divendres, 10 de setembre de 2010

Mostrar gratitud


Stefan Zweig fa dir, a la protagonista de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, això: “Hi ha poques persones que mostrin gratitud; els agraïts, precisament, no troben l’expressió adequada per fer-ho, i callen confosos i avergonyits, i sovint s’encarcaren per amagar aquest sentiment”. I sis pàgines més endavant afegeix això altre: “La gratitud ens fa feliços perquè són rares les ocasions en què se’ns fa visible; tota delicadesa ens produeix un efecte saludable”.

És cert: ens costa molt mostrar gratitud. I això que els beneficis de l’acció de gràcies es presenten per duplicat, ja que un hom sempre agraeix la gratitud d’altri. Però no ha sigut així sempre i arreu: diria que es tracta d’una dificultat d’encuny europeu i de gestació més aviat recent. ¿Quan i per què se’ns va enclavionar aquesta habilitat social?

Crec que la resposta té a veure amb el trànsit, molt lent, de la cultura rural a la cultura urbana. A l’Europa agrària, a la Catalunya de fa només cinquanta anys, l’agraïment s’expressava fent donació de productes de l’horta, de carn d’animals criats a casa i de menges elaborades. Fins que un dia el tros es va vendre per edificar-hi, el bestiar va ser expulsat de les cases i la modernitat urbana es va ensenyorir de tots els pobles i de tots els llogarets.

De llavors ençà ja no sabem com mostrar-nos agraïts.

6 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Tot això forma part d'un procés més ampli d'individualització. No es mostra gratitud, no es fan salutacions de cortesia, no esté en compte que no estem sols en el món a l'hora de conduir, de guardar respecte... Urbanitat i respecte. Valors en desús

Clidice ha dit...

jo ja, després d'haver-me creuat amb més d'una persona a 3.000 metres (o més) i que no respongui a un "bon dia", sóc capaç de creure-m'ho tot. Cal dir que el meu pensament ha estat: "ves que no et fumis de lloros, que et vindrà a ajudar ta mare".

Abans (que vella que sóc), a l'escola, hi havia uns jocs, com un Trivial, de Urbanidad y Buenos Modales, on apreníem que cal circular per la dreta, fins i tot caminant, que no s'han de llençar papers a terra, ni escopir, que cal cedir el lloc a la gent més gran ... però és clar, això són "coses d'abans" :(

Ah! i gràcies! :)

Jesús M. Tibau ha dit...

tens raó, pocques coses s'agraeixen més que l'agraïment. Cal practicar més l'agrïment i el somriure, per ser tots més feliços

Mireia ha dit...

Perdona que no faci referència al post , Joan, volia desitjar-te una bona diada!

Albert B. i R. ha dit...

Doncs a mi em costa més dir "de res" que "gràcies". Torbo com si dir el primer sigui una foram de dir "ho he fet per a rebre aquesta felicitació".
I el que diu el primer comentari del Xavier és cert. Sembla que cada dia la gent sigui més maleducada.

Joan Calsapeu ha dit...

Xavier, és veritat: la gratitud forma part d'aquesta nebulosa de normes socials i de valors que són necessaris per conviure, que fan de la vida una cosa amable i ens recorden que no estem sols, que els altres compten.

Clídice, qui a 3.000 metres no és capaç de dir bon dia, al nivell del mar no ajudarà ni sa mare.

Jesús: i tant, somriure i agrair són dues coses que netegen l'atmosfera.

Mireia: bona Diada i bona postDiada!

Albert: és veritat que també costa dir "de res". Però potser no costa tant dir "no es mereixen".