dijous, 2 de juny de 2011

No ensenyem a pensar



A l’escola ensenyem de llegir, i els alumnes n’aprenen. Ensenyem d’escriure, i els alumnes –més o menys– n’aprenen. Però a l’escola no ensenyem a pensar, i els alumnes, ves, no n’aprenen. Si aquest aprenentatge tingués lloc fora de l’escola no passaria res. Però no és el cas. Els infants i els adolescents no aprenen a pensar enlloc. I llavors passa el que passa. I ens posem les mans al cap. Sense pensar –veieu?: nosaltres tampoc pensem– que collim el que sembrem.

Això ja ho sabia, però avui ho he tocat amb els dits. He corregit uns exàmens de llengua i literatura de tercer d’ESO. El tema de literatura que calia desenvolupar demanava endreça, reflexió, nuar conceptes i argumentar la lliga: Les connexions entre el Romanticisme i la Renaixença (ço és, explicar els elements del Romanticisme que fecunden la Renaixença i viceversa). Era fàcil perquè a l’aula ho havíem mastegat. Doncs fins i tot els millors alumnes (els que ho aproven tot amb notables i excel·lents) han fet els ous en terra. Les respostes eren una confusió fenomenal, un reguitzell de disbarats, un fraseig sense cap ni peus, un fugir d’estudi descarat. Ja m’hi havia trobat despús-ahir, corregint uns exercicis de pronoms febles que no es podien resoldre sense reflexió sintàctica. No els van resoldre, esclar.

Servidor en tinc una part de la responsabilitat. Però que la culpa estigui repartida no em consola. Perquè el resultat de tot plegat és molt greu. Hem fet una societat que exclou la intel·ligència. I l’estudi. I la cultura. Una societat on no hi ha cap referent juvenil que destaqui per la seva capacitat reflexiva. On els mass media s’adrecen als dèbils mentals (els quals han estat prèviament debilitats a les aules de primària i de secundària). Una societat d’individus que no són aptes per a la democràcia.

Llegir hauria d’ajudar a redreçar el tort. Joan Fuster deia que un llibre és una màquina de pensar. Em sembla que, quan es va empescar l’aforisme, el de Sueca no va considerar la literatura infantil i juvenil del seu temps. No la devia conèixer. Altrament, hauria matisat la sentència.

5 comentaris:

anna ha dit...

Encuriosuda per quina és la literatura juvenil d'aquest temps... Jo llegia l'agatha christie i tampoc crec que m'ensenyés molt a pensar, però en guardo bons records.

Joan Calsapeu ha dit...

¿No ho creus? Per exercitar el cervell a pensar no cal fer alta especulació filosòfica. Mirar de treure l'entrellat d'un crim és una bona gimnàstica mental. Les novel·les d'Agatha Christie sí que són màquines de pensar.

Salutacions!

Clidice ha dit...

Per sort vaig poder dur els fills a una escola cooperativa de pares, amb una línia pedagògica molt clara: educar en criteri. La gràcia fou quan una professora se'm va queixar que els nanos no passaven per l'adreçador i calia convéncer-los de gairebé tot. Vaja, que és una bona demostració del perquè és millor que ningú no pensi. Sinó pensem, no molestem.

Xavier Aliaga ha dit...

Trobe que has posat el dit en la nafra, però no és un problema únicament de l'escola. Els pares també s'haurien de preocupar de la manca de reflexió dels joves. El tema és seriós.

David ha dit...

El problema és exactament com el descrius. La solució intueixo, com tu, que passa per llegir, però conec gent que és capaç de pensar sense haver llegit gaire. Tot plegat és un desastre que, pel que es veu, ja va bé als qui ens governen.