Fins fa sis dècades, poc ençà poc enllà, el llepafilisme era a Catalunya una prerrogativa dels amonedats. A ciutat, els pobres menjaven de gust i agraïts el que hi havia a taula, fos què fos; i en els pobles no era concebible un “això no ho vull" o "això no m’agrada”.
Recordo un passatge de Muntanyes maleïdes, d’en Pep Coll, en què l’autor afirma això que he dit, que als Pirineus els nens llepafils no van aparèixer fins als anys cinquanta del segle passat, quan la serralada es va despoblar i, entre les poques boques i el benestar incipient, els ventres enrajolats van quedar enrere. Avui el llepafilisme s’ha democratitzat: n’hi ha a totes les cases, a les bones i a les dolentes, a ciutat i a pagès. A ca nostra mateix, la pubilla és prima de dent, ves què hi farem.
I ara ve la bona. Un grup de tercer d’ESO en un institut d’aprendre coses, classe de llengua catalana i romanços. Predico els mots compostos i un dels exemples que fan al cas és llepafils. Carusses d’estranyesa. ¿Que no sabeu què vol dir llepafils? Uns quants fan que no amb la cara. ¿Ningú sap què vol dir llepafils?, insisteixo. És que no. La majoria dels alumnes són catalanoparlants, i els que no ho són és com si ho fossin. Fosca!
Vint anys enrere ens pensàvem que el català es fondria o migraria fins a ser residual, desallotjat per l’espanyol: la substitució era el mal que ens trauria del món. Ara he canviat de parer. Perquè tot indica que el català, més que ser desallotjat del seu terrer, el que fa és passar per ull: s’afona per dins, es buida talment una xirimoia que un es menja amb cullereta. El català se’n va perquè es queda sense paraules.
Ara bé. Els malànimes que davant d’això riuen per sota el nas, que vagin alerta, perquè ells també tenen la cua de palla. Demaneu si no a un jovencell com es diu llepafils en espanyol i observeu la cara que fa…
6 comentaris:
El tema m'amoïna a nivell personal perquè m'adono que tinc un lèxic més aviat curt i no m'agrada. Però a banda d'això, m'has deixat de pedra. "Llepafils" hauria jurat que sí que es diu. Potser va passar que ningú no volia reconèixer que coneixia la paraula, com qui fa una trapelleria...
Doncs això que dius pot ser, i van fer la trapelleria de fer veure que no saben la paraula per fer-me saltar. Però no sé no sé... això demana coordinació, no? (Marta, el lèxic que gastes és ric i adequat, i les paraules que tries llisquen amb una naturalitat que envesca.) No fotem.
No sé si les meves nebodes saben què vol dir ser llepafils. Però aquest és un mal de l'època, que afecta, com bé dius, la mainada de totes les llengües (per cert, "mainada" no apareix a l'Optimot, crec que els diccionaris oficials catalans tenen part de la culpa d'aquesta fusió lenta de la llengua). Massa televisió i poca lectura.
Ara bé, hi ha esperança: jo sabia què era llepafils quan era adolescent, però no utilitzava la paraula -que quedava massa poc "moderna". En el llenguatge d'aleshores: "molava poc". Però ara sí que l'he recuperada i la utilitzo.
Escriu, Joan, escriu... que com deia Espriu, l'important és salvar els mots. Algú altre els farà sortir del teu magatzem. A mi, per exemple, m'ensenyes sempre noves paraules! I jo també miraré d'usar-les per escrit o oralment per omplir altres magatzems...
Segurament,abans,sí en una familia ningú es plantejava deixar res al plat pel què costaba omplir-lo, tampoc devien saber que era això de ser llepafils. Ara,probablement,no ho saben perquè els pares,talment els seus fills,ho són tots de llepafils.
I doncs,què s'han de dir?
Bona observació, Lior.
Sandra, farem una xarxa de magatzems i rebosts, i un exèrcit xerraire i escriptor que anirà d'ací allà, d'un dipòsit a l'altre, vituallant-se, per salvar els mots.
Publica un comentari a l'entrada