Els Evangelis apòcrifs són un doll d’amenitat inestroncable (si més no, els no-gnòstics, que són els que ara per ara ha publicat Proa). A l'Evangeli de Bartomeu, Jesús ordena que Satanàs surti de l’infern, Miquel trompeteja dalt del cel per transmetre l’ordre i vet aquí que “a l’instant, la terra se somogué i Belial sortí fora, retingut per sis-cents seixanta àngels i lligat amb cadenes de foc”. Tot seguit, l’aspirant a evangelista descriu el Diable amb aquestes paraules:
“Tenia mil sis-centes colzades d’alt i quaranta d’ample [una colzada=45-50 cm]. El seu esguard semblava un llamp de foc, i els seus ulls eren com espurnes. De les seves narius sortia un fum pudent. La boca semblava l’esvoranc d’un precipici i una sola de les seves ales feia vuitanta colzades de llarg. Així que els apòstols el veieren, van caure bocaterrosos i quedaren com morts. Però Jesús se’ls va atansar, els aixecà i els infongué coratge.” (Els evangelis apòcrifs, vol I, Proa 2008, p. 467)
Qui es fa dir Bartomeu presenta Llucifer alt i gros com una muntanya, però pacificat momentàniament en presència de Jesús i els apòstols. L’escena fa pensar en l’encontre de David i Goliat; és un contrast d’aparences (¿o de realitats?): el Bé, encarnat en unes presències menudes, fràgils i humils, contra el Mal, representat per una bèstia de proporcions gegantesques.
Disset segles després, no sembla que la correlació de forces hagi canviat. Avui el Mal sembla –¿és?– mil vegades més poderós que el Bé. Un sonat pot cremar un exemplar de l’Alcorà i provocar així una calamitat planetària. En canvi, un clergue cristià pot obrir el temple que té assignat a una comunitat musulmana o incorporar passatges de l’Alcorà en els seus sermons, i el seu gest tindrà un ressò limitat. O una nació que triga tres-cents anys a rescabalar-se del mal que li van fer en uns pocs dies. Per posar dos exemples, l’un de missa i l’altre laic.
2 comentaris:
serà que Belzebub l'hem de cercar en els formadors d'opinió? Al cap i a la fi són els que enlairen i ensorren personatges i notícies a sou d'obscurs interessos.
Van necessitar tot un concili, tres-cents anys més tard del presumptes “fets” per triar quatre evangelis entre tota la literatura fantasiosa que havia generat el naixent cristianisme, i malgrat això, hi ha força contradiccions entre ells.
És, si mes no, xocant que tanta faula hagi portat tant enrenou i encara duri en la seva revisió alcorànica.
Dels darrers tres-cents anys –els nostres- ja no en dic res. Nomes constatar la coincidència cronològica amb la seva oficialització amb la de l’altra falòrnia –la de missa-
Publica un comentari a l'entrada