Si tries bé les amistats, facebook és enriquidor. Un dels amics que hi tinc ha penjat una entrevista a un andalús que de jove va prendre els tapins cap a Catalunya i ara, ja gran, ha tornat al poble on va néixer. L’home té seny de bèstia vella, coneix bé els dos relats sobre Catalunya i defensa el seu país d’adopció: denuncia les bòfies que circulen a Espanya sobre la suposada persecució del castellà, constata l’espoli fiscal i el maltractament tossut del país, postula la integració dels nouvinguts a la cultura catalana i troba que la primera feina del nou Parlament és declarar la independència de Catalunya. Això, dit amb paraules senzilles i andaluses. És la veu d’un home humil que ha trobat les paraules i no té por de dir-les.
L’home humil que sap trobar les paraules és més fort que un govern, més poderós que un banc. L’home humil que copsa la veritat i la diu llisa i broixa neteja l’aire de porqueria; i si, a més, en les seves paraules hi ha gratitud i amor –com és el cas–, llavors és un revolucionari.
La humilitat és poderosa. Un exèrcit d’humils és invencible, perquè no espera sinó l’aniquilació o la victòria. Per això el Vietcong va derrotar els Estats Units. Fins essent aniquilat, l’exèrcit dels humils guanya batalles, perquè la virtut que encarna brota de nou amb més força. Per això els txetxens, havent estat esclafats per Rússia, i els sahrauís, oprimits pel Marroc, guanyaran a la fi la llibertat que els pertoca.
Per això costa tant, d'altra banda, vèncer el terrorisme islàmic: perquè en bona part és un exèrcit d’humils que conjumina la caritat amb la violència. "La humilitat és una força terrible", diu Dostoievski, i perdoneu-me la pesadesa, que estic ocupat amb L’idiota i com que vaig curt de temps i d’energia m’està durant molt.
Però avui els nostres humils no en tenen prou de trobar les paraules. Els calen altaveus; i no ho són la televisió, ni la ràdio ni els diaris, poblats com estan de cotorres i paons, de genteta que no els poden tapar el cul amb set flassades, que es pensen ser qui sap què. No. La veu dels humils cal buscar-la en l'esfera digital (a facebook, a twitter, als blogs...). És ací on espleta la paraula neta i simple, el verb catàrtic. Internet és el múscul dels humils.
3 comentaris:
No et pensis que la xarxa majoritàriament és plena de "pijos-progres", però, en fi, tens tota la raó en què dóna una opció a discrepar del pensament oficial que difícilment pot expressar-se per altres canals a l'abast de molta gent. Salutacions!
i perquè no ens els escoltem més els humils i continuem donant-los peixet als altres?
Òscar, com en tantes coses, la xarxa és bona si se sap triar. Salutacions.
Clídice, uf!, quina pregunta. El comú de la gent dóna peixet "als altres" perquè "els altres" fan soroll i acaparen els focus. Apliquen allò que, improvisant, en diré la TEORIA DEL SOROLL: com més soroll, més minuts d'exposició a les pantalles. Com més grossa la diguis, més tinta i saliva vessaran sobre tu.
Com en tot, en això hi ha graus i estils, esclar. Un pot dir imbecil·litats a rajadoll, com la Camacho, i tindrà carxofa diària assegurada. També es pot optar per dir veritats de manera una mica rude per aixecar polseguera: és l'estil d'en Felip Puig i sobretot d'en Puigcercós. Aquesta manera de fer dóna rendiment sempre que el partit no corri a desautoritzar l'home rude (que és el que li passa a Puig).
Però vaja, la suma d'aquestes dinàmiques du a un resultat pervers: se sent molt els qui fan discursos viscerals o estúpids, i les veus racionals i argumentadores queden apagades.
Publica un comentari a l'entrada