Dissabte de primàries a Solidaritat Catalana

Quan la mesa del Parlament va rebutjar les iniciatives populars per un referèndum d’independència, vaig engegar tots els partits a dida i vaig proposar de crear una nova formació política, de nom Solidaritat Catalana. Això va ser el 13 de juliol. I vet aquí que, set dies després, el trio Tena-Laporta-Bertran fa pública aquesta mateixa proposta, i amb el mateix nom. ¿Què havia de fer? Adherir-m’hi, esclar.

Cosa que m’ha permès de participar en les primàries d’avui, pel mòdic preu de vint euros. Passa que, perquè l’invent funcioni, cal que la candidatura inclogui Reagrupament i si pot ser alguna cosa més, per exemple Suma Independència. Per això he votat –assignant-li la puntuació màxima– un grup que propugna la dita coalició. Sense candidatura independentsita transversal única es farà una entrada al Parlament trista, escarideta, amb un parell de diputats sense capacitat d’influència, irrellevants. I no és això.

Artur Mas ha tornat a invocar la metàfora del transatlàntic per suggerir una llarga travessa cap a la independència. Servidor no tinc tanta paciència –deu ser que sóc immadur. Per això vull que hi hagi, ara, en el Parlament del zoo, un remolcador amb un motor potent i uns timoners decidits. Així podrem estirar i el transatlàntic potser farà més via i arribarà a bon port.

(PD: A les instruccions de la papereta de vot hi diu que “es pot votar l’equip sencer o tatxar un o diversos noms”, que “els vots obtinguts per l’equip s’atribuiran a totes les persones que la integren excepte als tatxats”, i que “per tatxar el nom d’un candidat cal haver votat prèviament l’equip”. ¿Cal recordar que en català tatxem melons i xíndries per comprovar-ne la qualitat? Es veu que sí. Amb Estat propi i tot, tindrem molta feina de reparar la llengua.)