dijous, 22 de setembre de 2011

El nihilisme i la dignitat en Miquel Pairolí

Miquel Pairolí no es prodigava. Vivia, llegia, observava i escrivia. I, un cop publicat el llibre, complia a contracor els mínims que demana la promoció de la novel·la, el dietari o l’assaig. No feia l’escudella que fan els escriptors per procurar-se els contactes convenients. Pairolí era discret com a home i gegantí com a escriptor. Per això la seva obra ha passat desapercebuda a tanta gent.

Jo no puc parlar gaire alt. D’en Pairolí només he llegit una novel·la, El manuscrit de Virgili, i l’últim dietari, Octubre. (No n’hi ha prou, esclar, i una altra novel·la, Cera, espera el torn a la lleixa de pendents; i un assaig, Exploracions, notes i converses de literatura.) Però la poca pastura que he fet en els seus llibres em basta per reconèixer un dels grans escriptors catalans del tombant de mil·lenni. A més, Pairolí era intel·ligentíssim. Els seus assajos són construccions intel·lectuals clares i sòlides que beuen a les fonts del millor Montaigne i del millor Pla. I les seves novel·les són pedreres de saviesa. Permeteu-me que il·lustri això que he dit amb dues cites. La primera és d’El manuscrit de Virgili:

“Contra el que molta gent es pensa, el nihilisme té aquest avantatge, que permet un camí de retorn. Trepitgeu el fons del pou, trobeu que només hi ha fang i torneu a la superfície, on el dia és assolellat i la vegetació creix i s’afanya a viure i l’aire de primavera va ple d’olors. No oblidareu mai com és el fons del pou ni què hi ha, però només els necis es queden allà baix, xapotejant en el fang.” (p. 27)

Cadascú es grata el que li cou, i és per això que aquest fragment el vaig subratllar. Jo vaig caure en el nihilisme essent massa jove i em va costar molt de sortir-ne. Vaig perdre molt de temps. En fi. Vegeu ara aquest bocí extret d’Octubre:

“No s’ha de confondre l’orgull amb la dignitat. Sense dignitat, la vida es torna cendrosa i amarga, menyspreable. Tot sovint és cert que val més morir que no pas viure sense dignitat, que és una mena de mort en vida. Aquesta frase no és pas només una sentència per pronunciar en moments d’heroisme. És una realitat autèntica.” (p. 87)

¿Oi que davant d’aquest raig no calen paraules? Doncs no en diré cap més. Llegiu Pairolí.

1 comentari:

Majerit ha dit...

Gràcies per fer-me'l conèixer. els fragments que has triat m'han agradat molt; de vegades l'estètica del nihilisme pot enlluernar, és ben cert!