diumenge, 5 de setembre del 2010

Sociolingüística espanyola

Un temps em guanyava les garroves mostrant –més que no pas ensenyant– llengua catalana a l’institut de Santanyí, a Mallorca. La majoria dels alumnes vivien a Cala d’Or, una colònia costanera d’immigrants espanyols. Un dia –no recordo a tomb de què venia– comparava uns mots catalans amb els seus equivalents italians, i un alumne d’aquells va esclafir una rialla.

-¿Es pot saber què et fa gràcia? –li demano.
-Es que comparar eso no puede ser… -respon, asserenat.
-¿I per què no?
-Porque el catalán no es una lengua –riu de nou.
-Ah! I si no és una llengua, ¿què és, una verdura?

L’al·lot no va respondre. Però em va deixar intrigat. En aquell moment no li vaig donar importància: ja se sap que els adolescents tenen opinions poc reflexionades. Però aquests dies una declaració del ministre d’Educació espanyol, Ángel Gabilondo, en relació amb les competències lingüístiques dels professors universitaris catalans, m’hi ha fet pensar. Sosté el ministre que “una llengua no ha de ser condició per obtenir una feina”. I vet aquí que aquestes paraules m’han il·luminat. He entès que, de petit, Gabilondo devia ser com aquell alumne de Santanyí, i que de gran ha acumulat tanta saviesa que l’han fet ministre; i que d’un cap a l’altre hi ha el recorregut que fa en general la sociolingüística espanyola, amb rares excepcions.

(És que ho acabaré sabent tot, dels espanyols!)

4 comentaris:

Clidice ha dit...

si, sembla que s'entestin a explicar-nos "com són". Alguns però, sortosament. En aquest cas el més trist ha estat la reacció irada i indocumentada dels professors universitaris propis. Tenia entès que per ser professor universitari et calia saber llegir, però sembla que no. Demà mateix envio el currículum.

Joan Calsapeu ha dit...

És obvi que un professor (de preescolar, de primària, de secundària, de batxillerat i d'universitat) ha de conèixer la llengua dels seus alumnes. Com és obvi que un jutge ha de conèixer la llengua del país on exerceix. I com més obvietats ens veiem obligats a dir, més ens enfonsem. Hem de declarar la guerra a l'obvietat: fer un país on les obvietats ja no calguin.

Clidice ha dit...

si tinguéssim unes universitats d'upa, d'aquelles que tothom s'hi pega per poder-hi entrar, i exigissin el nivell D, m'hi jugo un parell de peixos que tothom qui l'aconseguís ho consideraria un privilegi, per tant que, amb ell podrien anar presumint de ser dels "escollits". És clar que, mentre ens dediquem a legislar sobre obvietats com tu dius, o a provar-ho, no s'està invertint el que cal en educació, ni en universitats, ni en investigació, ni en res. Com sempre: un país només perquè quatre (manaires inclosos) es folrin l'armilla amb el totxo. I així narinan :(

onatge ha dit...

Mai no entendré com hi pot haver tanta ingnorància mental, per no dir mala bava, per no dir mala ll... Quan la cultura fa por, alguna cosa greu passa, i aquí no passa, persisteix des de fa més de tres segles...

Des del far.
onatge