Em sembla una definició difícilment superable. Jo he provat de millorar-la i no me’n surto. Suposo que tinc disculpa, perquè encara sóc lluny dels vuitanta i ja se sap que el dimoni en sap més per vell que per dimoni. Només em surt això, que és clarament inferior a la màxima del barceloní:
La vida és un estat d’excepció entre dues democràcies, un llisquent en el qual un pot triar entre la lucidesa, que du a l’acolloniment, o la beneiteria, que estamordeix.
2 comentaris:
Genial la frase de Víctor Alba i la teva també.
M'agrada la lucidesa que duu a l'acolloniment i la beneiteria que estamordeix. Diria que és un equilibri impossible entre les dues.
em temo, però, que la beneiteria, un cop abandonada, no la pots recuperar mai i t'instal·les, perennement i trista, en una lucidesa acollonida ad perpetuam. caxis!
Publica un comentari a l'entrada