dimarts, 21 de setembre del 2010

Ressons de Zweig

El tòpic diu que hi ha llibres de lectura obligada. És una manera de dir, esclar: si no els llegeixes, els Mossos no vénen pas a detenir-te. El món d’ahir. Memòries d’un europeu, de Stefan Zweig, n’és un. Un llibre de memòries que, quan el llegeixes, et sents europeu pels quatre costats; que t’eleva per damunt de la pàtria petita i et fa connacional de la gran pàtria europea. Un llibre que tots els europeus haurien de llegir, per al gaudi de cada un i per al bé de tots. Zweig el va escriure poc abans de morir, el 1941. Aviat ens va arribar en versió castellana -crec que als anys cinquanta-, i Quaderns Crema el va publicar en català el 2001.

Llegint El món d’ahir, un rep l’impacte brutal de la irracionalitat, la salvatgia i l’esqueixament del segle XX; i assisteix a la difícil conquesta de la llibertat interior enmig de l’embogiment col·lectiu. El llibre conté una gran lliçó moral, atemporal com totes les grans lliçons morals. I em fa basarda percebre ressons d’aquelles malvestats en el temps que ens toca viure ara. Ressons com aquests, que espigolo de la versió catalana:

“Em vaig espantar fins al moll dels ossos, perquè em vaig adonar fins a quin punt devia haver progressat l’emmetzinament provocat per anys i anys de propaganda d’odi, si fins i tot allà, en una petita ciutat de províncies, els càndids ciutadans i soldats ja havien estat instigats contra l’emperador i contra Alemanya.” (p. 263-264)

“Els escriptors van jurar solemnement que mai més no tindrien relació cultural amb cap francès ni cap anglès, i més encara: de la nit al dia van negar que hagués existit mai una cultura anglesa i una cultura francesa. Tot allò era inferior i fútil en comparació amb l’essència alemanya. […] Però el més estremidor d’aquest desvari era la sinceritat de la majoria d’aquestes persones.” (p. 285-286)

“Havien tocat el timbal de l’odi, i ho feien amb força, fins a penetrar l’oïda dels més imparcials i fer-los estremir el cor. Gairebé tothom servia obedientment la «propaganda de guerra».” (p. 290)

“els professors alemanys explicaven que Dant era germànic; els francesos, que Beethoven era belga; sense escrúpols es requisaven els béns culturals dels països enemics de la mateixa manera que els cereals i els minerals.” (p. 291)

¿Que us xiulen les orelles? A mi sí.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Si, m'ha fet pensar automàticament amb l'article d'en Joan F. Mira a l'Avui sobre l'interès en la literatura catalana en certa capital peninsular.

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, ets ràpida com un llonzí i llarga com una escala de bombers.

David ha dit...

És un llibre meravellós. I Zweig va morir el 1942, si arriba a veure el que va passar posteriorment, el seu desencant hauria estat encara més gran! S'ho va estalviar.
Salutacions.

marta (volar de nit) ha dit...

Ostres, ja està bé, un altre llibre que necessito llegir. Què tal combinat amb el Danubi d'en Magris? Primer Zweig i després Magris. Per què els dies no són més llargs? Per què no dono a l'abast? Vaig a buscar l'article que diu la ràpida i llarga Clídice :) El tema és calentíssim

Anònim ha dit...

I què me'n dius de la prosa de Stefan Zweig? És enlluernadora. Dóna gust llegir-lo.

Pere B.

Joan Calsapeu ha dit...

Llegir Zweig és un plaer constant. Ell mateix deia que la clau d'aquest plaer (d'aquest èxit) estava en la claredat, la definició, la precisió i l'economia lingüística: les seves novel·les llisquen com un rierol de muntanya; tot el que podria sobrar ja no hi és, tot allò que era superflu ja s'ha podat.

Naturalment, el plaer de llegir-lo té més claus; la més evident, la nitidesa amb què perfilava els sentiments i els estats d'ànim.

Salutacions.

onatge ha dit...

Aquest llibre el vaig llegir, i veritablement estic d'acord amb tot el que dius...

Des del far.
onatge