Vejam si em sabré explicar. La Generalitat és una institució autonòmica amb vocació nacional; els qui l’han presidida han navegat sempre entre dos pols: el pol de la realitat (feta de subordinació) i el pol de l’aspiració (feta de llibertat); els peus en terra i a la mà una brúixola que apunta cap al nord de la plenitud nacional. Això obligava moralment els presidents nostrats a mantenir un discurs que enllacés amb la tradició catalana secular de lluita per la llibertat i la projectés cap al futur en forma d’esperança. Doncs bé, un president que diu que “la independència és la decadència” es gira d’esquena a tot això.
El president de (la Generalitat de) Catalunya no està per sobre del bé i del mal, esclar; però sí que ha d’estar una mica per damunt de la boxa dialèctica de partit. Les paraules rimades de més amunt les pot dir Miquel Iceta tranquil·lament –i si l’afirmació la sustentava amb arguments, dades, fets i xifres, o sia, si tingués raó, els independentistes fugiríem de l’error i correríem a votar-lo. Però són impròpies d’un president del país.
El president de (la Generalitat de) Catalunya ha de ser tothora amic de la llibertat i de la cultura, perquè Catalunya és feta d’això. José Montilla pot dir un fum de mentides i no passa res –no som calvinistes, aquí–, però n’hi ha una que ell no pot dir mai: que la llibertat és dolenta per a Catalunya. Dir això és més que negar la veritat: és negar el país.
8 comentaris:
Bé, és un home de l'aparell del Partido, la veritat és que no té res a veure amb el seu origen de naixement, però si amb el seu origen polític. El PSOE(c) és espanyol i això no ho ha dubtat en cap instant. Abans, quan eren PSC-PSOE encara "colava" però ara no s'ho creu ningú. Gairebé semblen més espanyolistes que els peperos.
si però en declarions diu, més o menys, que no ha de demanar perdó per no ser independentista... donsc ja t'ho ha dit tot
(el marxisme leninisme tendència maoista, li va fer arrel , com totes les doctrines...)
apali!
salut
Està utilitzant el seu càrrec com a President per a publicitar-se electoralment de forma descarada. Estan desesperats. I dubto que aquesta persona sàpiga realment què significa ser President de la Generalitat. Per això diu tantes bestieses.
Clídice: Montilla ha perdut de vista que la dignitat del seu càrrec està associada a una certa noblesa de discurs; es veu que els qui li escriuen els papers han perdut els papers.`
Homònim: Jordi Pujol tampoc és independentista, però no es rebaixa a dir astracanades per justificar-se.
Albert: Montilla no ha entès que és el president d'una nació, i no pas d'una Diputació.
Des del País Valencià ja ho vaig avisar quan agafà el càrrec i ni tan sols des de l'indepentisme no em volien creure: «Montilla és per a Catalunya pitjor del que ha estat Lerma per al País Valencià». Que ja és... Ara, però, teniu l'oportunitat d'aviar-lo a pastar fang.
És un titella de ZP. A partir d'aquí els fils que el belluguen, poden ser molt variats...
Des del far...
onatge
Montilla no era digne del càrrec. Com diu la Clídice, no perquè fos nascut a Espanya o deixés de portar cognoms nostrats, com cert catalanisme espardenyaire ha tingut temptacions de dir, sinó, abans de res, perquè aquest home va ser ministre d'Espanya. Som o no som una nació? En fer candidat Montilla, el PSC d'alguna manera ho va negar, i s'hi va fer fort amb la seva posició quant al lema per al 10 de juliol. I haver fet presidenciable i president algú que va ser ministre d'Espanya serveix, també, per llevar credibilitat a la institució i mirar d'invalidar el "com si" de què tan bé parla en Joan, necessari per mantenir alguna mena de referent institucional nacional. Que Montilla no podia ser-ho per a una nació ho fa, també, que sigui un polític (?) sense cap pensament propi digne de destacar: amb Pujol, amb Maragall, jo hi discreparia fins al moll de l'os, i l'angúnia que em poden fer, el primer més que el segon, no és poca; però aquests expresidents tenen, tindran sempre, alguna cosa a dir i a aportar sobre el país, sabran pensar-lo i repensar-lo d'una manera o altra, podran exercir funcions representatives, etc. Montilla, quan plegarà, li posaran d'acord amb la llei un cotxe, un despatx i uns secretaris i no sabrà què n'ha de fer. A què es dedicarà? Escriurà un llibre? Au, va, home, va, si després d'haver estat President tornés a ser president de la Diputació o secretario de Estado para el deporte no passaria absolutament res.
Una altra cosa, però, és que tot plegat els hagi sortit bé; i potser en comptes de fer fortes les dinàmiques de colònia a què volen tenir-nos acostumats (i a què tan bé ens acostumem), hom ha despertat i ha encès moltes flames independentistes. Una cosa sembla certa: amb CiU al govern encara ara estaríem en aquell xup-xup del bany maria inapel·lable a què ens havien ben acostumat.
(Perdoneu per l'esbravada!)
Jordi
Josep: Montilla és com Lerma, sí. Però la voluntat nacional de Catalunya no és com la del País Valencià: per això Lerma va fer estralls, i Montilla no. Vés a saber, potser sí que calia exhibir la misèria moral del PSOE-C al capdavant de la Generalitat per a provocar la catarsi dels 10.000 a Brussel•les, de l’autodeterminació autogestionada i de l’independentisme rampant. Si ERC hagués buscat aquest resultat, ara hauríem de fer processons en acció de gràcies en llaor del partit republicà. Però no ha sigut el cas. L’objectiu d’ERC era un altre: sobiranitzar el PSC, "cosir-lo” al país; i ha fracassat. L’embranzida independendista s’ha produït, paradoxalment, gràcies a ERC però sense la voluntat d’ERC. Esquerra ni preveia, ni somniava, el que ha passat: s’ha vist sobrepassada, com els altres partits parlamentaris.
Onatge: Hi ha titelles que es rebel·len contra el titellaire. I estic segur que Montilla n’ha tingut ganes. Però li ha faltat coratge.
Jordi: Que Montilla no era digne del càrrec ja es va veure quan va afirmar, en el procés de redacció de l’Estatut, que “Catalunya no té drets històrics”. Qui diu això no és digne de figurar en els annals al costat de Berenguer de Cruïlles, Guillem de Guimerà, Arnau Descolomer i Lluís Companys. Ja es veia que el ministre no donaria la talla. (I gràcies per la teva aportació, que és molt intel·ligent i aguda.)
Publica un comentari a l'entrada