'Un gos com nosaltres', de Manuel Alegre

De Manuel Alegre jo només sabia que és un veterà lluitador d’esquerra, que el 2006 es presentà a les eleccions presidencials de Portugal pel Partido Socialista i que va ser el segon candidat més votat, amb el 20,72% del vots; i que és poeta. Però –tot i que m’agrada llegir en portuguès– no coneixia la seva obra literària. Ara tampoc la conec, però m’ha caigut a les mans el llibre de proses poètiques Un gos com nosaltres, en traducció catalana d’Anna Cortils, i he xalat.

Alegre parla d’un gos que conviu amb una família, la seva; “un gos que té un problema, està convençut que no és un gos”. Pàgina rere pàgina, veiem com l’animal gestiona els seus sentiments i les seves emocions –sí, en el cas dels gossos també hem de fer la distinció– amb una complexitat quasi humana. (Alerta, aquest no és un llibre de tòpics sobre els gossos: és un bon llibre de poesia.) Alegre fa visibles aspectes del tarannà cànid que no s’acostumen a considerar: el poderós sentiment de dignitat, per exemple; el control dels registres emotius; la saviesa d’estimar. Alegre ha trobat en el gos de casa un mestre de sentir, d’estar i de ser; un gos com nosaltres, o millor que nosaltres; un mirall pelut. I, a més, ha sabut dir-lo amb aquest “art de la pobresa” tan portuguès (migradesa de metàfores, sintaxi diàfana, frases broixes, dicció sòbria) que corprèn. Vegeu-ne una mostra:

“Algú va parlar de la tristesa i del buit de la mirada dels animals. Vaig veure la tristesa, en certs moments, en l’esguard del gos. La tristesa de qui vol arribar a la paraula i no ho aconsegueix. Però no vaig veure el buit. El buit és tal volta en els nostres ulls. Quan de vegades ens perdem dins de nosaltres mateixos. O quan busquem un sentit i no el trobem.

El gos sabia el sentit, el seu sentit. I mai no es perdia.”

(Manuel Alegre, Un gos com nosaltres, Témenos Edicions, 2009, p. 50)