'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

El Premi Llibreter de Narrativa d’enguany ha llorejat el recull de relats Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson (1876-1941), publicat per Viena en català i per Acantilado en espanyol. N’estic content, perquè vaig llegir la traducció catalana de Francesc Parcerisas tot just que va sortir del forn i em va agradar molt, cosa que vaig explicar aquí. L’enhorabona, doncs, a totes dues editorials, perquè han fet diana.

A Anderson, l’empenta fabuladora li venia de mena: de son pare, esquenadret i cançoner, i de la seva àvia, una italiana resoluda, tota ella terra i sang, xumadora i centenària. Devia ser d’ells dos que va heretar la passió de narrar (si podia ser oralment, millor) i arran d’això va arribar a la definició d’estil següent: tots els esforços de qui escriu miren de reproduir els gestos i les expressions de qui narra de viva veu. Premissa que conferí als seus relats una vivor carnal, un textura de grop, un demble d’autenticitat, com no s’eren vistos mai en aquelles latituds –Walt Whitman s’hi havia acostat i prou–; és un estil fet d’una naturalitat corprenedora i bategant, llisquent, dins la qual se sent el parlant nord-americà, l’home viu.

Un parlant que, en el cas de Winesburg, Ohio (i dels relats que Anderson va escriure fins al 1923), viu aclaparat, ben bé aplanat, per l’ambient provincià d’Ohio: el puritanisme, el control social, la desesperació i la resignació són lloses que ofeguen els personatges d’aquesta etapa; en contrast amb els de l’etapa següent, en què reïxen d’alliberar-se per la via de la imaginació, la llibertat interior, la sinceritat i la poesia. Però això ja són figues d’un altre paner… que m’abelliria de llegir també en català.

Intuïció

Llegeixo l’article de Joan Solà titulat «Intuïció», dins el volum Plantem cara. El mestre escriu que un alumne li va dir: “Tu sempre apel·les a la intuïció, però moltes vegades la teva intuïció no es correspon amb la nostra”. I observa Solà: “Fa vint anys això no passava: els alumnes de filologia catalana eren en general persones de bona arrel catalanoparlant, i molts tenien, a més, força sensibilitat lingüística”.

El passatge em crida l’atenció perquè fa exactament vint anys jo era alumne de Joan Solà. Però l’article és del 1999, i per tant en fa trenta del temps en què “això no passava”. Tant se val. Quan servidor feia filologia catalana “això” tampoc “no passava”. A finals dels anys vuitanta no ens calia estudiar gramàtica generativa per saber si una frase era catalana: ho sabíem perquè havíem crescut amb el geni de la llengua i el dúiem dins. Dèiem pla i rai, érem ploramiques o eixerits, si queia un desfet de pluja ens posàvem a xopluc, les llaminadures dels altres ens feien glatir, però ens aveníem i ens fèiem prou, dúiem els bolets a vendre, sempre en portàvem alguna de cap, ens estimàvem més això que no pas allò altre, la sabíem llarga i la fèiem petar, de vegades curtejàvem de diners i la ballàvem magra però bé que fèiem bullir l’olla, rumiàvem i enraonàvem, n’estàvem molt de la gossa, a casa la mare ens acotxava amb la flassada i el bivac el fèiem sobre una màrfega, el pis compartit era can Taps, però estudiant ens hi escarrassàvem -ens calia anar vius!-, ens afanyàvem o fèiem el ronsa, trobàvem que la Marta era una figaflor i son germà un gamarús, i si bevíem massa canviàvem la pesseta i de tot això tal dia farà un any. I més endavant, quan dubtàvem sobre una construcció n’hi havia prou de fer això que diu en Solà: tancàvem els ulls i escoltàvem els avis, i sabíem que allò s’ha dit sempre en català. A casa i al carrer –a l’escola no!- ens havíem fet lingüistes: no hi havia “norma” més valuosa que la nostra intuïció.

Ara tot això s’ha fet fum. En Ramon Folch ho explica molt bé en un article sobre la llengua de La Trinca, publicat el 25 d’octubre a El Periódico, que consona amb el d'en Solà. Escriu Folch: “la reposició de "Vint anys de cançons" [...] em va posar davant l’amarga evidència que el català era la llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització lingüística, a més.” És un article bo, lúcid i trist. Si us abelleix, podeu repescar-lo aquí. A mi m‘ha fet pensar en el paper d’en Solà i en aquelles classes de vint anys enrere, quan la intuïció (o sia, la llengua) encara existia.

De Llavaneres a l'infern

Llavaneres és un magnífic trampolí cap a l’infern. Servidor hi he nascut i hi he fet vida molts anys, i ja de menut sentia l’escalforeta del braser sota els peus. L’experiència em diu que a Llavaneres hi ha una de les portes de l’infern, una que per ventura es va obrir quan, als anys vint, el dictador Primo de Rivera va elevar la família més acabalada del poble als cirrocúmulus de la noblesa, i el cap de la nissaga esdevingué «el senyor comte» -que va tenir una fi injusta i tràgica l’estiu del 1936.

Però la llavor estava sembrada i en acabada la guerra n’arribaren altres com ell. Verbigràcia, el distingit governador civil Eduardo Baeza (el desgraciat que va entomar la vaga dels tramvies del 1951) va triar Llavaneres com a recer. I, com que fins i tot la gent com ell té amics, els va convidar al poble. I es veu que hi van trobar gust i prengueren llum de na pintora. Vet aquí que el poble es va anar omplint de carcamals. I l’Ajuntament de l’època, que vessava d’agraïment per l’altruisme del seu benefactor –va fer córrer no sé quin paper relacionat amb l’escola–, resolgué dedicar-li el nom de les escoles, que durant anys i panys van lluir el nom edificant de “Colegio Público Eduardo Baeza Alegría” (on un servidor de vostès va cursar la primària). I més tard encara va venir el capitán general de la región militar catalana, amb tota la corrua de fatxes i llepaculs que arrossegava.

En resum, Llavaneres es va convertir en un bastió del règim, un pantà de servilisme, un forat regit amb maneres feudals. I quan el Gran Bacó es va morir, l’alcalde del poble va continuar en el seu lloc, impasible el ademán, i vinga fer xalets i urbanitzacions, que els diners anaven a raig-i-roll i ningú sabia on feien cap, però tothom s’ho imaginava. I com que no passava res, la penya va entendre que allò era una "tradició" sòlida sobre la qual es podien fer molts calés. En un poble així, clar, havia de guanyar el PP. Primer per majoria absoluta i després per majoria relativa. Cap problema, però, perquè aquí hi havia el PSOE/PSC, amb Antoni Jiménez (un senyor que va més viu que una espira de foc) al capdavant per participar de la festa. ¿I què va passar? Doncs va passar això, això, això i això. L’any passat ho vaig contar aquí mateix, en quatre apunts, i ahir a TV3 en van fer cinc cèntims.

Ara Supergarzon ha mirat a Llavaneres i ha descobert la Mediterrània. Que Santa Llúcia li conservi la vista, que la té ben agusada. Però el sentit que Supergarzon té més esmolat és el de l’oportunitat: ja el veig amb els ulls en blanc, omplint un cove de porqueria catalana amb brutors ja sabudes i unes altres d’imaginades, i mireu amb quin plaer ens el tira a la cara, i com trinxa l’autoestima dels catalans ara que preparem les consultes independentistes… Perquè em temo que el re de la cosa és aquest, i no cap altre.

Sí, Llavaneres és un magnífic trampolí cap a l’infern.

PSOE/PSC, colpistes

En el segon volum de les memòries, Jordi Pujol recorda una cosa sabuda: la visita que l’agost del 1980 va rebre a Premià de Dalt d’Enrique Múgica, el qual buscava la complicitat de Convergència i Unió amb el govern d’unitat que s’estava gestant i que havia de presidir el general Armada. Pujol li va dir que no. Dic que és cosa sabuda perquè Javier Cercas parla d’aquest pas a la seva esplèndida Anatomia d’un instant (p. 65), sense revelar però el nom del visitant. Bo i així, en una nota de la p. 444 Cercas remet a una font que concreta la informació: “Donen notícia de l’entrevista entre Jordi Pujol i un membre del PSOE Andreu Farràs i Pere Cullell, El 23-F a Catalunya, Barcelona, Planeta, 1998, p. 53-54”.

Tothom que tenia interès a saber-ho, doncs, sabia que l’actual "Defensor del Pueblo" [!] i el seu partit van maniobrar per fer caure el govern d’Adolfo Suárez en una operació que costa molt no anomenar cop d’estat. De fet, el cop hi va ser, i, si bé el PSOE havia participat en l’impuls previ del putsch, al final se’ls en va anar de les mans. L’interessantíssim llibre de Cercas dóna més clarícies en aquest sentit, com per exemple aquesta, referent al famós dinar entre Alfonso Armada, Antoni Siurana (aleshores batlle de La Paeria) i el dirigent de PSC Joan Reventós: “[…] en la reunió de Lleida Armada va explicar la seva idea de govern de concentració i, quan el general es preguntava qui podria presidir-lo, Raventós [sic] el va interrompre: «Que qui el presidirà? Doncs tu».” (p. 444).

O sia, que no només la cúpula del PSOE, sinó també la seva franquícia catalana estava implicada en la trama que desembocà en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Va bé saber-ho, més que res per a saber amb qui ens les havem; i perquè no admetem de segons qui cap lliçó de democràcia; i per entendre coses que passen ara o suara. I em demano què passaria a qualsevol democràcia europea si transcendís que un alt càrrec institucional havia ordit, vint-i-nou anys enrere, un cop destinat a posar un militar a la presidència del govern.

'País de neu', de Yasunari Kawabata

Aquest octubre ha arribat a les llibreries la versió catalana de País de neu, de Yasunari Kawabata (Osaka, 1899 - Zushi, 1972), en traducció d’Albert Nolla i a càrrec de Viena. És el segon Kawabata que publica l’editorial barcelonina, després de La casa de les belles adormides (2007). Cosa que s’agraeix, perquè si comptem els Nobel de literatura que encara no tenim traduïts en català (començant per la darrera, Herta Müller), no ens bastaran els dits d'una mà.

País de neu és una novel·la breu de gran delicadesa i de lirisme cristal·lí (Kawabata en estat pur), intensa i suggerent com un haikú. Shimamura, un empresari de mitjana edat de Tòquio, fa tres estades en un balneari de la costa oest del Japó (un racó de món on, per efecte dels vents que baixen de Sibèria, neva moltíssim). Allí coneix la jove Komako, que primer és una aprenent de geisha, després ja s’ha iniciat en l’ofici, i quan Shimamura fa la tercera estada ja és tota una professional. País de neu és la història d’amor (un amor frustrant, no consumat) entre ells dos.

Shimamura deixa la seva esposa a Tòquio i escapa del tragí de la capital, com fan tants empresaris nipons. Al País de Neu hi troba la bellesa d’un paisatge que imposa la seva “voluntat” sobre els pobladors, i un estil de vida fluent i sobri, una saviesa d’esclops. Però ell no aprèn res: es capté com un turista, ofega els sentiments, es manté tothora fred i hermètic, i al seu voltant sembla que el fred sigui encara més fred. Komako, que inicia la relació amb ell amb il·lusió i amb un gran desplegament de vitalitat, ha de resignar-se a una amistat de suro i llautó, a una relació eixorca. A més, la distància entre ells és de cada pic més gran: ella evoluciona i creix; ell és com una bassa d’aigües estagnants, buida fins de renocs.

Kawabata parla, a País de neu, de la bellesa, de la grandesa que hi ha –que hi havia?– en l’estil simple de la ruralia japonesa, de la gran capacitat que les dones tenen d'estimar… i alhora de la incapacitat creixent de beure aquest cordial, de pair-lo i anostrar-lo. De la dificultat, en definitiva, de trobar l’harmonia entre l’home, la naturalesa i el buit, que és el que Kawabata perseguia amb les seves novel·les.

El Museu de la Vida Rural

L’aportació que l’Espluga de Francolí (la Conca de Barberà) ha fet i fa a la cultura universal va més enllà de les galetes Rifacli (un curiós acrònim que conté les síl·labes inicials del nom i cognoms del seu creador, l’espluguí Ricard Farrer i Climent). A l’Espluga també hi ha les muntanyes, les rouredes, les planes sedegues, la història petita de Catalunya empeltada a les cases, als sembrats, als boscos i als camins. I des de la darreria dels vuitanta hi ha el Museu de la Vida Rural (MVR), que Lluís Carulla, empresari i valedor de la cultura catalana, va instal·lar a la casa pairal de la família. Un museu que ara la Fundació Carulla acaba d’ampliar (n’ha duplicat l’espai) a càrrec de l’arquitecte Dani Freixes, que ha fet una feina amb gust exquisit i vocació de modernitat.

Hi hem estat aquest diumenge, convidats -gràcies!- per l’escriptor i crític literari Jordi Llavina, que no és la primera vegada que ens fa de cicerone per les terres de la Catalunya Nova. Què us diré? El Museu és formidable. Res a veure amb les galeries locals volenteroses i benintencionades que exposen forques i arreus agrícoles –i tanta sort que hi són. L’MVR és una instal·lació moderna que presenta, amb tècniques del segle XXI (desenes de vídeos, animacions, aparadors que s’enfosquen per donar pas a una foto antiga, etc.), un recorregut per les feines, els estris, les màquines i les formes de la vida rural de fa un i dos segles (d'aquell temps en què de la palla en feien fems, i dels fems en feien palla).

Avui, la immensa majoria dels catalans tenim una idea molt vaga de com s’apanyaven els nostres avis a pagès. I els esforços que adesiara algú ha fet per desentenebrir-nos no han donat gaire fruit. Doncs bé, la visita al museu de l’Espluga fa llum, d’una plomada, sobre anys i panys d’ombres acumulades en el nostre cervellet pobrissó i urbà. Amb una sola ronda s’entén tot: tot que vol dir tot. A saber, com el conreu del blat, la vinya i l'olivera enformaven la vida privada i col·lectiva. Com la sembra, la sega, la verema, la caça, els bolets i l'aplegada de les olives estructuraven la quotidianitat. Com el blat es feia pa; l’oliva, oli; el raïm, vi; el porc, bull i llonganisses; la fusta, esclops; el cànem, cadires; la llana, vestits; els arbres, llenya. Quines tecnologies es desenvolupaven per fer passadora la feina, quines formes de vida generava aquest tragí, quins oficis creixien al voltant, quins valors convertien tot això en una forma elevada de civilitat, i quina projecció de futur té tot plegat.

De tot això que he esmentat, el més important són els valors. Perquè aquells valors són vigents i cal –urgeix– revifar-los. Recordem-los, doncs: (1) La matèria no és infinita: és LIMITADA i s’ha de TRANSFORMAR. (2) El temps es pot administrar però no es pot inventar: la natura té el seu propi temps i per estar-hi en pau cal ESTALVI i PACIÈNCIA. (3) L’ESFORÇ és indispensable per assegurar un domini responsable sobre el món.

El Museu de la Vida Rural, ja ho veieu, no parla només del nostre passat rural, sinó també del nostre present urbà. No us el perdéssiu pas.

...i a Llavaneres també

Dijous vam constituir la plataforma ciutadana que organitzarà a Llavaneres la consulta sobre la independència de Catalunya. O sia, vam nomenar les persones que representaran legalment l’entitat, vam resoldre de convidar les entitats del poble a participar-hi, vam acordar de fer la consulta en la segona tongada (al mes de febrer), i vam començar a dissenyar un pla de treball. A més de moltes persones que hi érem a títol personal, hi havia regidors i membres de CDC, ERC i SOS Llavaneres. Una idea claríssima: la consulta de Llavaneres sorgeix de la societat civil, que en du les brides i n'assumeix el protagonisme (les formacions polítiques acompanyen, donen suport humà i material, des d’un segon rengle).

A ningú se li escapa que Llavaneres és un lloc especial: un lloc que durant molts anys ha estat emblemàtic per al PP, un lloc molt conservador, prou descohesionat, una mica al marge de les correnties de llibertat i de progrés que fan part del fons del país i singularitzen Catalunya. A ningú se li escapa, doncs, que la consulta de Llavaneres, si té èxit, tindrà valor referencial: indicarà que la llibertat nacional dels catalans està servida, que només hem d’allargar la mà i prendre-la.

Perquè les coses siguin així, i envist l’experiència prèvia d’Arenys de Munt (en la qual vaig tenir l’honor de participar), demano als meus convilatans la màxima participació: el seu vot mai no ha sigut, ni serà, tan important. I als llavanerencs que s’impliquin en l’organització de la consulta, els demano que actuïn d’acord amb aquests tres principis:

UNITAT: A totes les nacions del món hi ha dues esferes polítiques: la de la confrontació partidista i la dels consensos de país. Totes dues són imprescindibles -si en manqués una, la democràcia no seria possible. La llibertat nacional, el dret a decidir de la gent, fan part de la segona esfera, en la qual les entitats, els partits, la gent, hem de fer una pinya espessa.

GENEROSITAT: L’afany de protagonisme és una pulsió natural en tothom que té projecció pública (en els polítics, per exemple). No ho hem de censurar pas. Però ara, avui, aquí, cal renunciar-hi. Temporalment. Cal arraconar els personalismes i els rèdits de partit i donar el protagonisme als altres (sobretot, a la gent). El país ho demana i ho necessita.

CONFIANÇA: La consulta d’Arenys de Munt va ser un èxit perquè totes les parts implicades es van fer confiança (les entitats, els càrrecs electes, els partits, els voluntaris i els votants). Vet aquí la clau: esborrar les suspicàcies, plegar el retrovisor i confiar en els altres. Això tot sol multiplica per mil la nostra força, i ens fa mereixedors de l’Estat català que volem.