Massa fe

Massa i tot en tenim, de fe! Tenim la fe dels inconscients, la dels crèduls, babaus, orats, mandrosos, cornuts, somnolents, ingenus, confiats, ignorants, consumidors, xirois, irresponsables, candorosos, abúlics, dormilegues, la dels creients postrats davant el telenotícies, feligresos lliurats a la sagrada comunió del facebook, trossos de carn batiada i ànimes mees que pitgen l’interruptor en l’esperança de la llum.

Tenim tanta fe que de vegades fem cara de bajoca.

Fragilitat

El raïm de ca la mare s’ha fet malbé. S’ha podrit sense rovellar-se, ignorant tots els símptomes que delaten el rosec del míldiu, l’oïdi o la blima; sense que l’esforç de sulfatar i ensofrar hagi servit de res. Possiblement les parres s’han ressentit d’un setembre una mica massa plujós, com si s’haguessin constipat per un excés d’humitat a l’aire i la podridura no fos sinó la mucositat que no para de rajar i la calipàndria fes presa de tots els gotims, xinglons i carralls. Per ventura les parres són velles i estan cansades.

Com nosaltres. Com jo, que també estic constipat i els ossos em pesen i el cansament em balda. Que torno a casa i m’estiro en el sofà tan llarg com sóc perquè la parra no m’aguanta i el nas em va a raig i diria que m’he podrit abans de rovellar-me i plou i fa fred i és massa tard. Com un bagot oblidat a la vinya.

Gardènia

La transcendència de regar
una gardènia no està pas en
la gardènia, sinó en la fidúcia
que pacten ambdues parts,
i també en la set de vida
del braç que la rega.

La qüestió és saber qui té
més set: la planta que beu
o la mà que l’abeura.

Ressons de Zweig

El tòpic diu que hi ha llibres de lectura obligada. És una manera de dir, esclar: si no els llegeixes, els Mossos no vénen pas a detenir-te. El món d’ahir. Memòries d’un europeu, de Stefan Zweig, n’és un. Un llibre de memòries que, quan el llegeixes, et sents europeu pels quatre costats; que t’eleva per damunt de la pàtria petita i et fa connacional de la gran pàtria europea. Un llibre que tots els europeus haurien de llegir, per al gaudi de cada un i per al bé de tots. Zweig el va escriure poc abans de morir, el 1941. Aviat ens va arribar en versió castellana -crec que als anys cinquanta-, i Quaderns Crema el va publicar en català el 2001.

Llegint El món d’ahir, un rep l’impacte brutal de la irracionalitat, la salvatgia i l’esqueixament del segle XX; i assisteix a la difícil conquesta de la llibertat interior enmig de l’embogiment col·lectiu. El llibre conté una gran lliçó moral, atemporal com totes les grans lliçons morals. I em fa basarda percebre ressons d’aquelles malvestats en el temps que ens toca viure ara. Ressons com aquests, que espigolo de la versió catalana:

“Em vaig espantar fins al moll dels ossos, perquè em vaig adonar fins a quin punt devia haver progressat l’emmetzinament provocat per anys i anys de propaganda d’odi, si fins i tot allà, en una petita ciutat de províncies, els càndids ciutadans i soldats ja havien estat instigats contra l’emperador i contra Alemanya.” (p. 263-264)

“Els escriptors van jurar solemnement que mai més no tindrien relació cultural amb cap francès ni cap anglès, i més encara: de la nit al dia van negar que hagués existit mai una cultura anglesa i una cultura francesa. Tot allò era inferior i fútil en comparació amb l’essència alemanya. […] Però el més estremidor d’aquest desvari era la sinceritat de la majoria d’aquestes persones.” (p. 285-286)

“Havien tocat el timbal de l’odi, i ho feien amb força, fins a penetrar l’oïda dels més imparcials i fer-los estremir el cor. Gairebé tothom servia obedientment la «propaganda de guerra».” (p. 290)

“els professors alemanys explicaven que Dant era germànic; els francesos, que Beethoven era belga; sense escrúpols es requisaven els béns culturals dels països enemics de la mateixa manera que els cereals i els minerals.” (p. 291)

¿Que us xiulen les orelles? A mi sí.

Kairós

El grec clàssic coneix la paraula kairós, que significa ‘ocasió propícia, moment oportú o favorable’. A l'Ètica a Nicòman, Aristòtil precisa el sema del mot i l’interpreta com el bé en el temps, o sia, el bé fet quan toca i pertoca, ni massa aviat ni massa tard. El català no ha generat una paraula equivalent, però faríem bé de retenir el concepte, perquè el kairós és cabdal en medicina i en política, per exemple.

Així, si ara Joan Laporta, López Tena, Joan Carretero i Rut Carandell pensessin en termes de kairós, s’afanyarien a fer coalició per al 28N. Perquè l’ocasió és propícia, perquè el moment és oportú. Perquè, anant cadascú pel seu vent, desenes de milers de vots aniran a l’erm. Perquè, si ara deceben tanta gent, el procés d’independència s’alentirà i potser s’estancarà i tot. Perquè l’entusiasme és com la flor d'un cactus, efímera, i s’ha de córrer per pol·linitzar-la.

Si Aristòtil fos català i coetani nostre, em sembla que els faria una bona estirada d’orelles a tots plegats i potser rondinaria: kairós, kairós!

Obligacions del president de Catalunya

El president de la Generalitat de Catalunya no és el president de Catalunya, però s’hi ha d’assemblar tant com pugui. És el mètode com si. Tots els presidents de la Generalitat del segle XX han entès aquesta premissa i han mirat d’estar-hi a l’alçada; tots, des de Francesc Macià fins a Pasqual Maragall. Però ara la cadena s’ha trencat: José Montilla ha abdicat aquesta tradició.

Vejam si em sabré explicar. La Generalitat és una institució autonòmica amb vocació nacional; els qui l’han presidida han navegat sempre entre dos pols: el pol de la realitat (feta de subordinació) i el pol de l’aspiració (feta de llibertat); els peus en terra i a la mà una brúixola que apunta cap al nord de la plenitud nacional. Això obligava moralment els presidents nostrats a mantenir un discurs que enllacés amb la tradició catalana secular de lluita per la llibertat i la projectés cap al futur en forma d’esperança. Doncs bé, un president que diu que “la independència és la decadència” es gira d’esquena a tot això.

El president de (la Generalitat de) Catalunya no està per sobre del bé i del mal, esclar; però sí que ha d’estar una mica per damunt de la boxa dialèctica de partit. Les paraules rimades de més amunt les pot dir Miquel Iceta tranquil·lament –i si l’afirmació la sustentava amb arguments, dades, fets i xifres, o sia, si tingués raó, els independentistes fugiríem de l’error i correríem a votar-lo. Però són impròpies d’un president del país.

El president de (la Generalitat de) Catalunya ha de ser tothora amic de la llibertat i de la cultura, perquè Catalunya és feta d’això. José Montilla pot dir un fum de mentides i no passa res –no som calvinistes, aquí–, però n’hi ha una que ell no pot dir mai: que la llibertat és dolenta per a Catalunya. Dir això és més que negar la veritat: és negar el país.

Satanàs gegantí

Els Evangelis apòcrifs són un doll d’amenitat inestroncable (si més no, els no-gnòstics, que són els que ara per ara ha publicat Proa). A l'Evangeli de Bartomeu, Jesús ordena que Satanàs surti de l’infern, Miquel trompeteja dalt del cel per transmetre l’ordre i vet aquí que “a l’instant, la terra se somogué i Belial sortí fora, retingut per sis-cents seixanta àngels i lligat amb cadenes de foc”. Tot seguit, l’aspirant a evangelista descriu el Diable amb aquestes paraules:

“Tenia mil sis-centes colzades d’alt i quaranta d’ample [una colzada=45-50 cm]. El seu esguard semblava un llamp de foc, i els seus ulls eren com espurnes. De les seves narius sortia un fum pudent. La boca semblava l’esvoranc d’un precipici i una sola de les seves ales feia vuitanta colzades de llarg. Així que els apòstols el veieren, van caure bocaterrosos i quedaren com morts. Però Jesús se’ls va atansar, els aixecà i els infongué coratge.” (Els evangelis apòcrifs, vol I, Proa 2008, p. 467)

Qui es fa dir Bartomeu presenta Llucifer alt i gros com una muntanya, però pacificat momentàniament en presència de Jesús i els apòstols. L’escena fa pensar en l’encontre de David i Goliat; és un contrast d’aparences (¿o de realitats?): el Bé, encarnat en unes presències menudes, fràgils i humils, contra el Mal, representat per una bèstia de proporcions gegantesques.

Disset segles després, no sembla que la correlació de forces hagi canviat. Avui el Mal sembla –¿és?– mil vegades més poderós que el Bé. Un sonat pot cremar un exemplar de l’Alcorà i provocar així una calamitat planetària. En canvi, un clergue cristià pot obrir el temple que té assignat a una comunitat musulmana o incorporar passatges de l’Alcorà en els seus sermons, i el seu gest tindrà un ressò limitat. O una nació que triga tres-cents anys a rescabalar-se del mal que li van fer en uns pocs dies. Per posar dos exemples, l’un de missa i l’altre laic.

Postmodernitat

Sobretot els vidres, que es veuen molt. El bany ens agrada tenir-lo d'allò més net. No et deixis els racons, que són nius de porqueria i els mobles no costen pas tant de decantar. Si tens temps, planxa la roba. I pel mateix preu podries fer-li la manicura i la pedicura al cocodril. No puc sofrir que em ratllin el parquet.

Creixeran en una terra lliure

Ahir, les nostres filles van fer saber a tothom que tenen la ferma decisió de créixer en una Catalunya (en uns Països Catalans) lliure. Ho han escrit amb lletres de colors i han passejat la seva determinació pels carrers de Barcelona. Elles no ho dubten gens: seran catalanes lliures. Només pel fet de dir-ho i pintar-ho, ja ho són una mica. Són la Carlota, la Irene, la Mariona, la Joana, l'Eulàlia, l'Aitana, la Queralt, i l'homenet de la colla, l'Andreu.

Mostrar gratitud

Stefan Zweig fa dir, a la protagonista de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, això: “Hi ha poques persones que mostrin gratitud; els agraïts, precisament, no troben l’expressió adequada per fer-ho, i callen confosos i avergonyits, i sovint s’encarcaren per amagar aquest sentiment”. I sis pàgines més endavant afegeix això altre: “La gratitud ens fa feliços perquè són rares les ocasions en què se’ns fa visible; tota delicadesa ens produeix un efecte saludable”.

És cert: ens costa molt mostrar gratitud. I això que els beneficis de l’acció de gràcies es presenten per duplicat, ja que un hom sempre agraeix la gratitud d’altri. Però no ha sigut així sempre i arreu: diria que es tracta d’una dificultat d’encuny europeu i de gestació més aviat recent. ¿Quan i per què se’ns va enclavionar aquesta habilitat social?

Crec que la resposta té a veure amb el trànsit, molt lent, de la cultura rural a la cultura urbana. A l’Europa agrària, a la Catalunya de fa només cinquanta anys, l’agraïment s’expressava fent donació de productes de l’horta, de carn d’animals criats a casa i de menges elaborades. Fins que un dia el tros es va vendre per edificar-hi, el bestiar va ser expulsat de les cases i la modernitat urbana es va ensenyorir de tots els pobles i de tots els llogarets.

De llavors ençà ja no sabem com mostrar-nos agraïts.

La Bressola: el vídeo del 2010

Aquest vídeo presenta les raons de ser, el tarannà, la metodologia i els resultats de les escoles i del col·legi secundari de la Bressola. Dura sis minuts. No us el perdeu.

'Un gos com nosaltres', de Manuel Alegre

De Manuel Alegre jo només sabia que és un veterà lluitador d’esquerra, que el 2006 es presentà a les eleccions presidencials de Portugal pel Partido Socialista i que va ser el segon candidat més votat, amb el 20,72% del vots; i que és poeta. Però –tot i que m’agrada llegir en portuguès– no coneixia la seva obra literària. Ara tampoc la conec, però m’ha caigut a les mans el llibre de proses poètiques Un gos com nosaltres, en traducció catalana d’Anna Cortils, i he xalat.

Alegre parla d’un gos que conviu amb una família, la seva; “un gos que té un problema, està convençut que no és un gos”. Pàgina rere pàgina, veiem com l’animal gestiona els seus sentiments i les seves emocions –sí, en el cas dels gossos també hem de fer la distinció– amb una complexitat quasi humana. (Alerta, aquest no és un llibre de tòpics sobre els gossos: és un bon llibre de poesia.) Alegre fa visibles aspectes del tarannà cànid que no s’acostumen a considerar: el poderós sentiment de dignitat, per exemple; el control dels registres emotius; la saviesa d’estimar. Alegre ha trobat en el gos de casa un mestre de sentir, d’estar i de ser; un gos com nosaltres, o millor que nosaltres; un mirall pelut. I, a més, ha sabut dir-lo amb aquest “art de la pobresa” tan portuguès (migradesa de metàfores, sintaxi diàfana, frases broixes, dicció sòbria) que corprèn. Vegeu-ne una mostra:

“Algú va parlar de la tristesa i del buit de la mirada dels animals. Vaig veure la tristesa, en certs moments, en l’esguard del gos. La tristesa de qui vol arribar a la paraula i no ho aconsegueix. Però no vaig veure el buit. El buit és tal volta en els nostres ulls. Quan de vegades ens perdem dins de nosaltres mateixos. O quan busquem un sentit i no el trobem.

El gos sabia el sentit, el seu sentit. I mai no es perdia.”

(Manuel Alegre, Un gos com nosaltres, Témenos Edicions, 2009, p. 50)

Sociolingüística espanyola

Un temps em guanyava les garroves mostrant –més que no pas ensenyant– llengua catalana a l’institut de Santanyí, a Mallorca. La majoria dels alumnes vivien a Cala d’Or, una colònia costanera d’immigrants espanyols. Un dia –no recordo a tomb de què venia– comparava uns mots catalans amb els seus equivalents italians, i un alumne d’aquells va esclafir una rialla.

-¿Es pot saber què et fa gràcia? –li demano.
-Es que comparar eso no puede ser… -respon, asserenat.
-¿I per què no?
-Porque el catalán no es una lengua –riu de nou.
-Ah! I si no és una llengua, ¿què és, una verdura?

L’al·lot no va respondre. Però em va deixar intrigat. En aquell moment no li vaig donar importància: ja se sap que els adolescents tenen opinions poc reflexionades. Però aquests dies una declaració del ministre d’Educació espanyol, Ángel Gabilondo, en relació amb les competències lingüístiques dels professors universitaris catalans, m’hi ha fet pensar. Sosté el ministre que “una llengua no ha de ser condició per obtenir una feina”. I vet aquí que aquestes paraules m’han il·luminat. He entès que, de petit, Gabilondo devia ser com aquell alumne de Santanyí, i que de gran ha acumulat tanta saviesa que l’han fet ministre; i que d’un cap a l’altre hi ha el recorregut que fa en general la sociolingüística espanyola, amb rares excepcions.

(És que ho acabaré sabent tot, dels espanyols!)

Dissabte de primàries a Solidaritat Catalana

Quan la mesa del Parlament va rebutjar les iniciatives populars per un referèndum d’independència, vaig engegar tots els partits a dida i vaig proposar de crear una nova formació política, de nom Solidaritat Catalana. Això va ser el 13 de juliol. I vet aquí que, set dies després, el trio Tena-Laporta-Bertran fa pública aquesta mateixa proposta, i amb el mateix nom. ¿Què havia de fer? Adherir-m’hi, esclar.

Cosa que m’ha permès de participar en les primàries d’avui, pel mòdic preu de vint euros. Passa que, perquè l’invent funcioni, cal que la candidatura inclogui Reagrupament i si pot ser alguna cosa més, per exemple Suma Independència. Per això he votat –assignant-li la puntuació màxima– un grup que propugna la dita coalició. Sense candidatura independentsita transversal única es farà una entrada al Parlament trista, escarideta, amb un parell de diputats sense capacitat d’influència, irrellevants. I no és això.

Artur Mas ha tornat a invocar la metàfora del transatlàntic per suggerir una llarga travessa cap a la independència. Servidor no tinc tanta paciència –deu ser que sóc immadur. Per això vull que hi hagi, ara, en el Parlament del zoo, un remolcador amb un motor potent i uns timoners decidits. Així podrem estirar i el transatlàntic potser farà més via i arribarà a bon port.

(PD: A les instruccions de la papereta de vot hi diu que “es pot votar l’equip sencer o tatxar un o diversos noms”, que “els vots obtinguts per l’equip s’atribuiran a totes les persones que la integren excepte als tatxats”, i que “per tatxar el nom d’un candidat cal haver votat prèviament l’equip”. ¿Cal recordar que en català tatxem melons i xíndries per comprovar-ne la qualitat? Es veu que sí. Amb Estat propi i tot, tindrem molta feina de reparar la llengua.)

Sant Agustí i la poesia

Trobo, per atzar, unes paraules que Sant Agustí adreça a Déu, però sembla talment que parli de la poesia. Són aquestes: “Sero te amavi, pulchritudo tam antiqua et tam nova, sero te amavi! Et ecce intus eras et ego foris”. (‘Tard vaig amar-vos, beutat tan antiga i tan nova, tard vaig amar-vos! I heus aquí que Vós éreu dintre meu i jo fora’).

Servidor també vaig arribar tard a la poesia, i també vaig trigar a estimar-la. Un dia vaig tenir una revelació: ella era dins meu i era jo qui vivia defora. Però abans que pogués treure profit de la descoberta, les circumstàncies de la vida van forçar una nova disposició dels elements: la poesia fora de mi, i jo també, fent companyia a un animal de companyia que de tanta gana que li faig passar m'abandona.