En Sostres

Molt bona la columna d’avui d’en Sostres (“TV3, la de Zimbabwe”). Es veu que diumenge TV3 va informar de les eleccions a Zimbabwe –molt interessants, sí–, però no va dir un mot de la jornada electoral que vivia l’Òmnium. Conta que va trucar a “la nostra” –ehem!– per demanar explicacions i se’l van treure del damunt. Diu: «En això han convertit TV3 els socialistes: en un redactor de cultura que diu que “no és ningú” d’ell mateix; els responsables, de vacances, i si cal informen del que fan quatre negres al cul del món, però sobretot ni una paraula de res que tingui a veure amb la construcció nacional de Catalunya».

En Salvador Sostres és dual: és persona i personatge. Quan fa de persona, la clava. Quan fa de personatge, és impresentable i divertit, amb la qual cosa queda compensat. I sempre, sempre, és políticament incorrecte -normalment a fi de bé. Un diria –m’equivoco?– que en Sostres s’ha inventat un personatge que alena amb els seus pulmons però no és ell (com un ventríloc). Això ho fem tots. Tots ens inventem un personatge i vivim a través d’ell –un personatge que sempre és millor que la persona. (Si és pitjor, transgredim una norma i afaiçonem un ésser divertit i grotesc: un titella que fa riure en mans del titellaire. Art.)

Tot plegat és un joc perillós, perquè si es juga amb poca traça el titellaire pot esdevenir titella de la seva joguina. Qui domina aquesta tècnica en treu un gran rendiment (mireu Rubianes); qui no la domina, fa el ridícul (mireu Boadella). Jo penso que en Sostres se’n surt prou bé. De vegades el seu personatge s’assembla perillosament a ell mateix i sembla que l’hagi de devorar, però el frikisme tossut del putxinel·li sempre acaba salvant, per contrast necessari, la dignitat del titellaire.

Avui en Sostres no era personatge, sinó persona. I ha fet una columna d’aquelles que són per retallar-les, arxivar-les i recordar-les.

Contra la felicitat

La felicitat em fa fàstic! -cosa que empitjora la percepció que en tenia abans, quan m’era indiferent. La culpa és del munt de llibres que d’uns anys ençà s’han publicat sobre el tema. En català: El laberint de la felicitat; Jesús, una guia cap a la felicitat; Els secrets de la felicitat; Com conquerir la felicitat millorant la personalitat; El viatge a la felicitat; Els camins de la felicitat; Podem arribar a la felicitat a través de la filosofia?... En espanyol: El libro de la felicidad; El viaje a la felicidad; Felicidad, La felicidad; Libro de la felicidad; El arte de la felicidad; La felicidad, desesperadamente… En anglès, ni en parlem. Em vénen ganes d’escriure’n un jo, de títol una cosa com ara No sóc feliç, i què? o Com no ser feliç i que t’importi un rave. Em faria feliç, escriure un llibre així, i és precisament per això que no ho faré.

La felicitat és un joc d’ous. Tens un ou i no ets feliç perquè en vols dos. En tens dos i no ets feliç perquè no sap què fer-ne. Saps què fer-ne, dels dos ous, però no ets feliç perquè te’n canses. Per tant, canvies el modus operandi dels ous confiant que més enllà hi haurà la felicitat… i resulta que no, que hi ha altres coses, però la felicitat, no. I penses que si amb l’únic ou que tenies haguessis fet una truita, n’hauries estat content i t’hauria fet profit, i demà serà un altre dia, tu.

Vet aquí, resumida, la meva teoria sobre la felicitat (que s’assembla a la de Voltaire: “Busquem la felicitat, però sense saber on, com els borratxos busquen casa seva, sabent que en tenen una”). Ho dic per si algú la vol recollir en el pròxim llibre sobre el tema, ni que sigui a manera d’apèndix. Me n’he empescada una, de teoria al respecte, perquè les persones assenyades que n’han fetes no m’acaben de convèncer. Deia Sartre: “Felicitat no és fer el que un vol, sinó voler el que un fa” (això no em va bé, perquè no vull pas el que faig). Diu el psicoanalista Jorge Bucay: “La felicitat és la certesa de no sentir-se perdut” (servidor no es pot sentir més perdut, així que tampoc no em va bé). Per això he concebut la teoria del joc d’ous. Si us abelleix, us en feu una truita i bon profit.

El mirall maltès

Els catalans tenim una sensibilitat ètica selectiva i escarafallosa. Sentim “ablació de clítoris” i cridem Aghhhh! Sentim “vexacions a Abu Graib” i cridem Aghhhh! Sentim “transvasament” i cridem Aghhhh! Està clar que els transvasaments no ens agraden.

Entesos. Però llavors ens hem d’espellongar d’altres maneres i assumir-ne els costos. Preservar íntegres els rius i gastar tota l’aigua que volem, no pot ser –d’això, a Mallorca se’n diu ‘malcriüm’. Això, tan ètic i tan estètic, de la “nova cultura de l’aigua” s’ha de traduir en hàbits casolans i en polítiques de país. Altrament, ens haurem de sentir una tirallonga d’improperis que a més seran veritat. Hi ha gent, en el món, que en sap un niu de gestionar l’aigua amb racionalitat, i que ens pot ensenyar quatre coses de profit. No cal anar gaire lluny.

Malta, és clar (i Gozo). Malta és una illa plana, lleugeríssimament ondulada, el punt més alt de la qual no supera els dos-cents metres. Josep Pla, que de jove s’agradà de rodar per les illes de la Mediterrània, fa una referència breu als recursos hídrics de Malta: “L’illa és pobra d’aigües, i la poca que recull, conservada generalment en grans cisternes, és salmàstica. A La Valletta, aquestes cisternes de pedra ocupen grans espais, de vegades places enteres de la vila. Pobra d’aigües, castigada de vents de l’Àfrica, de magres terrenys, la vida hi ha d’ésser fatalment molt sòbria”.

Aquestes grans cisternes que esmentava Pla ja no hi són: ara els dipòsits són fora dels nuclis urbans. A l’arxipèlag, els aqüífers donen per mantenir uns pocs safareigs i para de comptar. I resulta que l’illa de Malta és molt poblada (té una de les densitats demogràfiques més elevades d’Europa). ¿Com s’ho fan per abastar-se d’aigua? Fàcil: la treuen del mar i la dessalen, l’estalvien, se n’estan de camps de golf, i de piscines n’autoritzen ben poques. La companyia d’aigües de Malta aplica una mesura d’estalvi elemental: reduir la pressió de l’aigua que arriba a les cases. A la dutxa passa això que ens molesta tant: que raja poc i esbandir-se demana una mica de paciència –si t’ajups com una granota, de vegades el raig és més generós. Un maltès gasta un litre d’aigua per dutxar-se. És qüestió de fer-se’n a la idea. ¿O no és això el que volem dir quan diem ‘nova cultura de l’aigua?’. ¿Oi que no volem transvasaments? Doncs hem de poder i voler fer sacrificis: renunciar a regar els carrers, convertir els camps de golf en agres de secà o forests, encarir l’aigua de les piscines, i a casa rentar-nos les mans amb un rajolí modest. Recomano al conseller Francesc Baltasar un viatge d’estudis a Malta.

Jugar-se la vida a l'N-II

No tinc cotxe. Visc a Llavaneres i faig feina a Arenys de Mar. Vaig i vinc amb bicicleta: de dilluns a divendres, nou quilòmetres d’anada i nou de tornada. M’agrada: em simplifica i a més està bé perquè bla bla bla. Però em jugo la vida. De vegades, camions d’espant em passen a un pam, o a menys –en alguns trams, el voral és inexistent. No em sento una persona normal: em sento un supervivent. Per ara.

De vegades, quan em costa centrar-me en el que faig, assajo un càlcul informal de les possibilitats que tinc de sobreviure, i me’n surten poques. I m’imagino colpit per un cotxe que va massa arrambat, em veig caure a terra i observo com un camió de mil tones em passa per damunt i em converteix en una pasta sangonosa que embruta l’asfalt. I em sap greu per la meva filla, que creixerà minvada de recursos i d’afecte. I em demano quant falta perquè això passi.

Si vaig bé de temps, tinc el recurs d’anar pel port Balís i enfilar el passeig dels Anglesos, a Caldes. Ho faig sempre que puc. Però tot seguit m’he d’incorporar a l’N-II, vulgues no vulgues. Fins a Caldes és una passejada molt agradable… que he d’interrompre a mig camí per entrar dins la ruleta russa.

Amb un passeig de Mar amb cara i ulls –no res de l’altre món: un passeig normal–, la meva expectativa de vida seria una altra. Em podria plantejar d’arribar a vell. Perquè això sigui possible cal traslladar (o suprimir) aquesta monstruositat que nom N-II, que ja ha fet moltes víctimes i que en farà més. I alliberar els peatges de l’autovia del Maresme. ¿Hi seré a temps?

Esperant Pessoa

Plou. Espero Pessoa en el cafè Porta do Ceu, a la Lisboa baixa. M’ha assegurat que vindrà –feia una sornegueria amb els llavis, això sí–, però ja passen vint minuts de l’hora convinguda i no hi és. L’atmosfera del local està entelada per una boirina de vapors odorants. Hi ha vuit clients, quatre dels quals fan pinya en una taula. Al fons, un gran mirall amb marc de caoba ens repeteix. Un dels homes entaulats em clava els ulls i aixeca la veu:
-¿Que potser espereu Pessoa?
-Sí, ¿com ho sap? -faig, atònit.
-En feu la cara, com nosaltres.
-¿Vostès també esperen Pessoa?
-Sí, però no crec que vingui: cau un bon xàfec i la pluja l’espanta. Si té a bé de seure amb nosaltres, la farem petar i tal vegada, si el temps s’arregla…
Estic perplex, però accepto amb gust l’oferiment i ens presentem. Es fan dir Alberto Caeiro, Bernardo Soares, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, per servir. Encaixo afablement amb tots, em faig servir un te amb llet i miro d'encetar conversa:
-¿Ho fa sovint, el senyor Pessoa, això de plantar la gent?
-Ho fa de vegades, però no importa –diu Caeiro.
-¿…? ¿Per què no importa?
-Perquè quan el senyor Pessoa ve, pensem el món, i quan no ve, tampoc.
-¿Oi que us heu embarbussat? –li faig notar.
-I ara! He dit just el que volia dir.
-Però… ¿de què parlen quan el senyor Pessoa hi és?
-No ho sé: parlem per oblidar –intervé Soares.
-¿Per oblidar què?
-No me’n recordo –somriu Soares.
Respiro fondo i els escombro amb la mirada. Busco somriures i no en trobo.
-¿Oi que vostès escriuen? –la veu em tremola.
-Adesiara –fa un.
-¿I què cosa escriuen?
-No ho sé –fa Soares, capcot–. Escriure és oblidar. La literatura és la manera més agradable d’ignorar la vida.
-Però vostès són aquí i viuen amb el consentiment de la vida…
Ricardo Reis alça el cap tot d’una:
-Erreu el tret, senyor… ¿com heu dit que us diuen?... ah, sí, Calsapeu. Nosaltres mortalment adquirim més vida que la vida i tenim doncs autoritat sobre ella.
-No m’aixequi la camisa, senyor Reis: la vida no admet cap autoritat al seu damunt; a tot estirar podem buscar-hi acords…
Soares m’interromp amb brusquedat:
-L’única manera d’estar d’acord amb la vida és estar en desacord amb nosaltres mateixos. L’absurd és el diví.
El te es refreda. Faig un esforç per contenir la irritació:
-Si renuncien a un acord amb vostès mateixos, impugnen tota virtualitat de coherència i obren la porta al caos.
Soares es regira com una escórpora:
-La coherència és miserable. Nosaltres establim teories, les pensem pacientment i honrada, sols per després actuar-hi en contra; actuem i justifiquem les nostres accions amb teories que les condemnen.
La pluja ha cessat. El cel s’ha buidat de núvols per omplir-se de llum grisa.
-No sé si el comprenc, senyor Soares –ombrós.
-Doncs anem bé. Si no fos incomprès, seria malinterpretat.
Me’l miro com es mira un ornitorinc vestit de núvia.
-Si de veres pensa això que diu, hauria de renunciar a tot.
-Prou. La renúncia és alliberament. No voler és poder.
Ensumo els efluvis del cafè desitjant que siguin droga.
-¿Qui és vostè, senyor Soares?
-Dec ser algú, certament, però no sé qui. Fa molt temps que no sóc jo.
-I vostès, ¿què li són a Pessoa? ¿qui són realment? –em giro cap als altres.
Tres veus sonen a l’uníson:
-Sóc + Em sóc + No sóc: m’improviso.
Perplexitat.
-Nosaltres som els altres –xucla el cigarret–. Però no hi som tots.
Alço les celles, una més que l’altra.
-De vegades som una gentada –intervé de Campos.
Davant la meva estupefacció, Reis em mira més del compte:
-¿Per què se n’estranya, si vostè també és els altres?
-Em sembla que s’equivoca: jo no sóc els altres.
-¿Ah, no? –de Campos obre molt els ulls–. Com que en som tants… L’altre dia vam conèixer el baró de Teive, l’Improductor, l'apòstata de les vanitats literàries; un senyor molt elegant i de poques paraules. Em pensava que potser el coneixeria.
Faig que no amb el cap.
El senyor Reis es compon el corbatí i m’enfloca, desafiant:
-I vostè… daixonses… Calsapeu, si no és els altres, ¿per què té tant d’interès de fer col·lotge amb el senyor Pessoa?
-El vaig conèixer fa temps; és un escriptor que admiro i…
-¿Admirable, Pessoa? Quina pocasoltada! Si no té res a veure amb Horaci ni amb Homer!
-¿Cal, que hi tingui a veure? –m’he ofès.
-I és clar! Al poema més petit d’un poeta hi ha d’haver alguna cosa que indiqui que Homer ha existit.
-¿I Horaci? –aprofito el flanc descobert.
-Mestre, són plàcides totes les hores que aquí perdem quan en la pèrdua, com en un gerro, hi posem flors.
M’alço de la cadira i vesso els ulls per la finestra i el carrer no hi és.
-¿Que vindrà, el senyor Pessoa? –faig, amb veu cansada.
-Pessoa s’agrada de participar en les nostres tertúlies; li plau pensar amb les nostres emocions i sentir amb els nostres pensaments. Quan no hi és de cos present, hi és la seva ànima.
-Així, ¿no el coneixeré mai?
-Si persevereu, coneixereu la seva ànima.

Nacionalismes que fan clic

¿Us en recordeu, de quan ens volien ofendre amb la cantarella que el nacionalismo se cura viajando? I resultava que els catalans érem els ibers més viatjats de tots. No colava. Després s'hi van esforçar més i declamaven que "el nacionalisme és un interruptor que apaga la intel·ligència", i que és això el que ens fa tontets. Vet aquí una teoria digna de ser considerada. Vet aquí, també, un insult propi dels espanyolistes cultivats, el tipus de gent que llegeix però no perd el temps amb la literatura catalana, aplaudeix a les totes Boadella i ha passat de votar PSC-PSOE a votar Ciutadans. Vet aquí un insult injust -no es pot matar tot el que és gras- que, bo i així, il·lumina una veritat. Perquè de vegades és així: hi ha nacionalismes que entelen la intel·ligència i impedeixen de veure-hi. És el cas del nacionalisme espanyol dels espanyols residents a Catalunya.

Efectivament, Espanya fa clic en el cervell dels hispanocatalans i… funciona! Vull dir que la capacitat d’anàlisi s’apaga i s’encén l’adhesió visceral a una identitat nacional poderosa. Hom perd de vista els interessos immediats i resta enlluernat, literalment paralitzat, per la lluïssor de la inacabable bandera espanyola que oneja a les pantalles de la tele. Espanya fa clic i ja no hi ha dèficit fiscal, tu; els trens no van però és normal; i està bé pagar el bitllet de l’AVE més car que a Espanya; mitja Barcelona queda durant dies sense llum i no passa res; la manca d’inversió de l’Estat ocasiona molèsties que al capdavall són irrellevants –no s’han de treure les coses de mare; i si trinxen l’Estatut és que a Madrid saben bé prou el que es fan –nosaltres no hi entenem…

Sí, és cert. Hi ha un nacionalisme que fa clic i apaga la intel·ligència, un nacionalisme que posa la bandera davant la realitat i la realitat desapareix (o queda reduïda a poqueta cosa al costat de l’enormitat de la bandera). És el nacionalisme que ha guanyat les eleccions del 9 de març.

Un altre Benet, si us plau

Pocs dies després de la mort de Palau i Fabre i de l'abat Cassià Just ens deixa Josep Benet. És impossible digerir tantes pèrdues en tan poc temps. Benet era un advocat que feia d’historiador per manca d’historiadors. També va ser un català que feia de patriota per manca de patriotes. Un geni caparrut que tapava forats amb esperit de lampista i amb entrega de sant. Un home lúcid entre orbs.

Quant al primer punt, Benet deia que “aquí hi havia tan pocs historiadors d’història contemporània de Catalunya que […], si volies llegir un llibre sobre la gran majoria dels esdeveniments de la història del nostre país, l’havies d’escriure tu mateix. Per exemple, feia trenta anys que havia començat l’intent de genocidi cultural contra Catalunya i encara no hi havia ni un sol llibre publicat sobre aquest fet tan important. […] Quan algun periodista o historiador estranger s’interessava per aquest fet, havíem de confessar, avergonyits, que no hi havia cap obra que el tractés.”

Benet és autor de llibres imprescindibles, alguns dels quals escrits i publicats en condicions heroiques. Us parlaré només d’un: Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco. Ben pensat, no us en parlaré. Deixaré que ho faci el mateix Benet: “[aquesta obra] Fou acabada de redactar l’any 1972. L’any següent era publicada a França per les Edicions Catalanes de París, dirigides per qui escriu, una editorial promoguda per un petit grup de catalans de l’interior: Albert Manent, Jordi Pujol i Josep Benet. De l’edició se’n féu un tiratge de 4.500 exemplars. El llibre fou presentat com una obra col·lectiva d’un clandestí Institut Català d’Estudis Polítics i Socials de Barcelona, malauradament inexistent, per tal de no facilitar orientació a la policia franquista sobre la personalitat de l’autor únic. L’ajut econòmic rebut per a la redacció i la publicació de l’obra fou atribuït, en una nota preliminar que contenia la primera edició, “als patriotes catalans residents a Amèrica”. Tampoc no era cert. L’ajut procedí totalment de l’interior de Catalunya.

L’obra suscità tot seguit molt d’interès. Foren molts els catalans que en els seus viatges a l’estranger l’adquiriren i, arriscant-se, l’introduïren clandestinament a l’interior. També foren molts els que aconseguiren d’adquirir-la a les llibreries de l’interior que la venien de sotamà, gràcies a les entrades massives del llibre que es feren, clandestinament, a través de la frontera, per grups de benèvols i coratjosos col·laboradors. […] El resultat de tot això és que avui el llibre és exhaurit" (Josep Benet, “Mots preliminars a la reedició de 1978”).

El 1974, Benet encara havia de publicar amb pseudònim, a París, els dos volums de Marxisme català i qüestió nacional catalana, que apleguen textos de dirigents, militants, periòdics, moviments i partits polítics marxistes. Un recull que per si sol ja deixava en ridícul Jordi Solé Tura i la seva pintoresca teoria sobre el caràcter burgès del catalanisme. Vet aquí el patriota.

Home lúcid, he dit també. Vegeu l’advertiment que Benet feia públic el febrer d’enguany: “Catalunya es troba en una situació insòlita, en una cruïlla decisiva. El President de Catalunya és membre destacat de l’òrgan executiu del PSOE, identificat amb les directrius i doctrina espanyoles, i és president no pels vots del socialisme català, sinó pels d’ERC i ICV. Un despropòsit nacional”. No ha de sorprendre, doncs, que Benet donés suport públic a Duran en les passades eleccions espanyoles.

Queda la seva obra, amb el primer volum de les seves memòries, que apareixerà a l’abril: De l’esperança a la desfeta (1920-1939). Però ens calen més Benets.