Al-Mayurqa, 31 de desembre de 1229

Conta Ibn ‘Amīra al-Maḫzūmī: “[…] i per sentència d’Al·lᾱh, va tenir lloc la més gran de les crueltats i es creà una commoció igual a la del primer moment del dia del judici. Els cavalls al galop o, millor dit, els torrents devastadors, camparen per la ciutat i anorrearen així tota aquella bellesa en gràcia i favors. Clavaren l’espasa tant als combatents com als qui no lluitaven.

Quantes boques passaren del somriure al rictus? Quants lactants foren deslletats amb el glavi?, i de quants impúbers, davant els quals el càlam que escriu les accions encara no s’havia mogut, va fluir el cabal de la seva sang pels carrers? Gent desarmada fou copejada sense misericòrdia per qualsevol que portàs un venable; i quanta gent, presa del pànic, fou sorpresa amb una ferida mortal per algú que brandia una maça? I quanta muller de bona condició va veure com el seu front era arrossegat per terra? O a quanta embarassada, en el seu forçat abandó de la vida, l’acompanyà el seu fetus? Els núvols que plovien sang alimentaren l’aigua dels bassiots d’aquell dia, i per tal cosa els cavalls foren anomenats nedadors a causa de la natació que hagueren de practicar, i que té el significat de surar sobre l’aigua.”

(Ibn ‘Amīra al-Maḫzūmī, Crònica àrab de la conquesta de Mallorca, trad. Nicolau Roser i Guillem Rosselló, Govern de les Illes Balears i UIB, 2008.)

Conta Jaume I: “E segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques; e açò deu ésser nostra creença que fos sent Jordi, car en estòries trobam que en altres batalles l’han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades. […] E quan los sarraïns de la vila viren que la ciutat s’envaïa, eixiren-se’n entre hòmens e fembres ben trenta míl·lia per dues portes […] e anaren-se’n a la muntanya. E era tant l’haver e el guany que els cavallers e els hòmens de peu veïen per la ciutat, que no havien cura d’aquells que es n’anaven; e els altres sarraïns […] anaren-se amagar per les cases, cascú com mills podia: e no s’amagaren tan bé que vint mília no n’hi morissen a l’entrar.”

(Jaume I, Llibre dels feits, dins Les quatre grans cròniques, a cura de Ferran Soldevila, ed. Selecta, 1983.)

¿Quina de les dues versions us fa més el pes?

PS: Bona entrada d'any!

Arpità

És ben bé que arribo a tot arreu a misses dites i a hòsties consagrades. Perquè just ara he sabut que del francoprovençal toca dir-ne arpità (d’Arp ‘Alps’, amb la terminació occitana –itan). La proposta la va formular als anys setanta el valdostà Jozé Harrieta, i sembla que ha quallat. Per sort, perquè l’etiqueta francoprovençal no pot ser més desafortunada: aquest nom se’l va empescar el 1873 el filòleg friülà Graziadio Isaia Ascoli, que considerava la llengua alpina un parlar de transició entre el francès i l’occità. Anava lluny d’osques: el que es parla o es parlava entre el Forez i la Vall d’Aosta (incloent-hi Lió, la Savoia i quasi tota la Romandia suïssa) és una llengua amb tots els ets i uts, i li escau un nom que no sigui confusionari.

L’arpità ha estat una llengua molt maltractada (sobretot pels francòfons); al segle XX ha perdut manta parlants i avui té un peu a la fossa, però els esforços per recuperar-lo es multipliquen arreu del territori. Potser fóra bo recordar que l’àrea de l’arpità s’estén per França, Suïssa i Itàlia; que allí els locutors d’arpità tenen de seixanta o setanta anys en amunt, que astí els cantons francòfons eren arpitans fa cent anys, que només ací (a Aosta) la llengua compta amb una mínima protecció legal, i que el parlar lyonnais no té res a veure amb l'antiga llengua de Lió.

Un dels problemes grossos de la llengua arpitana (el de la normativització i l’estandardització) està ja en via de solució: el 2003 s’establí la dita Ortografia de Referència B (ORB), que ha rebut suports nombrosos i decisius en diversos àmbits. És amb aquest codi que s’ha publicat el primer Tintin (2007) i la primera novel·la escrita en arpità, Lo temps, de l’aostà Floran Corradin (2008), així com un diccionèro i un mètode d’aprenentatge, el popular Assimil. D’altra banda, i per primera vegada a l’Estat francès, a la Savoia s’ha començat a ensenyar l’arpità a l’escola. Si voleu més teca, podeu acudir a en Jordi Vàzquez, que en sap un niu. I, per anar enllestint, ¿voleu saber quina fesomia té aquesta llengua? ¿No us pica la curiositat? Doncs aquí teniu la recepta de la fondue savoiana en arpità (i a sota, la traducció al català):

“El fôt on verro de vin blanc sèc per persona, 150 gramos de fromâjo on pou vieu, na mi de pêvro et de noués muscada. Frotar na coquèla avouéc des alyes. Prendre na noués de burro, fâre rosseyer n’échalye d’alye. Vouédar lo vin blanc. Mèlangier lo fromâjo qu’on at kopâ en lamèles prod fines. Fâre charfar en o remant jusqu’a avêr na pâta clâra et bien liya. Continuar de remar en menjant. Picar un bèc de la forchèta lo pan qu’at étâ copâ en cubes, lo trempar dens la fondua en vreyant. Sur la fin, on câsse n’uef dens lo resto de la fondua sen oubliar la petiota dosa de kirch ou de gnôla. Isque dessus bon apetit!”

(Jean-Baptiste Martin, Le Francoprovençal de poche, Assimil 2005)

Us cal un got de vi blanc sec perhom, 150 grams de formatge que vellotegi, un pessic de pebre i un pensament de nou moscada. Fregueu una cassola amb all. Poseu-hi una cullerada de mantega i enrossiu-hi un all. Aboqueu-hi el vi blanc. Mescleu-hi el formatge, que abans haureu tallat en làmines ben primes. Encalentiu-ho, sense deixar de remenar, fins a obtenir una pasta clara i ben lligada. Quan mengeu, aneu-ho remenant. Amb l’extrem de la forquilla, punxeu el pa que haureu tallat en daus, suqueu-lo dins la fondue i aneu fent. En acabat es trenca un ou sobre les escorries, sense oblidar la petita dosi de kirsch o d’aiguardent. I, dit això, bon profit!

Arruix, arruixar

Abans del Plantem cara hi hagué el Parlem-ne, el volum que recull cent cinquanta articles que Joan Solà va publicar al Diari de Barcelona i a l’Avui entre 1990 i 1997. A l’entrada que fa quinze, Solà lamenta que el DIEC no hagi inclòs l’entrada arruixar, un verb que al seu poble, Bell-lloc d’Urgell, tothom feia servir per dir que ‘escampaven aigua amb una galleta, cadascú en el redol terrós de davant ca seva’. El comentari de Solà em crida l’atenció perquè, essent jo un nap-buf, el nostre carrer no estava asfaltat i de matí era costum arruixar-lo –un avés que assumien les dones, perquè antany s'estaven a casa.

Però em crida l’atenció, sobretot, que Solà no esmenti l’altre significat d’arruixar, que per a mi era encara més viu que l’anterior: ‘espantar els coloms o l’aviram amb crits i gestos bruscos’. “Mama, les tórtores han entrat a casa!”, cridava jo. “Arruixa-les!”, em responia ella, d’un tros lluny. I de les illes estant, ja de gran, he retrobat el bellíssim vocable en forma de nom (arruixada: ‘plujada, aigua de bombolla’, a Eivissa) i d’interjecció (arruix!: ‘dit per engegar o fer fugir algú’, a Mallorca).

A la fi de l’article, Solà ens informa que s’ha constituït en advocat defensor de la paraula i ha demanat als responsables del DIEC que la incorporin, tot cantant-ne les excel·lències i l’extensió territorial (l’ha detectat també a Castelló de la Plana). Però es veu que no li han fet cas, i se’n dol. Jo també me’n dolc, clar. I vet-me aquí que, posseït d’una justa indignació, disposat a continuar la croada del mestre, obro el DIEC i… oh sorpresa!, hi trobo (a l’edició del 2007), les entrades arruix i arruixar, aquest verb amb els significats que Solà i un servidor trobàvem a faltar. I, de propina, l’adjectiu arruixat, -ada ‘Que pren resolucions brusques, que obra impulsivament’.

I és que m’ha vingut una alegria que em ve de gust compartir amb vosaltres.

Baratem contes

Al vespre, quan poso la Joana a dormir, ens fem companyia una estona i baratem contes. Jo n'hi conto un a ella i ella me’n conta un a mi. El mes que ve la Joana farà tres anys i li falta –esclar– una mica de saó, però penso que va ben acanalada. Els contes d’un servidor no són res de l’altre món: són sabuts, desmanyotats i baldufencs. Els de la Joana, en canvi, els trobo fascinants. He provat de transcriure’n un, i el resultat és el que segueix:

“Hi havia una vegada un cargol per la muntanya i es va trobar un llop, i va caure, i va venir l’Octavi i va fer «uh!, uh!», i la Júlia es va fer un ensurt i la Joana diu «Som-hi!» i es volia amagar i va córrer, i el gall i la gallina el llop l’atropellava i en Patufet dins la panxa del bou que no hi neva ni plou va sortir i tots van estar molt contents.”

(La moralitat de la contalla, segons la Joana, és que el llop és tonto i el cargol és bo.) En fi, ja veieu que no tinc res a fer. Ni fent l’ullastre esbrancat no superaré la imaginació ni la desimboltura narradora de la Joana. La vida és així: sempre hi ha un fum de gent que et passa la pols i tu sempre t’estàs allí, en el racó, amb el banyam cot.

(Per cert: Bon Nadal.)

Combray. Proust. Pinto

L’arribada de la nova versió catalana de Combray (Viena, octubre 2009) a les llibreries és un dels grans esdeveniments literaris d’enguany. Una singladura que, si els lectors volen, tindrà continuïtat el 2010, i el 2011, i el 1012. Depèn de les vendes, sí. En altres llocs no passaria, però aquest país va així. Combray és la primera part de Pel cantó de Swann, el primer dels set volums de la grandiosa À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust –grandiosa per l’extensió (més de 3.000 pàgines) i per l’ambició de la novel·la, que dóna cabuda a totes les passions humanes i que Proust comparava amb una catedral.

Sé de persones que van intentar llegir À la recherche... quan tenien vint-i-pocs anys i ho van deixar estar. Normal. Cada edat té les seves lectures, i segons quins llibres no es poden gaudir sense un coixí previ de molta lectura intel·ligent. Si sou, ímprobe lector, un d’aquells jovencells escaldats, ara teniu una altra oportunitat d’enganxar-vos a Proust, i us ben juro que no us decebrà, perquè la traducció de Josep M. Pinto és clarament superior a l’anterior versió catalana de Jaume Vidal Alcover. Les frases del gelidenc llisquen amb la naturalitat dels rierols, amb una aparença de facilitat que envesca el lector des de la primera frase, amb l’amabilitat lluminosa d’un cicerone que t’agafa la mà i et mostra un país vastíssim, inacabable i prolix.

L’esforç –Proust demana un esforç– val la pena. Entre altres coses, perquè la genialitat del francès no ha estat mai superada; perquè no hi ha hagut, després de Proust, res que s’hi assembli (Julià de Jòdar de vegades s'hi acosta, alerta); i perquè tot europeu mitjanament culte hauria de besllumar en què consisteix el geni de Proust. Àrdua empresa, a fe, que depassa les possibilitats d’aquesta nota i que només pot arribar a port llegint els volums d'À la recherche... Servidor apuntaré només que Proust ambiciona de fondre en una mateixa operació poesia i poètica; que parla alhora de l’art i de la vida; que busca (i troba) en la creació literària una mena de salvació última; que el món proustià es fa veritat en la consciència, i que la consciència no desitja sinó fer-se llibre... Ja veig que no me'n surto. Vejam si aquesta escapció de Combray us dóna una mica més de llum:

"[...] mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres. Sobre nosaltres, aquestes passions no actuen sinó de manera secundària, mitjançant la imaginació que substitueix els primers mòbils per mòbils de recanvi que són més decents." (p. 166)

¿Què me'n dieu?

Sense "ES"

Catalunya està en via de desespanyolització. Es nota, s’ensuma, és una boirina que flota en els carrers; sobretot, és un pendís mental, que és per on discorren els canvis profunds. Perquè, una volta s’ha trencat la dependència mental amb Espanya, les altres dependències tenen els dies comptats. I això no ho dic per la catarsi alliberadora del 13S a Arenys de Munt; ni per l’onada de salut, democràcia i llibertat del 13D; ni per l’anhelada abolició de la tortura pública dels toros a Catalunya.

No.

Ho dic perquè els instituts d’educació secundària de Catalunya (dits fins avui IES Tal o Tal Altre) han perdut l’”ES”: ara són I Tal o Tal Altre. Així, llis i breu. Sense “ES”. Alto, però. No correu a tirar coets: el PSC encara no s’ha apuntat al procés d’independència (ho farà més endavant, a trossos, quan la vianda ja sigui cuita i estigui al punt). No, el conseller Ernest Maragall no ha foragitat Espanya dels centres de secundària: els toreros que hi pul·lulen encara hi són i exerceixen la professió, guix en mà, com si fossin a Burgos. La metàbole nominal és inconscient i no té conseqüències pràctiques, però és un signe del temps: cau la “ES” d’Espanya i es dreça la “I” de la independència.

Com un rai

Llegeixo Combray, de Proust, en l’esplèndida traducció de Josep M. Pinto, i penso que cap manual d’estilística donaria per bones aquestes frases que no s’acaben mai. Cosa que diu poc a favor dels manuals d’estilística. I és que, ¿on són els barems per destriar un bon estil d’un mal estil?; ¿on és la recepta de la qualitat estilística? Enlloc, clar. Podem enumerar les virtuts que ha de tenir un text no literari de nivell estàndard (claredat, precisió, intel·ligibilitat, riquesa lèxica, variació sintàctica, construccions verbals, compensació dels nusos…), però no podem establir què cosa és escriure bé, perquè el plaer de la llengua desborda tots els paràmetres que puguem concebre.

Escriure bé deu ser acompanyar la llengua, deixar que ens arrossegui, que faci la seva; abstenir-nos de forçar-la i no manar-li res, ans al contrari: oir i acatar les seves ordres, acceptar els camins que marca, esdevenir els seus súbdits. Com el raier que baixa riu avall damunt la balsa de troncs i accepta la turbulència dels ràpids perquè sap la peresa de després i acull l’abraçada de tota la correntia en pes i s’hi lliura no només sense por, sinó amb voluptat. I no li passa pel cap de transportar-se fora riu, ni alterar-ne el curs, ni sembrar murs a la llera.

Al capdavall, potser és la llengua qui es diu i s’escriu a ella mateixa i no busca sinó el fonador que la parlarà i l’estenògraf que l’encartarà, i misteriosament tria un escriptor; i confegint lletres i paraules és la llengua qui escriu l’escriptor i no al revés, i són els mots que ens agafen les mans i ens duen on ells volen, i no oposem resistència perquè els estimem, i la perxa i el timó els fem servir just per no estavellar-nos contra una roca, o per no encallar en els sorrals que jeuen sota les aigües somes. Talment el raier en el seu rai. I llavors l’escriptor potser no és Proust, sinó la llengua que l’ha triat.

Mort accidental d'un lector

Cadascú té les manies que la providència li ha assignat. Ell no podia sofrir interrompre la lectura a les envistes de l’acabament del conte o del capítol: havia d’arribar fins aquella frontera, que per a ell era un llindar vital; si no hi recalava no quedava tranquil, se sentia com si un ratolí el torturés per dins a mossegades. No ho podia consentir. Si era l’hora de sopar i el cridaven a taula, ell no deixava d’escombrar les lletres amb els ulls fins arribar al molló; i si el punyien, alentia la lectura per despit.

Les sanefes i els asteriscs el fascinaven. De vegades era un de sol, i altres vegades n’eren dos o tres –no més. Posats entre dos capítols, entre dues escenes o entre dos poemes, aquelles àncores permetien de fondejar el vaixell i descansar un poc, eren una fita segura per a reprendre la lectura l’endemà. Els culsdellàntia somreien enmig d’una clariana envoltada de núvols grassos de tempesta, com si anunciessin una nevada imminent que no arribava a caure mai. Un llibre que n’estigués mancat li feia el mateix efecte que un arbre de Nadal desarborat, i l’abandonava sense remei.

Per això li va fer tanta malícia sentir la veu de la megafonia que anunciava l’estació on havia de baixar. Només li faltaven tres paràgrafs per acabar el conte. El protagonista, posseït per l’angúnia, esperava l’hora del desenllaç, que estava previst a les 10:47h. No sabia qui, ni com, ho faria. Només sabia l’hora i el dia: avui. Els quatre vodkes que s’havia enviat coll avall sortien de nou a la superfície en forma de suor. Llegia per destensar els nervis. ¿L’havien seguit?¿Descobriria el botxí el seu amagatall? No volia mirar la porta que dóna entrada al pis i tanmateix no deixava de veure-la; i el timbre, que no parava de sonar en el seu magí. Dins el rellotge, l’espasa i el coltell trinxaven el poc temps que li quedava. Els contes de Harvey eren absorbents, però no prou.

I el vodka s’ha acabat. L’espasa està a punt d’atrapar el coltell. S’ha encallat en el conte d’un home que llegeix que ha de morir i que aviat li seran comunicats el dia i l’hora. I ell pren una decisió i no pren cap decisió, perquè resol que no treu cap enlloc erigir-se en víctima fàcil, tancat a l’apartament, i és la conjunció dels sistemes sanguini, nerviós i limfàtic qui l’empeny cap al carrer, perquè a l’altra banda hi ha un bar i li sembla que és obert. Obre el llibre per la pàgina on ha deixat l’home que sap que ha de morir i llegeix que es disposa a travessar el carrer sense reparar que algú dins un cotxe dóna gas i s'acanala devers ell, i llegint això no es tem que el ninot de llum ha envermellit i quan veu l'automòbil que està a punt d'envestir-lo el temps es fa quasi etern.

I és quan ell ja ha baixat del tren amb el llibre obert com una cua de paó, ha dipositat el viàtic dins l’encletxa devoradora de bitllets, que l’ha escopit per un altre badall, i arribat al pas de les ratlles blanques, els ulls enxarxats en el paràgraf darrer, no ha reparat que el ninot de llum ha envermellit fa just un moment, a tres quarts tocats d’onze segons els testimonis, i tampoc l’ha vist el conductor de la camioneta que accelerava perquè la llum ambarina del semàfor era talment una ordre que no podia desoir.

Qui no té arguments, l'Estatut pentina

El PSC ha arribat al 13D havent desplegat dues operacions contra la jornada democràtica de demà: l’editorial conjunt de dotze diaris catalans proEstatut ribotat i el manifest de les Casas regionales contra les consultes sobre la independència –les subvencions són instruments de control polític, ja se sap, i la Catalunya subvencionada és dues vegades dependent. Operacions fracassades, esclar. En el primer cas, perquè han fet tard: l’Estatut és un cadàver i els qui s’hi aferren fan pudor de mort. En el segon cas, perquè les dites Casas no representen –ni de lluny i ni per casualitat– els catalans d’origen espanyol, sinó a quatre espavilats que viuen de parar la butxaca. Però, sobretot, perquè el divorci sentimental entre Catalunya i Espanya ja s’ha consumat i no hi ha marxa enrere.

¿I ara què?, es demanen a cal PSOE-c. Doncs res, a remugar i a pentinar la calavera. I el remuc, darrerament, fa: “Les consultes independentistes fan mal a l’Estatut!”. Com si no l’haguessin atupat prou, ells. Un argument que, ultra ser fals, ofèn la intel·ligència. Perquè un, per poc que hi entengui, de política, sap que amenaçar amb la independència és la manera més eficaç de salvar l’Estatut (si hom el volgués salvar). Un alçament independentista és l’única raó per la qual el Tribunal Constitucional podria inhibir-se de dictar sentència sobre l’Estatut, o dictar-la sense ni tocar-ne una coma (amb l’esperança que, així, els rius catalans tornaran a les lleres espanyoles). Si jo fos autonomista, aquesta seria la meva opció, i ara estaria brodant la consulta del meu llogarret.

Si el PSC fos un partit autonomista, no només mostraria un gran respecte per les consultes de demà, sinó que –discretament, potser– les impulsaria. Però no és el cas. Perquè el PSC és presoner del seu adeena espanyolista i no pot trair la seva lleialtat fonamental, que és a la meseta. Incapaç de presentar cap argument a favor de romandre a Espanya, no sap sinó engronsar la bubota del trencament civil (una altra mentida podrida, perquè els beneficis de la independència són per a tots els catalans). Al carrer Nicaragua saben que perdran les pròximes eleccions autonòmiques i ja es veuen a venir que seran les últimes, perquè la cita electoral següent serà per decidir la composició del Parlament de l’Estat català. Unes eleccions en què el PSC ho tindrà molt negre.

Nit de la poesia religiosa i espiritual

La poesia religiosa no està de moda -una raó de pes per parar-hi atenció, ves. I la poesia dita espiritual tampoc està per tirar coets, que diguem. Ja fa un segle que la poesia dominant a Catalunya pivota entre la sensualitat, la quotidianitat, la intel·ligència emocional i la filosofia d’anar per casa. A aquestes alçades de la història, la poesia religiosa ens fa l’efecte d’una enderga empolsinada i vella, i aquest prejudici ens fa perdre de vista això que diuen els meus amics premianencs (de Dalt) de PdePoesia: que “sota el mantell del que en podríem dir poesia espiritual, hi ha un munt de poemes que diuen coses entenedores, profundes i plenes de bellesa que arriben a tothom, creients i no creients.”

Per això és tan atractiva la iniciativa dels de PdePoesia, els quals, agullonats per un mossèn lletraferit, han organitzat la Nit de la poesia religiosa i espiritual, aquest dissabte 12 de desembre, a les 8 del vespre, al Santuari de la Mare de Déu de la Cisa, a Premià de Dalt. Posem que s’accepten donatius de deu euros, i que a la sortida hi haurà piscolabis. La cosa s’emmarca en els actes commemoratius de l’Any de la Cisa, perquè enguany fa 250 anys que s’aixecà la “nova capella” (la d’abans, qui sap com era). Si hi aneu, sentireu poemes de Sagarra i de Foix, d'Eliot i Dickinson, de Li Tai-Po i de Riba, de Salvat-Papasseit i Hardy, d'Espriu i de Manent...

¿Que us enllepoleixo?

El problema d'Espanya

El problema es resumeix amb sis paraules i una coma: A Espanya, la democràcia és anticonstitucional. Això és tot. Bé, no: tot no és. Potser caldria afegir-hi que Espanya és un depredador que necessita matar per viure, fer morir les nacions que no són ella; que gruny amb ràbia canina davant un os més dur de rosegar que no semblava (digueu-li Catalunya); que com més bèstia és ella, més adhesions concita. Però llavors hauria fet servir més de sis paraules i una coma, i el paràgraf resultant ja no tindria la gràcia centellejant dels aforismes. ¿Saps què, doncs? Encendré un ciri a sant Breu i me n’estaré.

Deixem-ho en l’apotegma del portal. I tot el que puguem dir-hi de més no serà sinó parafrasar la simple constatació: posar-hi els exemples, les concrecions, els antecedents i la retòrica argumentativa; acolorir el quadre, interpretar-lo i comunicar-lo. Feinum lloable i necessari, no cal dir-ho. Però al remat resta el que hi ha: uns Cains que branden lleis corretjoses contra uns Abels que invoquem democràcia. El conflicte no té aturador, però sí solució: que els qui branden les lleis ho facin en un estat, i els qui invoquem la democràcia, en un altre. Els primers convenceran el seu públic que llurs lleis són democràcia, i en aital convenciment trobaran consol; els segons farem que la democràcia sigui llei, i tindrem la legítima satisfacció de fer un servei d’abast planetari, una proferta de llibertat i de dignitat per a tots els éssers humans.

Això que he escrit, naturalment, té molt a veure amb el 13D. Ho té tot a veure.

Jordi Solé Tura: diguem-ho tot

Estic fins als nassos de les hagiografies acrítiques al voltant de Jordi Solé Tura, que al cel sia si hi ha cel. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Només em faltava llegir en Miquel Roca publicant que el finat era un “catalanista radical”. Prou de mistificació. Prou de mentides. Acció de gràcies al lluitador antifranquista, només faltaria. El condol a la família, esclar. Tristesa per la implicació del difunt en el nyap constitucional del 1978 [a la foto, els pares de la cosa] i per la manca de rectificació posterior. Però sobretot cal poder dir, sense por, que Jordi Solé Tura va torçar el coll a una llarga tradició de socialisme catalanista i va posar les esquerres catalanes hegemòniques al servei de l’espanyolisme; que això ho va teoritzar a la seva tesi doctoral, Catalanismo y revolución burguesa (publicada el 1970), i que d’aquelles noces vénen aquests bescuits. Posaré només tres exemples de la tradició que Solé Tura va escanyar: els de Gabriel Alomar, Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret (les cites les extrec de Les arrels teòriques de les esquerres catalanes, d’Isidre Molas, Ed. 62, 2001).

Per a Gabriel Alomar, el catalanisme és un aspecte de la lluita per la llibertat humana, entén que els obrers han de fer seva aquesta lluita i alerta davant les maniobres descentralitzadores que veu venir: “La descentralització suposa autoritat delegada pel centre, és a dir, cessió parcial d’un dret indiscutible. El nacionalisme, en canvi, suposa la reivindicació d’un dret propi, atropellat o malmès per l’abús d’un poder estrany”.

Per a Rafael Campalans, el socialisme ha d’expressar necessàriament la seva voluntat d’alliberament nacional, i el federalisme només s’hi val si és universalista (o sia, si tendeix a “la lliure federació de les repúbliques socials dels diferents pobles de la terra”). El dirigent de la Unió Socialista de Catalunya tenia ben clar que “els homes nascuts a Catalunya o incorporats a la nostra vida –és igual–, per arribar a posseir una valor ben humana i ben original, han de començar per ésser ben catalans. Els catalans que no ho són, no són res: no poden ésser res. Si volen ésser quelcom sense ésser catalans, han de començar –i la cosa no és pas fàcil– per fer-se castellans o francesos o rifenys”.

En darrer lloc, qui va ser alcalde de Pineda, Manuel Serra i Moret, també parla d’alliberament nacional i als anys vint planteja la independència de Catalunya com a fita a assolir; una aspiració que argumenta en aquests termes: “Totes les llibertats són solidàries, totes les dominacions són execrables i odioses. I els socialistes sabem que la llibertat, el dret, la justícia, tant les individuals com les col·lectives, no es guanyen ni es conserven fragmentàriament, sinó en el seu conjunt”. I el 1945 exclamava pròfeticament, com si ja olorés la deriva que unes esquerres catalanes emprendrien dues dècades més tard: “Ai d’aquell que arriba a perdre la noció de Catalunya, perquè indubtablement anirà pel món com un orb i ja mai més no sabrà trobar la seva estrella, ni la clau del seu origen, ni la brúixola del seu destí”.

Principi de la fi del Paradís

Estem desmamant la Mariona –bé, ho intentem. Decidim que l’hora DM serà cap a quarts de nou, per començar a fixar el concepte sopar. Sa mare li ensenya la meta i li enfloca el biberó. No cola. Què hi farem: la menuda fa una enta de pit i a dormir s’és dit. L’endemà topem amb la mateixa resistència. Fem una papilla de cereals i n’hi donem amb la cullereta. Pffffffff! Paciència. L’endemà no l’altre provem amb una sopeta de fruita a l’hora de berenar. Victòria pírrica: un didalet de brou ha anat coll avall. Arriba el vespre i la caganiu ho rebutja tot amb plors i manotades. Da-li meta, va.

I és lògic. Perquè és el principi de la fi, ella –no sé com– ho sap i s’hi posa com una calabruixada. El Paradís (bracets, floretes, carusses, blanors a dojo, tot un món de cotó fluix) comença a passar per ull quan un es troba el mugró de plàstic a la boca; es mig esbuca quan te treuen els bolquers i et forcen a controlar els esfínters, i s’enruna del tot quan la mama i/o el papa comencen a posar fites, s’atreveixen a dir que no i se senten obligats a enfadar-se si no t’acabes el sopar; correlativament, a l’escoleta passes el tràngol de la primera visita al racó de pensar. Pensar! Això és la fi.

I allò d’abans és el proemi, l’acte primer de l’expulsió, el principi de la fi. Mai no vessarem unes llàgrimes tan justificades com aquestes. Sang, ploraríem, si qualque veneta passés molt a prop dels lacrimals.

'Londres nevat', de Jordi Llavina

L’any passat, pels volts de Nadal, vaig rebre una felicitació molt treballada i original: un conte, il·lustrat amb un seguit de rostres colpits pel fred. El títol, El cosinet andalús. L’autor i felicitador, en Jordi Llavina. Ara l'he retrobat dins el recull Londres nevat, que conté sis relats del mateix autor i que ha arribat a les llibreries de la mà d’Amsterdam llibres. Llegir-los és alhora un plaer i una experiència cultural de gran calat.

Em passa, però, que el que m’hauria agradat dir sobre aquest llibre ja ho ha escrit en Ricard Garcia, qui, a més de ser molt bon poeta, té un nas infal·lible per detectar l’alta literatura i una habilitat crítica extraordinària (ço és, en Ricard sap il·luminar i rellevar les qualitats d’un escrit literari, identificar els diversos plans de lectura, trobar les claus interpretatives i enllaminir el lector). No puc, doncs, fer altre que adreçar-vos a l’apunt que fa al cas.

I, bo i així, no me’n sé estar de dir-ne quatre de tèbies, que resumides fan així. Londres nevat és millor que el recull de relats anterior, Ningú ha escombrat les fulles (que és molt bo!). És superior perquè allí l’ànima dels personatges hi és més densa, rica i fonda; i les paraules, sensorials, dringadisses i exactes. La diguem-ne invasió de les coses i els objectes del recull anterior dóna pas, a Londres nevat, a una marea humana que omple el present de records. La platja de l’avui apareix, un dia, visiblement empeltada de passat. I una rastellera de personatges (que s’assemblen perillosament a l’autor) s’adonen cop en sec que són fets de memòria. Que la veritat viu en la memòria i que sense veritat no són res.

Si em voleu fer cas, no us el perdeu.

L'endemà de la independència

Diumenge 29 de novembre, Festa Major de Llavaneres. Fem parada de la plataforma Decideix Llavaneres i informem sobre la consulta per la independència de Catalunya que farem en el poble el 28 de febrer del 2010. Hi ha gent que se sorprèn que en un lloc com Llavaneres es faci això: “¡Com ha canviat el poble!”, exclama un. A moltes persones se'ls il·lumina la cara i regalimen gratitud. N’hi ha que ens defugen com a empestats, el rictus hostil clavat en el rostre. I n'hi ha que fan preguntes d’allò més interessants, que fins ara no se sentien: “¿Com ho farem des del punt de vista pràctic? ¿Què farem amb les carreteres i amb les oficines d’hisenda, per exemple, l’endemà de la independència? Algú hauria de pensar-hi, en això.” Ja s’hi pensa, i molt, responc. Hi ha equips competents que s'hi cremen celles i neurones (el Cercle d’Estudis Sobiranistes, el Centre Català de Negocis, el Tercer Congrés Catalanista, el Centre d’Estudis Estratègics i d’altres). A més, hi ha l’experiència acumulada els últims vint anys a les repúbliques bàltiques, Eslovènia, Eslovàquia, Montenegro, etc. Prenguem llum de na pintora.

Però la pregunta és pertinent. ¿Com ho engirgolarem? Amb les carreteres no hi veig problema: se’n canvia la titularitat i avall tartana –bé que les hem pagades, i amb escreix! Les pensions presenten més complexitat: caldrà alliberar les oficines d’hisenda i posar-les a les ordres del govern maulet. L'Estat català haurà de pagar les pensions a uns treballadors que han cotitzat tota la vida a l’Estat espanyol. Cap problema: es calcula què toca pagar i es paga (i poc després s'incrementa d'un 25%). Però, ¿què passarà si l’Estat veí no reconeix el nostre Estat –una avinentesa ben probable– i es nega a negociar els traspassos? Fàcil: pegarem tisorada. La qual cosa pot tenir conseqüències la mar de divertides. Verbigràcia que, durant uns anys, els pensionistes cobraran dues pensions: l'espanyola i la catalana.

Jo ja ho he decidit: vull ser pensionista d’una Catalunya independent! (Llàstima que, quan m'arribi el dia de cobrar-la, la pensió espanyola ja serà història. Snif.)

Un 'Triomf' de Laia Noguera

Triomf, el poemari amb què Laia Noguera ha guanyat el Premi Miquel de Palol de Poesia 2009, ja és a les llibreries, editat per Columna. En aquest recull, el poemes neixen de la música així com els peixos neixen de la mar. El tercer "triomf" (el més extens, amb vint-i-un poemes) segueix l'estructura del Rèquiem de Mozart: cada poema consona amb una de les parts de la missa de difunts, la qual, lluny de sonar fúnebre, es dreça com un joiós homenatge a la vida. I així ho interpreta la Laia. Vegeu (i oïu) "Lacrimosa", que tanca la tercera part de la composició mozartiana, dita Sequentia.

"Passar entre els plàtans.

Notar-se no-res.

El trist amor infinit.

Amb qui brindaria.

El mar, els arbres pelats, les coses buides.

Jo buida.

Jo caminant.

La jo que camina entre els plàtans i els plàtans pelats de l'hivern.

Els plàtans i l'aire molt net i jo buida que hi passa.

Voldria recórrer aquesta tristesa.

Hi ha coses a dintre.

Esberlo una rialla.

Pardals que s'alcen."

(Laia Noguera, Triomf, Columna, 2009)

Joan Vinyoli, vint-i-cinc anys

Els qui estimem la poesia sentim presències: les dels grans poetes que sembla que hi són i a més hi són. Com Joan Vinyoli, que va traspassar el 30 de novembre de 1984, avui fa vint-i-cinc anys, però que és aquí, amb nosaltres, alenant en els seus versos. No és que percebem la seva petja, no: és que el percebem a ell. Això només passa amb segons qui, clar. Les trossades dels grans poetes només es perfilen amb claredat quan són morts; és dedins el fossat que fan la creixença que els pertoca. És injust, però és així.

A l’entrada del 5 de desembre del 1938, en el seu Dietari dispers, Marià Manent escrivia això: “A la tarda, i especialment després de sopar, Vinyoli em parla de Rilke. Quina maduresa, quina acuïtat extraordinària, aquest minyó de 24 anys! M’hauria agradat de poder transcriure literalment les seves reflexions sobre Rilke, que, una mica organitzades, serien un assaig profund, ple de substància. Per a Vinyoli, una de les característiques essencials i més admirables de l’autor del Llibre d’hores és el fet de la seva vida autònoma, completa en ella mateixa com un arbre, aquell “estat constant de consciència activa”.

Vet aquí que aital característica escau també, com bunyol dins la mel, al nostre poeta, que posa la lucidesa sempre per sobre de l’emoció; que parla del dolor, del temps, de la mort, des d’una glabra soledat; que s’obliga –en paraules de Fuster– a una “macerada ascesi verbal”. Aquells anys de la guerra ja es veia que Vinyoli faria una aportació monumental a la literatura catalana. Un dia de febrer del 1937, en haver-li llegit Vinyoli un poema seu, Carles Riba li dedicà la seva traducció d’Èsquil amb les paraules següents: “Aquesta gran poesia, per a un poeta que serà gran, en tinc la fe”.

Gallecs

Sembla un miracle que, a tocar de Mollet, hi hagi Gallecs. Un racó del Vallès Occidental on sembla que el temps s’hagi aturat, una clapa agrícola i forestal de bellesa corprenedora, encaixonada enmig del marasme urbanístic i les llenderades d’asfalt que flagel·len la comarca. Un "miracle" que no és sinó el fruit d’una mobilització veïnal llarga, tossuda, històrica, per preservar aquest espai.

Caminem amb la lentitud que imposa una corrua d’infants. Una mar de ravenisses blanques llepa les vores dels conreus. Ací i allà, l’estesa de terrossos beu amb avidesa la llum falba de la tarda. Els àlbers, les figueres i els canyissars es drecen per a contrapuntar la plana sonsònia de trossos i glevers. Falta poc per arribar al mirador, però les nenes –en són sis– fan figa i es deixen caure a terra. Juguen amb els macolins, amb una pepa de drap i amb el tap d’un biberó. Allà deçà s'albira el Montseny, els cingles de Bertí, el Tagamanent, la Mola de Sant Llorenç de Munt. La Mariona dorm en el cotxet. Les menudes s’alcen i l’emprenen a empaitar-se. Una cascada de llum vessa sobre el cap escarolat i ros de la Joana, que riu com una maduixa, i tot al seu voltant la llum es multiplica i també s’enriola.

Llavors penso que no tinc ni idea de què cosa és la felicitat, però que en aquest precís instant sóc feliç a través de la meva filla. I tinc la santa carrincloneria de dir-ho.

Fa quatre-cents anys

Abdul·lah Benàçar va abandonar casa seva amb ràbia i orgull. Ràbia de ser foragitat de la seva terra. Orgull de no abandonar la seva gent ni la seva religió, de compartir el destí del seu poble. Li havien dit que podia endur-se els diners, vestits i altres béns mobles; li havien promès que ell i la seva família rebrien aliment i bon tracte fins a desembarcar a Barbaria. No va ser cert. Els soldats del rei vingueren a buscar-los a casa, entraren en tropell, els van insultar i ataconaren els nens, que, espantats, feien per fugir. De camí cap a la costa van ser agredits i atacats per grups de saquejadors que els robaren els diners i els objectes de valor. En el port d’Alacant, en uns encants improvisats que no s’havien vist mai, malvengueren estris i objectes que no podien carregar. Van patir fam esperant al port i també durant la travessia. Ja dins la mar gran, son germà, que s’havia embarcat amb ells, discutí amb un mariner i el van llançar per la borda. Arribats a Orà, van fer camí cap a Tilimsen, on flotons de beduïns els atacaren i els van robar el no-res que els quedava.

D’això fa exactament quatre-cents anys, perquè el primer embarcament massiu de moriscos valencians va tenir lloc entre l’octubre i el desembre de 1609. Trenta mil van sortir del port d’Alacant; més de trenta-cinc mil, de Dénia i Fàbia; prop de divuit mil, del Grau de València; uns quinze mil, de Vinaròs, i prop de set mil, de Moncofa. L’expulsió dels moriscos, decretada a l'abril per Felip III, va afectar unes cent vint-i-cinc mil persones (la tercera part de la població del Regne de València). Tot això (i sobretot els antecedents de tot això) ho explica Joan Francesc Mira a Vida i final dels moriscos valencians (Bromera, octubre 2009), un d’aquests llibrots alts i amples de divulgació històrica, bellament il·lustrats (tots d’en Mira), que l’editorial valenciana té per bé de publicar.

Per cert, que el polígraf valencià sosté que els moriscos valencians van mantenir “de forma general l’àrab dialectal andalusí com a idioma domèstic habitual i com a llengua de la comunitat”, que “a les acaballes del segle XVI l’entenia [el valencià] una bona part de la població morisca”, però que “la llengua pròpia, la que parlaven entre ells, va ser l’àrab fins al temps de l’expulsió”. Cosa que contrasta amb l'afirmació d'Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica de Catalunya, que el mes d'abril publicava a El Periódico, tocant als cinc mil moriscos que hi havia a Catalunya, que "aquests catalans eren població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la vida quotidiana".

¿Tan dissemblants eren els moriscos de les terres de l'Ebre i els que vivien un poc més al sud?

Cinema mut en català

Dono un cop d’ull a l’agenda cultural del desembre a Mataró, que publica l’Institut Municipal d’Acció Cultural. Ja us vaig dir, despús-ahir, que a casa anem endarrer de cinema infantil en català, i que trobar-ne és treballós. Mireu si està fotuda la cosa, que la projecció del mes entrant que fa al cas és aquesta:

Cicle de cinema infantil en català

ELS ANIMALS FOLLS I EIXERITS
Diumenge 27 / a les 12 del matí
De Nils Skapans i Dace Riduze.
Dibuixos animats musicats, sense diàlegs [sic].
Set curtmetratges protagonitzats per un tigre, un ocellet i molts altres animals que conviuen en dificultosa harmonia. Edat recomanada a partir de 3 anys.
(Letònia, 1996-2000), 50 minuts.
Més informació a http://www.filmat.net/
Preu: 5 euros
Organitzen: Associació Cultural Filmat i Foment Mataroní.

¿Heu vist mai una metàfora més punyent sobre el futur que ens espera si ens resignem a ser un poble subordinat?

Kiricú i les bèsties salvatges

No us ho creureu. Tinc la recepta per normalitzar el cinema vist i oït a Catalunya. Que sí, que no és broma. No es tracta de dir “D'ara endavant això serà en català”, perquè llavors surt la turbamulta cridant “No, que ens sortirà soriasi!, o agafarem la lepra!”. Ca. Es tracta de fer entrar el català amb gatamoixeria, com aquell qui res, embolcallat dins una pel·lícula d’aquelles que abdueixen.

La idea me l’han donada els del cinema Foment, a Mataró. Us ho conto. Diumenge al migdia vaig dur la pubilla al cinema del carrer Nou: tota la propaganda que hi havia arreu deia que hi projectarien Kiricú i les bèsties salvatges. Com que a casa ens hem fet el propòsit d’aprofitar el poc cinema infantil que es projecta en català a Mataró, no hem volgut faltar-hi. I el flim era en espanyol, tu. I en sortir no he vist ningú que se’n queixés. Clar: ¿com has de demanar el full de reclamacions si la menuda s’ho ha passat pipa i te l’han entretinguda a bon preu? Són fins com un làser, a cal Foment.

La logística de la cosa és simple: presentem i anunciem totes les pel·lícules del país en espanyol i, quan tothom és dins la sala i no poden escapar, pam!, les projectem en català. Si les cintes són bones –o… vaja, si entren bé que diguéssim– la penya sortirà contenta i la majoria ni se’n temerà, que allò que sentien era català. I els pocs que hi hauran reparat comprovaran que no els han sortit pústules a la pell, ni llagues al cuiro cabellut. I ja tindrem la feina feta. No em digueu que la pensada no és genial.

Les aules, de dreta

La dreta i l’esquerra existeixen, sí –ja ho deia Bobbio–, però per adscriure’ns a l’una o l’altra ens hauríem d’escindir. Vull dir que passa sovint que un és d’esquerra per a unes coses i de dreta per a unes altres. (Val a dir que és més fàcil ser de dreta que d’esquerra: a l’hora de manar, el primer sempre és més coherent que el segon, i li és més fàcil de justificar les concessions que fa a l’altra part –molts progressos socials han tingut lloc, històricament, amb governs de dreta.)

Per això, quan algú va i em diu que és d’esquerres en tot i per tot, fujo corrents. Algú així, una de dues: o em vol aixecar la camisa (tipus psoe) o està intoxicat d’ideologia (tipus icveuia). Els primers exhibeixen una retòrica d’esquerra i fan polítiques de dreta dura (vegeu Corbacho amb la immigració o Salgado amb els indults fiscals a les superrendes). Els segons serveixen un còctel de rigiditat i bonisme que és pur verí.

A un servidor l’escudella li surt d’esquerres, però la pilota (ço és, la política educativa) que hi poso és de dreta –la botifarra, com sap tothom, no és de dreta ni d’esquerra. Hi deu tenir a veure que pico pedra en un centre de secundària, estic escaldat i els pedagogs de despatx no em donen encantàries. Si havia de fer un decàleg que sintetitzés les línies mestres de la política dita educativa a la Catalunya independent –servidor no perdo el temps considerant altres marcs–, la cosa potser aniria així:

1. La institució que fa al cas es dirà Ministeri d’Ensenyament (no pas d’Educació).

2. Perquè la funció no serà pas educar –això és cosa dels pares–, sinó formar (en el doble sentit d’instruir i fer passar per les baquetes).

3. I no hi ha formació sense esforç, disciplina i repressió. Els pupils que no fan la farina blana no han d’estar a l’institut, sinó en algun altre lloc (a cals pares, a cals tiets, en centres de formació ocupacional, o aprenent un ofici en una empresa).

4. Com que amb això no n’hi haurà prou, caldrà instaurar l'expulsió exprés. L’alumne que dóna creu no pot estar dos mesos pertorbant a l’espera que es resolgui un expedient disciplinari: el director l’ha d’engegar ipso facto.

5. Hi haurà una doble xarxa, una de pública i una de privada; en la primera, mestres i professors estaran autoritzats a ventar una cleca a l’alumne que emprenyi molt; els pares que no hi estiguin d’acord podran dur el fill a la privada.

6. Els mestres i els professors tindran el rang d’autoritats; seran, doncs, mereixedors del màxim respecte i estaran facultats per aplicar sancions.

7. No es descuidarà la cohesió: l’ensenyament serà obligatori i gratuït fins als setze anys, i hi haurà una formació professional exigent i seriosa.

8. Hi haurà centres (instituts i universitats) d’èlite. Els alumnes més brillants seran convidats a apuntar-s’hi, i hom podrà fer-hi vida en règim d’internat.

9. Lliures de l’espoli fiscal amb què Espanya ens castiga, les beques per estudiar (sobretot a l’estranger) seran abundants i generoses.

10. A les universitats, la investigació deixarà de ser una broma de mal gust, perquè hi haurà recursos per benpagar els investigadors.

Amb en Sostres

Salvador Sostres escriu molt bé; és patriota d’un país, el nostre, que va curt de patriotes, i subministra una prosa fresca, àcida, mordent, provocativa, políticament incorrecta, un doll de llibertat verbal i de pensament indomesticat. Cosa que avui no s’estila. Només per això ja tocaria preservar en Sostres. Esclar que de vegades no estic d’acord amb ell! Clar que és convergent, i de dreta, i liberal. ¿I què? A un pebre coent no se li demana sintonia ideològica, sinó que cogui –sobretot, que cogui en defensa de Catalunya.

Crec que el director de l’Avui s’ha equivocat eliminant la columna d’en Sostres. Diu que és repetitiu. Només faltaria que no ho fos. Mentre Catalunya continuï esclafada per Espanya no tenim altra medecina que repetir-nos: dir i escriure, amb mil variants estilístiques, que Espanya és una màquina de matar Catalunyes, que resignar-nos-hi és morir, i que no ens dóna la gana de dinyar-la. Repetitiu. Com si l’estol de periodistes i opinadors que s’engreixen a la menjadora del PSOE i del PP no ho fossin, de repetitius: cada dia posen cocido a taula i el seu públic no se n’atipa mai.

Els qui comencem a tenir una edat recordem com, als anys vuitanta, Pedrolo estava vetat a l’Avui (ell com tants altres). Com ara ho està Víctor Alexandre. Per no dir les veus de l’ala esquerra del sobiranisme, perquè no empatxaria llegir-hi en Josep Sort, en Jordi Bilbeny o en Toni Cucarella. D’altra banda, les planes de Diàleg, a l’Avui, sovint semblen La Vanguardia en català, de dessaborides que són. ¿Què ho fa, que em ve al cap tot això?

Els capitostos del PSOE de Catalunya tenen entravessat en Sostres –ves, una raó potent per a llegir-lo– i ara l’Avui els ha donat el gust, tot remenant la cua a l’espera de subvencions. Molt bé. Doncs a casa ens donarem el gust d’anul·lar la subscripció a l’Avui. Ja el comprarem els dijous, que surt el suplement Cultura.

La insolència de nòmer Jaume

Una ordre ministerial del 18 de maig de 1938, essent ministre de Justícia Tomás Domínguez Arévalo, obligava a inscriure els noms de fonts, en el Registre Civil, només en espanyol. La part necessària del text resava així: “Debe señalarse también como origen de anomalías registrales la morbosa exacerbación en algunas provincias del sentimiento regionalista que llevó a determinados Registros buen número de nombres, que no solamente están expresados en Idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañan una significación contraria a la unidad de la Patria”. Més endavant, el 12 d’agost de 1938, el mateix ministre insistia que serien nul·les les inscripcions registrals que fossin fetes en llengua altra que l’espanyol.

M’hi ha fet pensar el pas recent d’en Jaume Valls, cambrer del restaurant Coloma, al port del Masnou, a qui han suspès de sou i feina durant una setmana per discutir amb un client habitual que li deia “Jaime”. Segons conta Valls, el client el va provocar repetidament cridant el seu nom en espanyol i amb un to despectiu “Mira el Jaime éste”. El cambrer es va sentir ofès i es va dirigir al comensal per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català.

Ja ho veieu: passen els anys però hi ha glòries que no empal·lideixen. Els amos del restaurant Coloma –ja sabeu on no heu d’anar a dinar– encara apliquen al peu de la lletra l’ordre ministerial del comte de Rodezno, i castiguen la inflamació identitària dels cambrers morbosos. Fan bé: tothom sap que nòmer Jaume “entraña una significación contraria a la unidad de la Patria”, i que l’hidra del separatisme creix com el lligabosc si no es talla d’arrel. Un comença observant «Em dic Jaume» i acaba votant que sí en una consulta sobre la independència de Catalunya.

En Kevin no vol copiar

Primer d’ESO, classe de català. En Kevin no du mai el llibre de text. Machadià com ell sol, li agrada anar per la vida lleuger de somada. La professora decideix que l’hora dels ultimàtums és arribada: “Kevin, ja t’he avisat vuit vegades pel cap baix. D’ara endavant, quan no duguis el llibre, copiaràs”. L’endemà, en Kevin no du el llibre.

-Ja saps què et toca, Kevin: copia això –li fa a mans un paper.

-Per què ho he de copiar? –es regira ell.

-Perquè t’ho mano jo. I no t’ho dic pas a traïció: ja t’ho vaig advertir.

-No ho faré –proclama el càgola, desafiant.

-Si no ho copies, ja em coneixes: tanmateix ho acabaràs fent i a més en sortiràs escaldat.

Ell crispa els músculs de la cara i es renega.

-Mira, Kevin: si en tres minuts no has començat a copiar-ho, baixarem tu i jo a trucar a ta mare.

Han passat els tres minuts. En Kevin no vol copiar.

-Ja podem baixar: vine amb mi.

El brivant s’arromanga els morros i rebot el llapis a terra.

-Fes el favor de collir el llapis, Kevin –amb gran domini dels nervis.

Ell s’acota, el cull i el rebot encara més lluny. La fel ha arrencat el bull.

-Torna a collir el llapis, sisplau –fa ella, com més va més serena.

En Kevin, encès com una brasa, s’aixeca, va amb el cul remolcant i el replega; de tornada a la cadira, pega una coça a la taula.

-Kevin, posa la taula bé, per favor –la veu li surt tàntrica.

Ell redreça la taula. Treu fum per les butxaques.

-Ara vine amb mi; i no facis un cop de porta, que no ho puc sofrir.

Ell s’alça i fa peu-rossec cap a la porta. Professora i alumne abandonen l’aula. Trucada a la mare. En Kevin s’espera en el vestíbul, assegut. Ella reapareix.

-Ja he parlat amb ta mare, Kevin. Ara pugem a classe i copiaràs.

-No, que ja has trucat a la meva mare –argumenta ell.

-Mira, noi: si ets intel·ligent, entendràs que et convé copiar-ho. I, quan ho hagis fet, faré una nota a ta mare per fer-li saber que finalment has fet la còpia que t’he manat. I si no ho fas, tornaré a parlar amb ella.

Pugen les escales, ell davant ella darrere, i entren de nou a l’aula.

En Kevin fa la còpia, tot ell fet una obaga.

'Illa Flaubert', de Miquel Àngel Riera

Si havia de dir els noms dels dos poetes mallorquins més influents a la segona meitat del segle XX, no dubtaria de dir Blai Bonet i Miquel Àngel Riera. Tan gran és el seu ascendent sobre els poetes avui en actiu a les illes, que la feina que tenen és trobar contrapesos a aquesta influència. En el cas de Riera, la part més coneguda de la seva obra són les novel·les, de les quals servidor estava dejú. (Un, com sempre, va al revés del món: entra per la finestra dels poemes i surt pel portal de les novel·les.)

El poeta i amic Ricard Garcia em va posar sobre la pista, aquí, de la darrera novel·la de Miquel Àngel Riera, Illa Flaubert (Premi Josep Pla 1990), i vaig trobar que llegir-la era una bona manera d’empetitir la penosa llacuna. Ara he complert el propòsit i ja friso d’abordar de ple l’obra narrativa del manacorí. Perquè Illa Flaubert té una frescor lingüística, un poder de suggestió, una riquesa de lectures i una densitat espiritual extraordinàries.

A la mort de sa mare i a l’edat d’uns quaranta anys, el protagonista innominat (un “noi de casa bona”) decideix canviar el rumb de la seva vida i desafiar la mort: vol dominar el temps, alentir-lo, en un intent desesperat d’assajar la immortalitat. “Era absolutament necessari assumir definitivament una nova conducta enfront del pas del temps, una actitud vigilant que dificultàs d’alguna manera el fluir de les hores, oposant-s’hi de pla, provant de fer canviar la seva cadència natural sotmesa ara a un obsedit procés de lentificació”.

Per aconseguir-ho, el protagonista esdevé el llogater vitalici d’un illot (Illa Lleona per a la gent de l’interior, el Saluet per a la gent del Port, Illa Flaubert per a ell), un bocí de naturalesa on el temps sembla aturat i on no ha mort mai ningú. Allí senyoreja sobre el temps (“les hores assoliren […] la condició de tenir més de cent minuts, amb la qual cosa quedà establert, de manera oficial, el temps d’Illa Flaubert”) i escolta el murmuri de la immortalitat.

Però és mentida. Ell no ha fet sinó agençar l’escenari de la seva ruïna i atreure la mort. El seu projecte era viure sense projecte, deia; volia buidar el temps i adormir-lo. S’equivocava. El temps cal acceptar-lo i omplir-lo: de literatura, d’altruisme, d’humor, de fills, d’amor. Sobretot d’amor. Ell ho sap i ho escriu sobre una tomba: “Tu i jo, nosaltres dos, nosaltres un”, vers que retrobem al poema XIII del recull El pis de la badia. Però allà i ací el sentit dels mateixos mots és antagònic: la veu que diu el poema celebra la vida; el senyor d’Illa Flaubert l’abandona.

Germinal

Poses una paraula en el paper i l’acotxes. I esperes. La paraula és llavors com una sement enterrada. Cal deixar-la en mans de l’oratge, que plogui si vol, esperar que tregui ull, que sorgeixin les arrels com una barba i que li creixin els cabells, un floc que s’enfila dins la tija que veurà la llum i un dia, potser, florirà.

O es podrirà sense conèixer la llum i la ròssa de mots serà llacor que farà brostar paraules noves, perquè la poesia neix de la mort per fecundar la vida.

Espanya és mentida

Espanya és un estat construït a boca de canó contra Catalunya; un canó que, quan no dispara bombes, dispara mentides. Les bombes: les del 1707-1714, les del 1842, les del 1872, les del 1909, les del 1936-1939, i per poc no n’hi hagué el 1981. Les mentides: Colom, les Capitulacions de Santa Fe i el testament del Descobridor, Palos de Moguer, Cervantes i el Quixot, Garcilaso, Hernan Cortés, Bartolomé de las Casas, l’Amadís de Gaula, La Celestina, el Lazarillo, fray Luis de León, Juan de la Cosa, Yuste, Pedro de Llanos, el Siglo de Oro, l’"abdicació" que els escriptors catalans fan de la seva llengua als segles XVI i XVII, la vinculació de les illes Canàries a Castella… allèn d’altres bòfies menys culturals i ben hodiernes.

La idea d’Espanya recolza sobre una muntanya de mentides tan alta, gruixuda i espessa que no hi ha racionalitat ni evidència que valgui contra elles. La bola de falsificacions, d’apropiacions culturals i de faules inventades per la censura és tan grossa que, si s’obrís com un meló i es mirés d’assumir la veritat, Espanya rebentaria. Ja poden venir Irizarry, Merrill i una mala fi d’investigadors nord-americans a dir que els espanyols han viscut cinc-cents anys enganyats. És per demés, perquè Espanya viu de l’engany. Espanya és enemiga de la veritat i està, per consegüent, incapacitada per a l’autocrítica, immunitzada davant els estralls de la recerca històrica amb metodologia científica, i blindada davant tot possible sentiment de culpa.

El que ja costa més d’entendre és que les universitats catalanes es comportin com si fossin espanyoles i no atenguin, doncs, les recerques que fan persones com Pep Mayoles, Jordi Bilbeny, Josep M. Orteu, Manel Capdevila i tants altres que graten amb profit ací i allà. Les quals recerques, posades en comú, encaixen com les peces d’un trencaclosques i fan llum sobre un historicidi de dimensions colossals, perpetrat obsessivament contra Catalunya. De tot això fa vuit anys que se’n parla en el Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica que cada any té lloc –ves per on– a Arenys de Munt. El que fa nou serà els dies 20 i 21 de novembre, a la Sala Municipal. Podeu consultar el programa aquí.

Dolça alienació lectora

Ser un altre per mitjà de la lectura. Assajar-nos biografies insòlites pouades de les novel·les. Descansar de nosaltres durant una estona reparadora amb un volum mirífic a les mans. Celebrar que un llibre ens allibera temporalment de nosaltres, i de vegades fins i tot ens canvia. N’estem tan tips, de nosaltres mateixos! Com anhelem que algú -que ens desconeix- ens faci la caritat d’una alienació, baldament sia passatgera!

Possiblement una de les claus de la catarsi rau precisament en això, en el fet que el nostre “transformador” ens desconeix -ens desconeixia abans i ens desconeix ara. No en sap res, de la metamorfosi que ha desencadenat, i per consegüent no la pot jutjar. Si no fos així, si ens féssim amb ell, ens recaria d’admetre la seva influència i aniríem embarassats. És per això que la literatura ens allera (sobretot la d’autors remots o antics; o, simplement, d’escriptors davant els quals som anònims).

Homo parvus

Reunió de l’equip docent d’un grup de tercer d’ESO. Dos delegats dels alumnes hi acudeixen perquè tenen un parell de crítiques a fer –cosa que està molt bé. ¿I què diuen? Que les classes no són divertides. Caram. Servidor salto com si tingués una molla al cul i objecto que, així com l'aigua dels rius no és salada, les classes no són divertides; que l’institut no és una ludoteca; que per a divertir-se hi ha les discoteques, els jocs de taula, les play stations i els esports d’equip, i que la funció de les classes no és divertir, sinó instruir. Tenen catorze anys. Vejats l’esperit o signe del temps. Però vaja, envist que l'esperit de marres és durador i transversal (perquè el retrobem en els cicles educatius posteriors), proposo una dràstica reforma educativa que salvi els desajustaments que encara persisteixen; una reforma que s'obriria pas amb mesures com aquestes:

Mesura 1: Que els graduats en ESO rebin, juntament amb el diploma acreditatiu, un xumet de coloraines per celebrar la consumació.

Mesura 2: Que, als Digital text que ja arriben, els animals de la sabana ballin el can-can, que les amebes compareguin abillades com pallassets, i que un ratolí es gronxi mentre explana la lliçó en forma d’acudits –ai, que em temo que això ja hi és!

Mesura 3: Que, a l’assignatura de Ciències Socials, la geografia s’ensenyi component puzzles (ep, dels fàcils!), i la història, amb pel·lícules de dibuixos animats.

Mesura 4: Que, a la Universitat, hom permeti als alumnes de fer les exposicions orals sense treure’s la piruleta de la boca; que el cadiram dels pupils sigui substituït per castells inflables, i que els professors amenitzin llurs explicacions –sempre tan feixugues!- amb malabars i titelles.

Homo ludens, deia Huizinga. Va fer curt. Homo parvus, tocava dir.

'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

El Premi Llibreter de Narrativa d’enguany ha llorejat el recull de relats Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson (1876-1941), publicat per Viena en català i per Acantilado en espanyol. N’estic content, perquè vaig llegir la traducció catalana de Francesc Parcerisas tot just que va sortir del forn i em va agradar molt, cosa que vaig explicar aquí. L’enhorabona, doncs, a totes dues editorials, perquè han fet diana.

A Anderson, l’empenta fabuladora li venia de mena: de son pare, esquenadret i cançoner, i de la seva àvia, una italiana resoluda, tota ella terra i sang, xumadora i centenària. Devia ser d’ells dos que va heretar la passió de narrar (si podia ser oralment, millor) i arran d’això va arribar a la definició d’estil següent: tots els esforços de qui escriu miren de reproduir els gestos i les expressions de qui narra de viva veu. Premissa que conferí als seus relats una vivor carnal, un textura de grop, un demble d’autenticitat, com no s’eren vistos mai en aquelles latituds –Walt Whitman s’hi havia acostat i prou–; és un estil fet d’una naturalitat corprenedora i bategant, llisquent, dins la qual se sent el parlant nord-americà, l’home viu.

Un parlant que, en el cas de Winesburg, Ohio (i dels relats que Anderson va escriure fins al 1923), viu aclaparat, ben bé aplanat, per l’ambient provincià d’Ohio: el puritanisme, el control social, la desesperació i la resignació són lloses que ofeguen els personatges d’aquesta etapa; en contrast amb els de l’etapa següent, en què reïxen d’alliberar-se per la via de la imaginació, la llibertat interior, la sinceritat i la poesia. Però això ja són figues d’un altre paner… que m’abelliria de llegir també en català.

Intuïció

Llegeixo l’article de Joan Solà titulat «Intuïció», dins el volum Plantem cara. El mestre escriu que un alumne li va dir: “Tu sempre apel·les a la intuïció, però moltes vegades la teva intuïció no es correspon amb la nostra”. I observa Solà: “Fa vint anys això no passava: els alumnes de filologia catalana eren en general persones de bona arrel catalanoparlant, i molts tenien, a més, força sensibilitat lingüística”.

El passatge em crida l’atenció perquè fa exactament vint anys jo era alumne de Joan Solà. Però l’article és del 1999, i per tant en fa trenta del temps en què “això no passava”. Tant se val. Quan servidor feia filologia catalana “això” tampoc “no passava”. A finals dels anys vuitanta no ens calia estudiar gramàtica generativa per saber si una frase era catalana: ho sabíem perquè havíem crescut amb el geni de la llengua i el dúiem dins. Dèiem pla i rai, érem ploramiques o eixerits, si queia un desfet de pluja ens posàvem a xopluc, les llaminadures dels altres ens feien glatir, però ens aveníem i ens fèiem prou, dúiem els bolets a vendre, sempre en portàvem alguna de cap, ens estimàvem més això que no pas allò altre, la sabíem llarga i la fèiem petar, de vegades curtejàvem de diners i la ballàvem magra però bé que fèiem bullir l’olla, rumiàvem i enraonàvem, n’estàvem molt de la gossa, a casa la mare ens acotxava amb la flassada i el bivac el fèiem sobre una màrfega, el pis compartit era can Taps, però estudiant ens hi escarrassàvem -ens calia anar vius!-, ens afanyàvem o fèiem el ronsa, trobàvem que la Marta era una figaflor i son germà un gamarús, i si bevíem massa canviàvem la pesseta i de tot això tal dia farà un any. I més endavant, quan dubtàvem sobre una construcció n’hi havia prou de fer això que diu en Solà: tancàvem els ulls i escoltàvem els avis, i sabíem que allò s’ha dit sempre en català. A casa i al carrer –a l’escola no!- ens havíem fet lingüistes: no hi havia “norma” més valuosa que la nostra intuïció.

Ara tot això s’ha fet fum. En Ramon Folch ho explica molt bé en un article sobre la llengua de La Trinca, publicat el 25 d’octubre a El Periódico, que consona amb el d'en Solà. Escriu Folch: “la reposició de "Vint anys de cançons" [...] em va posar davant l’amarga evidència que el català era la llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització lingüística, a més.” És un article bo, lúcid i trist. Si us abelleix, podeu repescar-lo aquí. A mi m‘ha fet pensar en el paper d’en Solà i en aquelles classes de vint anys enrere, quan la intuïció (o sia, la llengua) encara existia.

De Llavaneres a l'infern

Llavaneres és un magnífic trampolí cap a l’infern. Servidor hi he nascut i hi he fet vida molts anys, i ja de menut sentia l’escalforeta del braser sota els peus. L’experiència em diu que a Llavaneres hi ha una de les portes de l’infern, una que per ventura es va obrir quan, als anys vint, el dictador Primo de Rivera va elevar la família més acabalada del poble als cirrocúmulus de la noblesa, i el cap de la nissaga esdevingué «el senyor comte» -que va tenir una fi injusta i tràgica l’estiu del 1936.

Però la llavor estava sembrada i en acabada la guerra n’arribaren altres com ell. Verbigràcia, el distingit governador civil Eduardo Baeza (el desgraciat que va entomar la vaga dels tramvies del 1951) va triar Llavaneres com a recer. I, com que fins i tot la gent com ell té amics, els va convidar al poble. I es veu que hi van trobar gust i prengueren llum de na pintora. Vet aquí que el poble es va anar omplint de carcamals. I l’Ajuntament de l’època, que vessava d’agraïment per l’altruisme del seu benefactor –va fer córrer no sé quin paper relacionat amb l’escola–, resolgué dedicar-li el nom de les escoles, que durant anys i panys van lluir el nom edificant de “Colegio Público Eduardo Baeza Alegría” (on un servidor de vostès va cursar la primària). I més tard encara va venir el capitán general de la región militar catalana, amb tota la corrua de fatxes i llepaculs que arrossegava.

En resum, Llavaneres es va convertir en un bastió del règim, un pantà de servilisme, un forat regit amb maneres feudals. I quan el Gran Bacó es va morir, l’alcalde del poble va continuar en el seu lloc, impasible el ademán, i vinga fer xalets i urbanitzacions, que els diners anaven a raig-i-roll i ningú sabia on feien cap, però tothom s’ho imaginava. I com que no passava res, la penya va entendre que allò era una "tradició" sòlida sobre la qual es podien fer molts calés. En un poble així, clar, havia de guanyar el PP. Primer per majoria absoluta i després per majoria relativa. Cap problema, però, perquè aquí hi havia el PSOE/PSC, amb Antoni Jiménez (un senyor que va més viu que una espira de foc) al capdavant per participar de la festa. ¿I què va passar? Doncs va passar això, això, això i això. L’any passat ho vaig contar aquí mateix, en quatre apunts, i ahir a TV3 en van fer cinc cèntims.

Ara Supergarzon ha mirat a Llavaneres i ha descobert la Mediterrània. Que Santa Llúcia li conservi la vista, que la té ben agusada. Però el sentit que Supergarzon té més esmolat és el de l’oportunitat: ja el veig amb els ulls en blanc, omplint un cove de porqueria catalana amb brutors ja sabudes i unes altres d’imaginades, i mireu amb quin plaer ens el tira a la cara, i com trinxa l’autoestima dels catalans ara que preparem les consultes independentistes… Perquè em temo que el re de la cosa és aquest, i no cap altre.

Sí, Llavaneres és un magnífic trampolí cap a l’infern.

PSOE/PSC, colpistes

En el segon volum de les memòries, Jordi Pujol recorda una cosa sabuda: la visita que l’agost del 1980 va rebre a Premià de Dalt d’Enrique Múgica, el qual buscava la complicitat de Convergència i Unió amb el govern d’unitat que s’estava gestant i que havia de presidir el general Armada. Pujol li va dir que no. Dic que és cosa sabuda perquè Javier Cercas parla d’aquest pas a la seva esplèndida Anatomia d’un instant (p. 65), sense revelar però el nom del visitant. Bo i així, en una nota de la p. 444 Cercas remet a una font que concreta la informació: “Donen notícia de l’entrevista entre Jordi Pujol i un membre del PSOE Andreu Farràs i Pere Cullell, El 23-F a Catalunya, Barcelona, Planeta, 1998, p. 53-54”.

Tothom que tenia interès a saber-ho, doncs, sabia que l’actual "Defensor del Pueblo" [!] i el seu partit van maniobrar per fer caure el govern d’Adolfo Suárez en una operació que costa molt no anomenar cop d’estat. De fet, el cop hi va ser, i, si bé el PSOE havia participat en l’impuls previ del putsch, al final se’ls en va anar de les mans. L’interessantíssim llibre de Cercas dóna més clarícies en aquest sentit, com per exemple aquesta, referent al famós dinar entre Alfonso Armada, Antoni Siurana (aleshores batlle de La Paeria) i el dirigent de PSC Joan Reventós: “[…] en la reunió de Lleida Armada va explicar la seva idea de govern de concentració i, quan el general es preguntava qui podria presidir-lo, Raventós [sic] el va interrompre: «Que qui el presidirà? Doncs tu».” (p. 444).

O sia, que no només la cúpula del PSOE, sinó també la seva franquícia catalana estava implicada en la trama que desembocà en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Va bé saber-ho, més que res per a saber amb qui ens les havem; i perquè no admetem de segons qui cap lliçó de democràcia; i per entendre coses que passen ara o suara. I em demano què passaria a qualsevol democràcia europea si transcendís que un alt càrrec institucional havia ordit, vint-i-nou anys enrere, un cop destinat a posar un militar a la presidència del govern.

'País de neu', de Yasunari Kawabata

Aquest octubre ha arribat a les llibreries la versió catalana de País de neu, de Yasunari Kawabata (Osaka, 1899 - Zushi, 1972), en traducció d’Albert Nolla i a càrrec de Viena. És el segon Kawabata que publica l’editorial barcelonina, després de La casa de les belles adormides (2007). Cosa que s’agraeix, perquè si comptem els Nobel de literatura que encara no tenim traduïts en català (començant per la darrera, Herta Müller), no ens bastaran els dits d'una mà.

País de neu és una novel·la breu de gran delicadesa i de lirisme cristal·lí (Kawabata en estat pur), intensa i suggerent com un haikú. Shimamura, un empresari de mitjana edat de Tòquio, fa tres estades en un balneari de la costa oest del Japó (un racó de món on, per efecte dels vents que baixen de Sibèria, neva moltíssim). Allí coneix la jove Komako, que primer és una aprenent de geisha, després ja s’ha iniciat en l’ofici, i quan Shimamura fa la tercera estada ja és tota una professional. País de neu és la història d’amor (un amor frustrant, no consumat) entre ells dos.

Shimamura deixa la seva esposa a Tòquio i escapa del tragí de la capital, com fan tants empresaris nipons. Al País de Neu hi troba la bellesa d’un paisatge que imposa la seva “voluntat” sobre els pobladors, i un estil de vida fluent i sobri, una saviesa d’esclops. Però ell no aprèn res: es capté com un turista, ofega els sentiments, es manté tothora fred i hermètic, i al seu voltant sembla que el fred sigui encara més fred. Komako, que inicia la relació amb ell amb il·lusió i amb un gran desplegament de vitalitat, ha de resignar-se a una amistat de suro i llautó, a una relació eixorca. A més, la distància entre ells és de cada pic més gran: ella evoluciona i creix; ell és com una bassa d’aigües estagnants, buida fins de renocs.

Kawabata parla, a País de neu, de la bellesa, de la grandesa que hi ha –que hi havia?– en l’estil simple de la ruralia japonesa, de la gran capacitat que les dones tenen d'estimar… i alhora de la incapacitat creixent de beure aquest cordial, de pair-lo i anostrar-lo. De la dificultat, en definitiva, de trobar l’harmonia entre l’home, la naturalesa i el buit, que és el que Kawabata perseguia amb les seves novel·les.

El Museu de la Vida Rural

L’aportació que l’Espluga de Francolí (la Conca de Barberà) ha fet i fa a la cultura universal va més enllà de les galetes Rifacli (un curiós acrònim que conté les síl·labes inicials del nom i cognoms del seu creador, l’espluguí Ricard Farrer i Climent). A l’Espluga també hi ha les muntanyes, les rouredes, les planes sedegues, la història petita de Catalunya empeltada a les cases, als sembrats, als boscos i als camins. I des de la darreria dels vuitanta hi ha el Museu de la Vida Rural (MVR), que Lluís Carulla, empresari i valedor de la cultura catalana, va instal·lar a la casa pairal de la família. Un museu que ara la Fundació Carulla acaba d’ampliar (n’ha duplicat l’espai) a càrrec de l’arquitecte Dani Freixes, que ha fet una feina amb gust exquisit i vocació de modernitat.

Hi hem estat aquest diumenge, convidats -gràcies!- per l’escriptor i crític literari Jordi Llavina, que no és la primera vegada que ens fa de cicerone per les terres de la Catalunya Nova. Què us diré? El Museu és formidable. Res a veure amb les galeries locals volenteroses i benintencionades que exposen forques i arreus agrícoles –i tanta sort que hi són. L’MVR és una instal·lació moderna que presenta, amb tècniques del segle XXI (desenes de vídeos, animacions, aparadors que s’enfosquen per donar pas a una foto antiga, etc.), un recorregut per les feines, els estris, les màquines i les formes de la vida rural de fa un i dos segles (d'aquell temps en què de la palla en feien fems, i dels fems en feien palla).

Avui, la immensa majoria dels catalans tenim una idea molt vaga de com s’apanyaven els nostres avis a pagès. I els esforços que adesiara algú ha fet per desentenebrir-nos no han donat gaire fruit. Doncs bé, la visita al museu de l’Espluga fa llum, d’una plomada, sobre anys i panys d’ombres acumulades en el nostre cervellet pobrissó i urbà. Amb una sola ronda s’entén tot: tot que vol dir tot. A saber, com el conreu del blat, la vinya i l'olivera enformaven la vida privada i col·lectiva. Com la sembra, la sega, la verema, la caça, els bolets i l'aplegada de les olives estructuraven la quotidianitat. Com el blat es feia pa; l’oliva, oli; el raïm, vi; el porc, bull i llonganisses; la fusta, esclops; el cànem, cadires; la llana, vestits; els arbres, llenya. Quines tecnologies es desenvolupaven per fer passadora la feina, quines formes de vida generava aquest tragí, quins oficis creixien al voltant, quins valors convertien tot això en una forma elevada de civilitat, i quina projecció de futur té tot plegat.

De tot això que he esmentat, el més important són els valors. Perquè aquells valors són vigents i cal –urgeix– revifar-los. Recordem-los, doncs: (1) La matèria no és infinita: és LIMITADA i s’ha de TRANSFORMAR. (2) El temps es pot administrar però no es pot inventar: la natura té el seu propi temps i per estar-hi en pau cal ESTALVI i PACIÈNCIA. (3) L’ESFORÇ és indispensable per assegurar un domini responsable sobre el món.

El Museu de la Vida Rural, ja ho veieu, no parla només del nostre passat rural, sinó també del nostre present urbà. No us el perdéssiu pas.

...i a Llavaneres també

Dijous vam constituir la plataforma ciutadana que organitzarà a Llavaneres la consulta sobre la independència de Catalunya. O sia, vam nomenar les persones que representaran legalment l’entitat, vam resoldre de convidar les entitats del poble a participar-hi, vam acordar de fer la consulta en la segona tongada (al mes de febrer), i vam començar a dissenyar un pla de treball. A més de moltes persones que hi érem a títol personal, hi havia regidors i membres de CDC, ERC i SOS Llavaneres. Una idea claríssima: la consulta de Llavaneres sorgeix de la societat civil, que en du les brides i n'assumeix el protagonisme (les formacions polítiques acompanyen, donen suport humà i material, des d’un segon rengle).

A ningú se li escapa que Llavaneres és un lloc especial: un lloc que durant molts anys ha estat emblemàtic per al PP, un lloc molt conservador, prou descohesionat, una mica al marge de les correnties de llibertat i de progrés que fan part del fons del país i singularitzen Catalunya. A ningú se li escapa, doncs, que la consulta de Llavaneres, si té èxit, tindrà valor referencial: indicarà que la llibertat nacional dels catalans està servida, que només hem d’allargar la mà i prendre-la.

Perquè les coses siguin així, i envist l’experiència prèvia d’Arenys de Munt (en la qual vaig tenir l’honor de participar), demano als meus convilatans la màxima participació: el seu vot mai no ha sigut, ni serà, tan important. I als llavanerencs que s’impliquin en l’organització de la consulta, els demano que actuïn d’acord amb aquests tres principis:

UNITAT: A totes les nacions del món hi ha dues esferes polítiques: la de la confrontació partidista i la dels consensos de país. Totes dues són imprescindibles -si en manqués una, la democràcia no seria possible. La llibertat nacional, el dret a decidir de la gent, fan part de la segona esfera, en la qual les entitats, els partits, la gent, hem de fer una pinya espessa.

GENEROSITAT: L’afany de protagonisme és una pulsió natural en tothom que té projecció pública (en els polítics, per exemple). No ho hem de censurar pas. Però ara, avui, aquí, cal renunciar-hi. Temporalment. Cal arraconar els personalismes i els rèdits de partit i donar el protagonisme als altres (sobretot, a la gent). El país ho demana i ho necessita.

CONFIANÇA: La consulta d’Arenys de Munt va ser un èxit perquè totes les parts implicades es van fer confiança (les entitats, els càrrecs electes, els partits, els voluntaris i els votants). Vet aquí la clau: esborrar les suspicàcies, plegar el retrovisor i confiar en els altres. Això tot sol multiplica per mil la nostra força, i ens fa mereixedors de l’Estat català que volem.