Un argument fal·laç contra la independència

L’invocava Ramón Jáuregui diumenge passat, en una entrevista que li va fer el diari Ara. El ministre espanyol de la Presidència i candidat del PSE per Àlaba arborava el mantra de sempre contra la independència de Catalunya: “El gruix de la societat catalana se sent catalana i espanyola alhora”. Un argument trampós per justificar l’immobilisme.

Fa molts anys que les enquestes, a l’hora de sondar el sentiment nacional dels catalans, detecten un grup molt majoritari (“tant català com espanyol”) i dos grups minoritaris (“només espanyol” i “només català”, aquest sempre més crescut que aquell). I ningú dubta que la radiografia és correcta; hi ha coses que són com són i que no admeten cuina. ¿I què, però? L’engany està en la interpretació que en fa l’unionisme.

Que un hom es reclami “tant català com espanyol” no vol dir que la seva adhesió a Espanya sigui incondicional, ni que s’avingui a ser maltractat indefinidament. Al contrari: vol dir que tant pot decantar-se a l’Estat espanyol com a l’Estat català, i que l’una opció o l’altra respon a criteris pragmàtics. Una volubilitat que contrasta amb la dels altres dos grups (els qui són “només espanyols” o “només catalans”), els quals tenen un sentit d’identitat més acusat i són, doncs, més previsibles. Aquests són com els portuguesos que el 1640 cridaven: “Abans pobres que espanyols!”, o com els espanyols que votaran contra la independència de Catalunya bo i sabent que voten contra el seus interessos materials (“Abans pobres que catalans!”, podran clamar).

Vet aquí el parany. Unes altres enquestes, igual de bones i tan refractàries a la cuina com aquelles, indiquen que aquest gruix “híbrid” de la població catalana es dividirà en tres trossos en un plebiscit d’independència (sí, no i abstenció), i que el formatge més gros serà el del sí.