dimecres, 27 de juliol del 2011

Tenim el cervell d'un tanc



Diu Philip Roth a la Pastoral americana: “Lluitem contra la nostra superficialitat, contra la nostra banalitat, per mirar d’acostar-nos als altres sense més expectatives del compte, sense cap càrrega excessiva de prejudicis, d’esperances o d’arrogància, tan poc a l’ofensiva com podem, sense canons ni metralladores ni blindatge d’acer de sis dits de gruix; ens hi acostem tranquil·lament posant un peu després de l’altre, sense arrencar l’herba amb les erugues com un tanc, els tractem amb esperit obert, com a iguals, d’home a home, com es deia abans, i, tot i així, sempre acabem veient-los com no són. Deu ser que tenim el cervell d’un tanc.”

Llegir Roth té aquestes coses: de tant en tant encepegues un passatge reflexiu que fa una intensa olor de veritat. És com entrar en un bosc havent plogut i sentir els narius com s’omplen de podricions vàries, de fetors que surten de molt endins i s’entremesclen a la pituïtària. No vull, però, que em malentengueu: l’olor de veritat no és la veritat, sinó una predisposició física a afrontar-la. És com una clariana que s’obre en l’ànima.

Escriure que tenim el cervell d’un tanc és una d’aquestes clarianes. Roth toca una veritat sensible amb la vareta d’unes poques paraules. Perquè el nostre cervell ho té, això: pesa amb un pes que sembla que no hagi de ser el seu, posa la irracionalitat en el mascaró de proa, judica els altres partint –¿paradoxalment?– del prejudici. El cervell sembla obeir consignes antigues, medievals o preromanes, i es projecta sobre els altres com l’eruga d’un tanc.

2 comentaris:

Barcelona m'enamora ha dit...

Quin passatge tan valent el de Roth, és d'aquelles afirmacions que no agraden, que no sonen dolces però que són del tot certes i que ens fan reflexionar sobre les nostres parts més fosques i desagradables.

I la manera com has seguit estirant el fil del cabdell de Roth ha acabat d'arrodonir la seva idea.

Clidice ha dit...

M'ha fascinat, el que diu i la teva reflexió. Hi deu haver molta veritat en tot plegat, malgrat la paradoxa. Gràcies!