2014. El primer a dir la data, en un atac de lucidesa, va ser Josep-Lluís Carod-Rovira. Ja ens agradava, sentir-ho, però vist el rànquing d’encerts dels nostres profetes, ens ho agafàvem com qui mira una llàgrima de Sant Llorenç. Després la data va prendre cos, perquè la creativitat d’Arenys de Munt ens feia saltar cap endavant i ho accelerava tot; 2014 començava a ser el desllorigador d’un càlcul factible. I en acabades les consultes, immergits en la Conferència Nacional per l’Estat Propi, 2014 ha passat a ser la fita (el calendari hi convida, tot hi conflueix). Tres anys de feina intensa, evolució previsible de CiU, construcció de la majoria social i, pam, saltar el mur.
Però sempre surt l’esgarriacries que t’estripa el full de ruta. En aquest cas, Espanya, l’Espanya tota, l’Espanya política i la judicial, que s’han conjurat perquè la independència de Catalunya sigui una mica abans, el 2012 o el 2013. Perquè el que va passar ahir és molt gros i engreixa una bola que ja ho era, grossa. Que Convergència i Unió hagin estat expulsades del consens constitucional no és cap anècdota: és històric, i ho accelera tot. Que el Tribunal Superior de Justícia (!) de Catalunya (?) dicti un ultimàtum contra la immersió lingüística i l’escola catalana és definitiu. El seu estat es dreça, en pes i sense manies, contra Catalunya. ¿Qui té espera fins al 2014?
4 comentaris:
Doble contra senzill que l'espera serà molt més llarga.
Pere, el que ha de passar, passarà abans i millor si ens ho creiem.
L'escepticisme és el rebost de la intel·ligència: hi ha de ser, i ha d'estar ben proveït. Però al menjador hi ha d'haver taula parada amb allò que tenim i ens fa guanyar: la raó, l'emoció, l'empenta i la fe.
Un dia, el veritable TSJC condemnarà els delictes de col·laboració necessària en el delicte d'assimilació cultural durant el període colomial. El senyor Miguel Angel, aleshores, seurà a la banqueta i repensarà la paraula justícia.
Serem independents o no serem. Així de simple. Ens toca escollir.
Publica un comentari a l'entrada