Estimar, esclar. Estimar té prestigi: qui ho fa se sent ple, els altres l’aproven sense avaluar-lo, el món s’hi posa com el gat que acull una carícia en el llom. Si Déu passés revista, donaria la conformitat.
En canvi, ser estimat és més pelut: perquè estimar algú és posar-lo a prova, anar-li amb exigències, importunar-lo. Quan t’estimen, sempre hi ha el dubte de si t’ho mereixes: ets suspecte. I estàs en situació de decebre. Sembla que estiguis obligat a vés a saber què. Qui t'estima, et desafia.
És Rilke, que m’hi ha fet pensar: “Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d’oli inesgotable.” És cert: l’amor que dónes, t’eixampla; el que reps, t’engavanya. Sempre és millor estimar. Ara entenc que tu –si en fa, d’anys– entomaves la part pitjor: perquè jo estimava i tu no. Jo punyia, insolent, invasiu; i tu et feies la desmenjada amb talent, sempre amb evasives. Jo, convençut que eres tu qui feia patir; però era al revés: jo et feia patir a tu amb el meu amor. Sembla que Rilke t'hagi conegut:
“Només al cap de molts anys serà capaç de comprendre per què va entossudir-se a no estimar mai. Per no obligar mai ningú a posar-se en la terrible situació de ser estimat. Això li acut a la memòria al cap d’uns quants anys, i, com en el cas d’altres propòsits, aquest també resulta mancat. Perquè ha estimat i ha tornat a estimar en la seva solitud; cada vegada amb l’esvaniment de tot l’ésser i amb una por indescriptible per la llibertat de l’altre. A poc a poc ha après de traspassar amb els raigs del sentiment l’objecte estimat, en lloc de concentrar-los en ell i consumir-lo. Estava malavesat a l’encant de reconèixer, a través de la forma cada cop més transparent de l’estimada, la fondària i la llunyania que va fer paleses davant la voluntat de possessió infinita de si mateix.” (Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte, p. 221, trad. de Jordi Llovet, El Cercle de Viena, 2010).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada