dilluns, 24 d’octubre del 2011

Marià Aguiló, la llengua, la fe i els Súpers

Tomàs Aguiló Forteza i Marià Aguiló Ferrer, cosins i mallorquins de Ciutat, van fer aportacions a la literatura catalana (aquell, les Poesies fantàstiques; aquest, molta poesia, recerca folklòrica i assaig), però l’esperit que els animava no podia ser més distint ni més distant.

Marià Aguiló creia en la Renaixença; Tomàs Aguiló no. Marià tenia fe en la llengua; Tomàs no. Per això aquell va arribar lluny (va aconseguir restablir, el 1859, els Jocs Florals de Barcelona), i aquest va guanyar una discreta glòria provincial escrivint sobretot en castellà. Costava molt, a mitjan segle XIX, imaginar que el català es podia redreçar com a llengua de cultura i nacional. Un home realista, com Tomàs, no hauria admès mai aquesta possibilitat; per pensar tal cosa s’havia de ser forassenyat: calia ser Marià Aguiló.

Però la Bíblia ho diu molt clar: la fe mou muntanyes. I ara tornem a ser en una cruïlla semblant: s’ha de tenir molta fe per pensar que el català pot esdevenir, de debò, la llengua comuna de tots els catalans, la llengua que cohesiona la nació. Cal tenir fe en l’enorme energia positiva que hi ha en la llengua catalana; si hi és, allò que semblava impossible es farà realitat.

La festa dels Súpers és una manifestació d’aquesta fe. La festa infantil més gran d’Europa és en català. El club infantil més nombrós d’Europa parla català. Quatre-centes mil persones de llengües i procedències vàries compartien aquest cap de setmana diversió, cultura, país i futur; i en català. Si Marià Aguiló hagués estat, ahir, a l'Estadi de Montjuïc, hauria plorat d’emoció. Perquè ell ho sabia: la fe salva llengües, aixeca cultures, fa nacions. Crea estats.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Dissabte a la tarda era a l'estadi amb un nen de 6 anys i una nena de 7.
Fins que no he llegit el teu escrit he pensat que, anar-hi, va ser un dels actes més absurds de la meva vida i, possiblement, de la dels meus fills. Espero que tinguis raó.

Uh! Ah! Senyor Pla!

Salut!

Joan Calsapeu ha dit...

Jo hi vaig ser diumenge amb dues nenes, una de 2 i una altra de 4. Per a nosaltres és pesadíssim, esclar; però els nens ho valoren i ho agraeixen. Només és un cop a l'any i trobo que ens ho hem d'agafar com un acte de militància.

No sé si tinc raó. Però tinc tantes ganes de tenir-ne! (I en això, ves, les ganes pesen més que la raó.)

Uh! Oh! Poc en tenim de por!