divendres, 10 de setembre del 2010
Mostrar gratitud
Stefan Zweig fa dir, a la protagonista de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, això: “Hi ha poques persones que mostrin gratitud; els agraïts, precisament, no troben l’expressió adequada per fer-ho, i callen confosos i avergonyits, i sovint s’encarcaren per amagar aquest sentiment”. I sis pàgines més endavant afegeix això altre: “La gratitud ens fa feliços perquè són rares les ocasions en què se’ns fa visible; tota delicadesa ens produeix un efecte saludable”.
És cert: ens costa molt mostrar gratitud. I això que els beneficis de l’acció de gràcies es presenten per duplicat, ja que un hom sempre agraeix la gratitud d’altri. Però no ha sigut així sempre i arreu: diria que es tracta d’una dificultat d’encuny europeu i de gestació més aviat recent. ¿Quan i per què se’ns va enclavionar aquesta habilitat social?
Crec que la resposta té a veure amb el trànsit, molt lent, de la cultura rural a la cultura urbana. A l’Europa agrària, a la Catalunya de fa només cinquanta anys, l’agraïment s’expressava fent donació de productes de l’horta, de carn d’animals criats a casa i de menges elaborades. Fins que un dia el tros es va vendre per edificar-hi, el bestiar va ser expulsat de les cases i la modernitat urbana es va ensenyorir de tots els pobles i de tots els llogarets.
De llavors ençà ja no sabem com mostrar-nos agraïts.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Tot això forma part d'un procés més ampli d'individualització. No es mostra gratitud, no es fan salutacions de cortesia, no esté en compte que no estem sols en el món a l'hora de conduir, de guardar respecte... Urbanitat i respecte. Valors en desús
jo ja, després d'haver-me creuat amb més d'una persona a 3.000 metres (o més) i que no respongui a un "bon dia", sóc capaç de creure-m'ho tot. Cal dir que el meu pensament ha estat: "ves que no et fumis de lloros, que et vindrà a ajudar ta mare".
Abans (que vella que sóc), a l'escola, hi havia uns jocs, com un Trivial, de Urbanidad y Buenos Modales, on apreníem que cal circular per la dreta, fins i tot caminant, que no s'han de llençar papers a terra, ni escopir, que cal cedir el lloc a la gent més gran ... però és clar, això són "coses d'abans" :(
Ah! i gràcies! :)
tens raó, pocques coses s'agraeixen més que l'agraïment. Cal practicar més l'agrïment i el somriure, per ser tots més feliços
Perdona que no faci referència al post , Joan, volia desitjar-te una bona diada!
Doncs a mi em costa més dir "de res" que "gràcies". Torbo com si dir el primer sigui una foram de dir "ho he fet per a rebre aquesta felicitació".
I el que diu el primer comentari del Xavier és cert. Sembla que cada dia la gent sigui més maleducada.
Xavier, és veritat: la gratitud forma part d'aquesta nebulosa de normes socials i de valors que són necessaris per conviure, que fan de la vida una cosa amable i ens recorden que no estem sols, que els altres compten.
Clídice, qui a 3.000 metres no és capaç de dir bon dia, al nivell del mar no ajudarà ni sa mare.
Jesús: i tant, somriure i agrair són dues coses que netegen l'atmosfera.
Mireia: bona Diada i bona postDiada!
Albert: és veritat que també costa dir "de res". Però potser no costa tant dir "no es mereixen".
Publica un comentari a l'entrada