dimarts, 4 d’octubre de 2011

La claraboia



De petit, quan em van posar a dormir sol –fins llavors compartia llit amb mon germà i amb els gats–, em van assignar un catre damunt el qual hi havia, molt enlaire, una claraboia. Això era un petit rectangle obert en el teulat i tapat amb un vidre gruixut i brut que deixava passar una claror espessa, però no permetia de veure-hi enfora.

Les nits llunades, l’astre hi posava un tel blanquinós, mòrbid, un punt fantasmal, que convidava a somiar despert. Aleshores la claraboia es convertia en una pantalla que mostrava el futur: hi sortia jo de jove, besant-me amb amb una noia de bellesa plàcida; i també de gran, treballant a l’oficina, corrent aventures, escudellant brou fumós en el plat de l’estimada. El rectangle de llum somorta era una televisió amb un únic canal: jo i l’esdevenidor.

A més, m’hi sentia observat. La claraboia assumia les funcions que abans feia una marededéu, que estava dreta sobre una petita lleixa clavada a la paret. Ara era Déu que, sense intermediació iconogràfica, em vetllava el son (un déu sense rostre, abstracte, semític). Van passar els anys i, un dia, la sensació que algú em sotjava va cessar. La finestra del cel es convertí en la finestra de la soledat. Havia deixat de ser un nen. Déu ja no hi era.

1 comentari:

Violant d'Atarca ha dit...

Havies començat a pensar per tu mateix, a reflexionar, a destriar del munt de llibres de la tauleta de nit els contes de fades de l'assaig... Hi ha gent gran que encara creu en la màgia per necessitat, per covardia, per no sentir-se perdut enmig de la mar sense poder agafar-se a una taula de salvació...