Un amor d'en Swann

Quan la nova versió catalana de Combray (el vestíbul de la Recherche proustiana) va aparèixer a les llibreries, l'octubre del 2009, la criatura estava en llibertat vigilada. Si els lectors li feien cas, creixeria; si no li’n feien, allí es quedava, plantada com una figuera borda. Va passar que Combray es va vendre com el pa calent i per tant al traductor, Josep M. Pinto, se li va girar feina.

I ara, com que el de Gelida és feiner, ja té enllestit el volum següent, de títol Un amor d’en Swann (Un amour de Swann), que conté la segona i la tercera parts del primer volum de la Recherche (ço és, Un amor d'en Swann i Noms de lloc: el nom). Si tot va bé, aquest divendres arribarà a les llibreries, de la mà d’El cercle de Viena.

¿Us en recordeu, de Charles Swann? Un dandi pèl-roig d’ulls verds, el bigoti espès, un monocle discret que no el desmereix pas, un home que en sap un niu, d’art, i que un dia coneix la jove cocotte Odette de Crécy, que serà la seva futura esposa. Swann, encegat, es deixa arrossegar per un amor passional, tanca Odette en una presó imaginària i pateix d’allò més quan ella en surt.

Com que un gran amor no pot ser cosa fàcil, decideix posar-s’ho difícil. La mala reputació que la cocotte té en l’alta societat força Swann a freqüentar uns altres ambients, com la casa dels Verdurin, uns polls ressuscitats que ballen la música que toca la insofrible Mme. Verdurin.

Tot plegat acaba a la proustiana manera, ben resumida a la frase cèlebre que clou el relat: «Dire que j'ai gâché des années de ma vie, que j'ai voulu mourir, que j'ai eu mon plus grand amour, pour une femme qui ne me plaisait pas, qui n'était pas mon genre!». Tot plegat té un aire tragicòmic, cosa que al seu dia ja va fer notar Samuel Beckett: “No hi ha segurament, en tota la literatura, un estudi d’aquest desert de soledat i recriminació que l’home anomena amor, presentat i descabdellat amb una tan diabòlica falta d’escrúpols”. Un amor d'en Swann funciona com una història independent, i és per això que sovint s’ha publicat separat.

L’última part del volum, Noms de lloc: el nom (Nom de pays: le nom), evoca els somiejos del narrador i les ganes que té de viatjar, atès que la seva malaltia li ho impedeix; i és a través dels horaris dels trens que veu la ciutat inventada de Balbec i sobretot Venècia.

Els proustians ja esteu al cas. I els no proustians, vejam si us envesco amb una frase que Harold Bloom projecta contra el tòpic, i que batega allí enllà de tots els llibres: “L’assumpte [de la Recherche] no és la memòria, sinó la ceguesa que necessitem desesperadament si volem continuar”.