Servidor tinc una relació d’amor-odi amb en Sostres: m’agrada molt com escriu, però em cau de la post quan passo de la forma al fons. A mi no em desagrada pas l’estil bròfec i provocador del barceloní, al contrari: és una de les qualitats que admiro en la seva prosa. Passa que no n’hi ha prou d’escriure bé: cal tenir raó i mirar de ser just. I en Sostres de vegades no en té, de raó, i sovint és injust.
Les paraules que acabo de citar, per exemple, no són ni enraonades ni justes. Perquè d’independentistes n’hi ha molts més ara que no fa dos anys; perquè, en molt poc temps, entre Catalunya i Espanya s’ha trencat quasi tot; perquè ara el dret de decidir (ço és, l’autodeterminació) és el pal i el paller de la política catalana, i tot plegat fa que la independència sigui a prop.
Paradoxalment, ara hi haurà menys diputats explícitament independentistes que en la legislatura anterior. Sembla com si en Sostres s’hagi volgut avançar a les veus que celebren l’enfonsament de l’independentisme. Són veus que caguen fora de l’orinal. Perquè els partidaris que Catalunya tingui un estat propi en som molts més que la suma de les paperetes d’ERC, Solidaritat i Reagrupament.
Tinc amics que són independentistes i van a la llista d’Els Verds, per exemple, i hi són sense agafar mal d’esquena. Jo tampoc hi veig problema. Perquè una cosa és dir qui vols que timonegi la Generalitat durant quatre anys i una altra, ben diferent, decidir si vols que el teu país sigui lliure. Confondre ambdues coses és mesclar ous amb caragols.
El país fa via cap a la independència a pesar dels partits que la volen lluny o mai, que avui fan majoria en el Parlament; i a pesar, també, de la fragmentació de l’independentisme. Digueu-me optimista.
2 comentaris:
No llegeixo el senyor Sostres, perquè el poc que li he llegit m'ha desagradat profundament. Tanmateix en una cosa et dono la raó, la independència no és d'avui per demà, cal picar molta pedra. Ara, potser, ens caldrà començar a deixar-nos de personalismes, controls estalinistes dels partits, i començar a fer endreça i acte de contrició. En serem capaços?
A Catalunya hi ha molta gent, cada vegada més, que ja li estaria bé que Catalunya fos independent, sobretot pensant en termes econòmics. Però alhora, la majoria d'aquests "independentistes" no pensen fer res -ni tan sols posar una papereta a l'urna- per tal d'aconseguir un Estat propi per a Catalunya. Suposo que esperen que caigui del cel, com una fruita madura.
La veritat és que hi ha encara molta por. La majoria de catalans temen la reacció d'Espanya davant un procés independentista a Catalunya. Pensen que és molt probable que l'Estat empri algun tipus de violència contra nosaltres i això els paralitza. Si no superem aquesta por i actuem amb valentia i convicció, la independència serà sempre un somni inabastable.
Pere B.
Publica un comentari a l'entrada