La consciència nacional s’adquireix en el lloc més impensat: en el cercle d’amics, en els llibres (llegint, estudiant), a la premsa, a colla castellera o gegantera, pensant i observant, vivint amb les orelles dretes. Però el lloc més immediat, primerenc i natural és la família.
De casa estant, servidor assisteixo al naixement de la consciència nacional en les meves filles. És un part lent, d’allò més curiós, de vegades divertit. Avui la Joana, que aviat en farà cinc, ha posat la mà a la boca del drac de pasta de paper que hi ha apostat en el rebedor, i ha amollat el que segueix:
–Ai, que mossega! –pausa– Nooo, que els dracs de Catalunya són amics nostres i no mosseguen. Els que mosseguen són els dracs de fora de Catalunya.
–Ah sí? –jo que hi fico cullerada- I què fan, els dracs de fora de Catalunya?
–Fan “Arghhhhhh!” –la Joana ensenya les dents i alça els braços, els dits de les mans que pengen com arrels, amenaçadors– i mosseguen els ossos, i el cor també.
Vet aquí una formació embrionària de la consciència nacional. A la Joana encara li queda molt de camí per fer, és clar. Un dia aprendrà a destriar els dracs de fora: descobrirà que els dracs cèltics, per dir un cas, són innocus; i que els dracs que ens roseguen els ossos i ens mosseguen el cor són els d’Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada