La venjança dels calçotets islàmics

Llegeixo a El museu de la innocència, d’Orhan Pamuk, que les primeres pel·lícules eròtiques musulmanes es van rodar a Turquia a la segona meitat dels anys setanta del segle passat, i que en aquelles cintes “els actors no es treien mai els calçotets”. La qual revelació, esclar, m’ha obert els ulls. Ara ho entenc tot.

Ara entenc per què l’hemisferi nord del planeta Terra és ple de dones musulmanes que es cobreixen els cabells, i el rostre de vegades també. Estan ressentides perquè no van poder admirar els culets dels seus adonis. I ara es vengen. Tant de temps sense donar una alegria als ulls, tanta ocultació decorosa dels atributs més vistents… Doncs que s’hi posin fulles, ara: que admirin les mans femenines, decorades amb henna, i els peus, si no estan ocults dins calçat d’aigua. I la resta, que s’ho imaginin!

Montilla ofèn els unionistes catalans

L’expresident José Montilla va dir moltes coses, abans-d’ahir, a la seu d’Òmnium a Manresa. Va dir veritats i mentides, obvietats i vaguetats, i va fer consideracions molt discutibles, com no podia ser altrament. Va esgrimir uns mots-clixé que fan part del disc ratllat del PSC des de fa un parell d’anys, que repeteixen com lloros per veure si el missatge qualla i la gent agafa por, perquè la por paralitza i això és precisament el que busca el PSC. Són unes paraules que em molesten especialment perquè van més enllà de la lliure expressió d'idees polítiques: són una amenaça inadmissible.

Montilla va dir –extrec la cita literal del blog de Miquel Iceta– que “més adeptes a la independència no ens acosta a la pròpia independència sinó que ens acosta més al risc de fractura”. Aquesta oració conté dues falsedats: en primer lloc, és un fet que l’increment dels partidaris de la independència sí que ens acosta a la independència; en segon lloc, és fals que això susciti un risc de fractura social. Ambdues afirmacions són inacceptables: la primera, perquè només es pot sostenir si s’entén que per als catalans no hi ha ni hi haurà democràcia; la segona, perquè és una falta de respecte cap als unionistes catalans.

Vejam si ens entenem. Els catalans unionistes són persones que defensen una posició legítima i mereixen el màxim respecte –exactament el mateix que mereixem els independentistes. El unionistes catalans són demòcrates civilitzats i educats que van a la feina –si en tenen– i es passegen pel carrer sense buscar brega amb els catalans que tenim una lleialtat nacional distinta de la seva. Ells són així ara, que viuen en una Catalunya dependent d’Espanya, i continuaran sent així quan visquin en una Catalunya Estat independent. Suposar que reaccionaran amb violència davant la decisió democràtica d’una majoria de catalans és insultar-los.

¿Com pot pretendre el PSC de retenir o guanyar els vots dels unionistes si els tracta com uns infants rebecs incapaços de viure en democràcia? Un partit socialista i democràtic hauria de saber –i saber dir– que el risc de fractura social no prové de la dependència o de la independència de Catalunya, sinó de la pobresa, de l’atur, del mal funcionament de l’ascensor social i de la manca d’expectatives laborals dels més humils. El PSC, ves per on, gasta un discurs que posa el nacionalisme espanyol per sobre de tota altra consideració. Gràcies, ja ho sabíem. Però ofendre la dignitat dels seus votants no sembla la millor manera de mantenir els vots.

La fe desmuntable de Max Jacob

Hi duc poca fe, jo, en el sarró de viure. El motoret de fer cap envant sempre ha curtejat d’aquesta dolça benzina, que –no en dubteu– és la benzina. Havent perdut la fe en Déu, en els homes i en les dones, i tenint vedada la companyia d’animals de pèl, ¿què em queda? Podria comprar-me un peix o un canari... però no ho sé, em sembla que no m’ompliria.

I tanmateix un s’ha d’inventar una fe o altra. La Sandra Buxaderas m’escrivia l’altra diassa que no es creia que servidor fos tan descregut, afirmava que jo tinc fe en la llengua i que això m’aguanta dret. No sabria pas què dir-li. Un s’ha d’aferrar a alguna cosa, ni que sigui a un ferro roent, perquè si no passa per ull.

Ara em fa gràcia retrobar aquesta idea en un dels poemes en prosa d’El gobelet dels daus, de Max Jacob (surrealista abans del surrealisme), que l’Enric Casasses ha traduït magistralment. El poema titulat “La cristometria americana a 3,50” tracta d’una senyora que es considera la inventora de la Fe desmuntable, un “article en venda a tots els països, còmode pel transport i sobretot per Satanàs i la seva seqüela”. (p. 114)

Doncs mira que bé, perquè és l’invent que jo gasto: la fe desmuntable. Això és un fòtil que s’entatxona dins l’ànima (com un by pass) i et manté viu. És com un moble d’Ikea de disseny abstracte: l’armes tu sol –just quatre caragols que l’aguantin– i quan ja no et fa servei el llences i en muntes un altre. Tot molt provisional, per anar tirant.

Max Jacob no la va fer servir, aquesta fe, perquè es va fer cristià –Picasso va ser el seu padrí de bateig. Però a mi em va la mar de bé. Que no me la treguin!

El nihilisme i la dignitat en Miquel Pairolí

Miquel Pairolí no es prodigava. Vivia, llegia, observava i escrivia. I, un cop publicat el llibre, complia a contracor els mínims que demana la promoció de la novel·la, el dietari o l’assaig. No feia l’escudella que fan els escriptors per procurar-se els contactes convenients. Pairolí era discret com a home i gegantí com a escriptor. Per això la seva obra ha passat desapercebuda a tanta gent.

Jo no puc parlar gaire alt. D’en Pairolí només he llegit una novel·la, El manuscrit de Virgili, i l’últim dietari, Octubre. (No n’hi ha prou, esclar, i una altra novel·la, Cera, espera el torn a la lleixa de pendents; i un assaig, Exploracions, notes i converses de literatura.) Però la poca pastura que he fet en els seus llibres em basta per reconèixer un dels grans escriptors catalans del tombant de mil·lenni. A més, Pairolí era intel·ligentíssim. Els seus assajos són construccions intel·lectuals clares i sòlides que beuen a les fonts del millor Montaigne i del millor Pla. I les seves novel·les són pedreres de saviesa. Permeteu-me que il·lustri això que he dit amb dues cites. La primera és d’El manuscrit de Virgili:

“Contra el que molta gent es pensa, el nihilisme té aquest avantatge, que permet un camí de retorn. Trepitgeu el fons del pou, trobeu que només hi ha fang i torneu a la superfície, on el dia és assolellat i la vegetació creix i s’afanya a viure i l’aire de primavera va ple d’olors. No oblidareu mai com és el fons del pou ni què hi ha, però només els necis es queden allà baix, xapotejant en el fang.” (p. 27)

Cadascú es grata el que li cou, i és per això que aquest fragment el vaig subratllar. Jo vaig caure en el nihilisme essent massa jove i em va costar molt de sortir-ne. Vaig perdre molt de temps. En fi. Vegeu ara aquest bocí extret d’Octubre:

“No s’ha de confondre l’orgull amb la dignitat. Sense dignitat, la vida es torna cendrosa i amarga, menyspreable. Tot sovint és cert que val més morir que no pas viure sense dignitat, que és una mena de mort en vida. Aquesta frase no és pas només una sentència per pronunciar en moments d’heroisme. És una realitat autèntica.” (p. 87)

¿Oi que davant d’aquest raig no calen paraules? Doncs no en diré cap més. Llegiu Pairolí.

La llengua ens ho dóna tot

La llengua ens ho dóna tot. Alerta, però, que no és un donar que faci tenir. És un donar que fa ser. Som allò que la llengua ens dóna: història, cultura i consciència; memòria, identitat i consistència. Tot el que fa possible el ser i la llibertat.

Per això la volen destruir: perquè no volen que tinguem allò que som. Volen que siguem el que tenen ells, però només un tros, petit i fet engrunes, no fos cas. Ens ordenen que desistim: en la tenidoria d’ells hem de cessar de ser qui som. Només podem ser i tenir allò que ells disposen sense nosaltres.

La llengua ens ho ha donat i ens ho dóna tot. ¿Com li reconeixerem l’immens favor? Han passat els anys i hem estat desagraïts i gasius. És senzill i li estem obligats. La llengua no ens jutja i per això és bo de fer mostrar-li gratitud –ella és discreta i mai ens farà retret de res.

Podem saber grat amb literatura (llegint, traduint, creant); amb lleialtat (parlant-la amb tothom, arreu i sempre); defensant-la dels seus enemics, que són legió i poderosos (i ella només ens té a nosaltres). I amb un estat, esclar, que l’estimi i la preservi: a ella i a nosaltres, que som tot u. 

Metafísica

La metafísica és com una picor que no cessa mai. La necessitem per endreçar les coses del món, perquè així com pengen no s’embullin, per fer que tinguin una aparença de sentit i tot. Sense aquest cel fet de pensament, ¿quines transcendències dreçaríem?

Però la metafísica també és el cel dels fanàtics, la preparació de la violència. L’absolut que congria absolutismes. La casa de la veritat, que engendra el dogma i castiga els heretges. La metafísica és l’ordre abstracte en virtut del qual tot allò que és físic ha de donar raó, platònicament, de l’ordre superior; allò que no hi encaixa fa nosa, i les noses, ja se sap...

La rosa i les punxes. El mànec i el tallant. L’agressió i l’empara. Com tantes coses de la vida física. La filosofia europea del segle XX és plena a vessar d’antimetafísics que frisen de tancar la caixa de Pandora; com si els mals del món no tinguessin, tots, causalitats d’allò més físiques. És clar que n’han fet un gra massa. La metafísica és com un paraigua que deixa passar la pluja: et mulles igual, quedes xop, et constipes. Però no et sap tant de greu.

Jutges (et alteri) contra la pau i la convivència

L’Audiencia Española ha condemnat Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Miren Zabaleta, Sonia Jacinto i Arkaitz Rodríguez a penes de deu i vuit anys de presó per pertinença a banda armada. La sentència que els fulmina és de tot menys jurídica: és política, provocadora, violenta, ressentida, venjativa, testicular i escatològica. És una sentència contra la pau, contra la llibertat, contra el poble basc. És una forma de terrorisme.

A l’Estat espanyol hi ha un problema greu de terrorisme. Hi ha una organització terrorista d’extrema dreta, molt poderosa, brancada en tres besses: PP-políticomilitar, PP-mediàticomilitar i PP-judicialmilitar. El tinglado té per objectiu destruir les realitats nacionals d’Euskadi i de Catalunya, i li importen un rave els danys que provoca la seva obsessió ultranacionalista.

De fet, aquests danys formen part del seu projecte terrorista. El PP crispa i menteix per impedir que hi hagi pau a Euskadi. El PP vol enfonsar la immersió lingüística a Catalunya perquè mig funciona: no fa que els nens i els adolescents parlin català, però cohesiona, facilita la convivència i garanteix la igualtat d’oportunitats; això, la dita organització ho vol destruir. El PP vol que la Catalunya metropolitana sigui una immensa banlieue a la parisenca, un raval trencat, un infern social sense identitat ni llengua catalana. És el futur que la FAES ha dissenyat per a Catalunya.

Per aconseguir aquests objectius (amb la devastació col·lateral subsegüent), el PP compta amb l’ajut dels seus jutges. Són els que dicten resolucions contra l’ús preferent del català, interlòcutòries contra la immersió i sentències per tancar demòcrates bascos a la presó: el PP-judicialmilitar. Els qui, quan no poden fer mal amb els vots, disparen amb sentències.

Spain's Secret Conflict

Gary Gibson va néixer a la ciutat anglesa de Carlisle, però d’ençà del 1987 viu a Mataró. És periodista i professor. A la capital del Maresme el coneixem sobretot perquè ensenya anglès a l’International House de la ciutat. Doncs bé, aquest català d’adopció és el responsable de l’esplèndid documental Spain’s Secret Conflict, que explica el conflicte entre Catalunya i Espanya als profans anglòfons. Si no l’heu vist, us el recomano de cor.

Són quaranta minuts, sí. I us ho sabeu tot, ja ho sé. Passa que és un treball periodístic d’una honestedat inusual i d’una qualitat extraordinària. Es fa una aproximació històrica breu però rigorosa, i es contrasten dades a escala europea. Hi surten polítics d’un costat i de l’altre, sociòlegs, escriptors, periodistes, historiadors i molta molta gent del carrer. Hi surt tot: les clares veritats i les mentides brutes, els arguments i els sofismes, els judicis i els prejudicis, l’economia i l’esport, els greuges i les pors, l’absolutisme i la democràcia, l’odi i el respecte, la catalanofòbia i els sentiments nacionals. Tot. No us ho perdeu. Sobretot, feu-ho córrer pel món.

Els submarinistes del safareig

Quan era un nen, passava moltes hores a l’hort, repenjat en el pedrís del safareig. De vegades mirava i prou: observava els esdeveniments de tota mena que tenien lloc en aquell tros de món (el llisquent ballador de la llum, les esgarrifances a la sobrefaç líquida, els batecs subtils de la vida subaquàtica).

Altres vegades era part activa de la vida local: sucava la mà, submergia cucs, salvava insectes del naufragi imminent... La meva ambició era amistar amb els pobladors principals, la classe dominant del llogaret: els submarinistes. Eren ells els qui manaven, i doncs els qui tenien autoritat per donar-me entrada, o no, en el reialme.

Els submarinistes del safareig semblaven mòpies d’un altre món, alienígenes subdesenvolupats, sense mans ni peus ni ulls, fantasmes en remull. Només aquell cap i aquella cua, que si hagués tingut més món hauria relacionat amb l’exèrcit genital dels mascles. Però tampoc era tan ignorant que no sabés que els submarinistes, de grans, es farien granotes.

Les meves incursions eren barroeres. Ficava la mà dins l’aigua i la grapa gegantina espantava els cadells d’anur, que corrien a amagar-se en els enfonys i en els fondos obacs, a la verdesca que entapissava les parets de la caixa. I ja no els veia. Llavors em retirava i esperava, pacient, el moment en què sortirien dels seus amagatalls i em brindarien de nou l’espectacle dels caparrots i les cues nervioses fendint l'espai aquàtic que jo sentia, també, meu.

Mallorca estranya

El president del govern balear, José Ramon Bauzá, ha trobat la frase que sintetitza la política lingüística del PP illenc: “El castellà és el nostre idioma i el català és una llengua cooficial”. Frase que, traduïda a les modalitats del Principat, vol dir: ‘La llengua pròpia de les illes Balears és el castellà, i el català és una nosa molt desagradable que arraconarem fins a extirpar-la’. A ca una puta l’equitat, i la igualtat vos la menjareu amb pebres. El bilingüisme dels uns engreixarà per llei el monolingüisme dels altres. S’ha acabat la comèdia. Solució final i foris.

Des de la Catalunya estricta costa entendre que la majoria de mallorquins i d’eivissencs l’hagin envelat cap al roquissar. ¿Com és que se’ls ha encomanat l’odi visigòtic a la llengua i a la cultura catalanes? ¿Què fan en braços de la FAES? La resposta és complexa, no cap en un apunt. Però em plau contar-vos un fet viscut que us darà pistes. 

Fa uns quants anys em vaig instal·lar a Campos, un poble que adoro. La feina la tenia a Santanyí. I vet aquí que un dia em vaig apuntar a una caminada que organitzava una colla excursionista del poble d’en Blai Bonet. Vam anar a fer un tomb per la serra de Tramuntana; tothom de la colla era gent de la terra, tots parlaven català. I en arribant a l’embassament del Gorg Blau, els comentaris: “Sort ne vam tenir de Franco, que mos va fer s’embassament”. “Sí, gràcies a Franco van arribar es doblers”. “Si no fos per en Franco, es mallorquins encara estaríem en sa misèria”. Jo no sabia si tornar-m’hi o anar-me’n. M’hi vaig tornar. Vaig procurar que la discussió no fos agra i ells ho van fer planer. Cadascú es va fer fort en la seva posició i vam acabar l’excursió en pau. Però mai més vaig sortir a caminar amb ells. 

Jo l’havia sentit a dir, el franquisme sociològic. Al Principat en parlàvem sovint, al·ludint els conformismes heretats, les pors mesquines, la rècula d’automatismes que juguen a favor dels poderosos. No sabíem el que ens dèiem. El franquisme sociològic és això que vaig topar a Mallorca, i tots els subproductes ideològics que se’n deriven. Traslladeu aquesta mentalitat a la cosa de la llengua i trobareu en Bauzá, la seva frase, el seu menyspreu i els seus votants.

Marxa de torxes per la independència a Mataró

Comprendre és més que entendre

Comprendre és més que entendre. És copsar les raons del sentiment i els sentiments de la raó. És una empatia real, una pau compartida, una acceptació de l’altre.

Ells, ni ens entenen ni ens comprenen, ni fan comptes posar-s’hi. Fer-ho implicaria replantejar-se de dalt a baix, tornar a explicar-ho tot d’una altra manera, admetre que no han crescut bé i demanar perdó. No ho faran mai, això. La seva genètica es descodificaria: farien l'ull, rebentarien en una implosió nuclear i es desintegrarien.

Des de tots els punts de vista, l’autisme els surt més a compte. És una sordesa que neix del fons de l’ànima i mor contra nosaltres, com un terrorista suïcida que sobreviu i hi torna un pic i un altre, amb aquella fe. Vosaltres no ho sé, però jo em decanto i me’n vaig.

Estellés en els ulls de M. Àngels Anglada

Si hagués aguantat, ahir Vicent Andrés Estellés hauria fet vuitanta-set anys. No hi va arribar. Però els seus poemes sí: sense envellir. Els versos de l’Estellés viuen una joventut eterna i encomanadissa –¿no ho heu notat, que llegint-los us sentiu més joves? El poeta de Burjassot va fer el miracle de derrotar el temps, fins i tot quan es declarava vençut per ell. La M. Àngels Anglada ja ho va fer notar, això, en un article del 1972 publicat a Canigó (núm. 261). Vegeu-ne un fragment:

“El sentit del temps i de la història és constant en els poemes de Vicent Andrés. A mi em recorda –i vull dir simplement això, perquè no hi ha ni l’ombra d’una imitació– alguns poetes italians posteriors a Montale, per exemple Pasolini, Betochi, Mario Luzo i Gatto. Tots diversos i originals, però, com Estellés, «inserits per a sempre en la història». Alguns dels seus procediments: les enumeracions, la narració de fets quotidians amb una humil claror que els transfigura sense trair-los, les descripcions del paisatge urbà o marítim, agermanen aquests poetes. I també la punyent emoció i la tristesa amb què veu en com el pas del temps apaga la claror de les persones, el descobriment que els homes neixen de vegades a través de la mort dels infants purs que han estat: 

e l’uomo nasce del bambino morto...

bambini della terra, strage antica.”

Espanya s'embala. ¿I nosaltres?

2014. El primer a dir la data, en un atac de lucidesa, va ser Josep-Lluís Carod-Rovira. Ja ens agradava, sentir-ho, però vist el rànquing d’encerts dels nostres profetes, ens ho agafàvem com qui mira una llàgrima de Sant Llorenç. Després la data va prendre cos, perquè la creativitat d’Arenys de Munt ens feia saltar cap endavant i ho accelerava tot; 2014 començava a ser el desllorigador d’un càlcul factible. I en acabades les consultes, immergits en la Conferència Nacional per l’Estat Propi, 2014 ha passat a ser la fita (el calendari hi convida, tot hi conflueix). Tres anys de feina intensa, evolució previsible de CiU, construcció de la majoria social i, pam, saltar el mur.

Però sempre surt l’esgarriacries que t’estripa el full de ruta. En aquest cas, Espanya, l’Espanya tota, l’Espanya política i la judicial, que s’han conjurat perquè la independència de Catalunya sigui una mica abans, el 2012 o el 2013. Perquè el que va passar ahir és molt gros i engreixa una bola que ja ho era, grossa. Que Convergència i Unió hagin estat expulsades del consens constitucional no és cap anècdota: és històric, i ho accelera tot. Que el Tribunal Superior de Justícia (!) de Catalunya (?) dicti un ultimàtum contra la immersió lingüística i l’escola catalana és definitiu. El seu estat es dreça, en pes i sense manies, contra Catalunya. ¿Qui té espera fins al 2014?

El poema dolent

El poema dolent té una trajectòria –una versografia?– quasi humana: neix d’un impuls visceral (és un tros de carn que demana la paraula); viu en els dits i en els ulls de qui l’ha gestat, i mor en forma de decepció.

No els hauríem de menysprear, els poemes dolents, perquè són els que més s’assemblen a nosaltres. Només que en el punt final ells tenen una oportunitat que nosaltres no tenim: poden ressuscitar. El poema dolent pot ser rescatat del fracàs i de l’oblit: la idea vella es pot vestir amb una forma nova, o a l’inrevés. Pot passar de la provatura malreeixida al succés líric, perdurar en el record, esdevenir un bocí d’eternitat commovedora. Els versos són reciclables. Tenen aquest do.

No, no arribem a l'altura d'un mal poema.