diumenge, 30 d’octubre de 2011

Bartra esmena Espriu



Escriu Agustí Bartra, en una carta a Antoni Ribera: “Catalunya? Sempre. És el somni a tot dir. Un poble d’homes i dones lluminosos. Lluny de la histèria nacionalista dels inferiors, de les banderes ferotges i dels esclops idiotes, hem de voler el cant de les afirmacions vitals, la consciència solar, l’idioma envaït de ginesta, el sentit immortal de la terra, la sardana social, l’esperit apol·lini i la sang dionisíaca. Crec que ja és hora de deixar d’escoltar la veueta planyívola que fa: «Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra...». Aixo no té res a veure amb la consciència tràgica: és el rosegar d’ungles de les castracions, la llàgrima devorada per la lleganya, l’àguila convertida en gallina. Fins a cert punt és un testimoni. Però el que ens cal és que els millors forgin una consciència que acabi amb el prestigi del somiqueig estètic. Que hom llenci d’una vegada les balances que només pesen les figues seques de l’esperit afonat! Encara hi ha qui creu que el sol és un pòtol que aixeca les faldilles dels pallers.” (Mèxic, D.F., 21 de setembre de 1967)

Han passat quaranta-quatre anys i les paraules de Bartra no cessen de fer llum. Contra els enemics, els conformats i els somicons, el poeta sap què hem de fer: no plorar el que som, sinó anticipar el que serem; no doldre’ns de la feblesa, sinó dir-nos forts per trencar els límits que ens escanyen; ser, no pas  nocturns i melangiosos, sinó solars, joiosos; anar capdrets i veure-hi lluny; assumir la victòria abans d’obtenir-la. El vitalisme bartrià assenyala el camí, així en la literatura com en la política.