De vegades el botorn ve de dins.
L’esperit sua, s’estova l’esma
i la calitja entela els contorns
d’allò que érem o que som.
Vol dir que cal tornar a ser
el gos que al pic de l’estiu
busca la frescor de les rajoles,
gratar el terra allí on havíem
amagat l’os i exhumar-lo.
Ensalivar el desig, esmolar
els ullals altra vegada.
2 comentaris:
No coneixia "botorn" i m'ha encantat afegir un mot més a la col·lecció. Recordo com, de menuda, m'estirava al damunt de les rajoles, amb la gata, cercant aquesta fresca. Aquests dies s'està imposant la sensació que cal rependre alguna cosa, abandonada sense massa criteri, ja fa uns quants anyets. Quantes coses en un poema tan curt!
Que bé que m'entens, Clídice! Petons.
Publica un comentari a l'entrada