Sóc d'un país

Sóc d’un país que passa vergonya de llepar-se les ferides. A la meva gent li han dit manta vegades que fa un posat ridícul quan s’emprova la llengua i que la seva saliva no val, que no és saliva sinó bava, i que fa lleig. Diu que el meu país fa mitja nosa i convé que es decanti i es deixi morir en un marge, que les ferides que al·lega no fan cap angúnia, que repulsiu ho és tot ell i que faci el favor de fer-se enfora del camí ral. El meu país borda poc i abaixa la cua de seguida i tothom s’hi veu amb cor, de clavar-li una guitza. Però sent que la dolor de les nafres i el pus que exsuden l’obliguen a viure, i sap que no té el barram llogat, que les petges que fa són antigues, que la terra que rega amb les bavalles és seva.