Si hagués aguantat, ahir Vicent Andrés Estellés hauria fet vuitanta-set anys. No hi va arribar. Però els seus poemes sí: sense envellir. Els versos de l’Estellés viuen una joventut eterna i encomanadissa –¿no ho heu notat, que llegint-los us sentiu més joves? El poeta de Burjassot va fer el miracle de derrotar el temps, fins i tot quan es declarava vençut per ell. La M. Àngels Anglada ja ho va fer notar, això, en un article del 1972 publicat a Canigó (núm. 261). Vegeu-ne un fragment:
“El sentit del temps i de la història és constant en els poemes de Vicent Andrés. A mi em recorda –i vull dir simplement això, perquè no hi ha ni l’ombra d’una imitació– alguns poetes italians posteriors a Montale, per exemple Pasolini, Betochi, Mario Luzo i Gatto. Tots diversos i originals, però, com Estellés, «inserits per a sempre en la història». Alguns dels seus procediments: les enumeracions, la narració de fets quotidians amb una humil claror que els transfigura sense trair-los, les descripcions del paisatge urbà o marítim, agermanen aquests poetes. I també la punyent emoció i la tristesa amb què veu en com el pas del temps apaga la claror de les persones, el descobriment que els homes neixen de vegades a través de la mort dels infants purs que han estat:
e l’uomo nasce del bambino morto...
bambini della terra, strage antica.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada