L'alçada de l'ànima

Quan ho vaig saber,
l’ànima em va caure als peus
i va rodolar sense rumb.

M’està bé: això em passa
per dur-la en sopols, en equilibri
precari, amb el perill cert de caure
i prendre mal.

No anem bé:
l’ànima ha d’anar ran de terra,
com el carro d’anar a comprar
quan l’arrosseguem;

i si mai trabuca, un dia
que abandonem la vorera,
els danys seran escassos,
direm “no caurà més avall”,

ens ajupirem per recollir-la,
l’espolsarem si s’ha embrutat
i farem a pleret la nostra via.

Ens cal caminar sobre l'aigua

Els evangelis són una font d’inspiració inestroncable. Al de Mateu, no és només Jesús qui fa camí sobre l’aigua del llac; Pere també s’hi aventura. Escriu l’evangelista: “Senyor, si ets tu, mana’m que vinga cap a tu caminant per l’aigua”. Ell digué “Vine”, i Pere baixà de la barca, caminà sobre l’aigua i s’acostà a Jesús. Però en veure la força del vent va tenir por, i aleshores va començar a enfonsar-se, i cridà: “Salva’m, senyor!” Ràpidament, Jesús li va allargar la mà, el va agafar, i li va dir: “Poca confiança tens: de què has dubtat?” (Evangelis, trad. Joan F. Mira, Proa.)

En aquella alçada de la novel·la, a Pere li van faltar tres virtuts: fe, confiança i coratge. Li passava com als catalans avui, que ens enfonsem per manca de la terna. Si som capaços d’engreixar les tres potències i encomanar-les, ens en sortirem. La gran exhibició de dignitat que farem pels carrers de Barcelona, abans o després que el Tribunal Constitucional ens escupi la sentència, ha de ser com caminar sobre l’aigua. I l’endemà serà el torn dels partits polítics catalans: ¿qui insistirà a vendre moneda falsa?, ¿qui es limitarà a fer escarafalls?, ¿qui saltarà amb nosaltres de la barca?

Ens cal caminar sobre l’aigua, perquè el vaixell-presó on els catalans estem engabiats ens du al Gòlgota.

De la prosa i de la poesia

CONTRES I PROS

"De vegades, cansat de la ingratitud de la poesia, t’agafes a la prosa, que t’ofereix, si més no, aquests quatre avantatges: la mesura, el raonament, la credibilitat i els favors del públic. Però llavors t’adones que la poesia tenia un avantatge superior: poder prescindir de la mesura, del raonament, de la credibilitat i dels favors del públic.”

(Màrius Sampere, Pandemònium o la dansa del si mateix, Lleonard Muntaner, Editor, 2008.)

Xammar i la República catalana

A les memòries d’Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món (l’únic volum que el de l’Ametlla del Vallès va donar a la impremta), llegeixo aquesta conversa que l’autor va mantenir amb Eduard Ragasol, futur diputat per Granollers, el 18 d’abril de 1931:

“-Si haguessis assistit dimarts passat a la proclamació de la República catalana per uns militars castellans que no sabien el català t’haurien saltat les llàgrimes.

La meva resposta fou aquesta:

-Per a fer-me saltar les llàgrimes a mi la proclamació de la República catalana hauria d’haver estat feta per uns militars catalans que no sabessin el castellà…”

Xammar era així. Un home singularíssim que, recelós dels militars polítics, desconfiava de Macià quan tothom l’aclamava, cosa que el dugué a proposar la creació d’una entitat ad hoc, de nom ‘Associació dels que ja érem catalanistes quan Francesc Macià encara era tinent coronel’. Projecte del qual es va fer ressò El Be Negre -però no va prosperar.

Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema, 2007) és un llibre de memòries fruit d’una llarga conversa amb Josep Badia i Moret, un volum impagable que deixa al descobert el Xammar intel·ligent, agut, faceciós, poliglot, àcid i molt molt divertit. Diu Badia en el pròleg: “Eugeni Xammar és un català de projecció internacional, gairebé desconegut a casa nostra. De les seves moltes amistats i coneixences en resten poques. Hi ha dues generacions de catalans que no en saben res o ben poca cosa. La gent de menys de quaranta anys han sentit parlar d’en Xammar com si es tractés d’un home fabulós, llegendari, gairebé mític. Una mostra més del desgavell del nostre país.”

En Quim Torra va contribuir a pal·liar el desgavell amb la publicació de Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (Símbol Editors, 2008). Però aquest llibre no treu l’altre, que és imprescindible.

PP, CCOO i UGT, contra el requisit del valencià

Dono un cop d’ull als exemplars estivals de la revista El Temps que no he tingut temps de llegir –ni tan sols a l’agost!- i trobo un article (núm. 1313, 11/8/09) de Francesc Esteve, responsable de Política Lingüística d’ACPV. Parla de l’esborrany de la llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana, que els sindicats CCOO i UGT han pactat amb el govern del PP. Resulta que per a participar a les proves d’accés a la dita administració no caldrà acreditar el domini del català: tal cosa podrà acreditar-se després d’haver aprovat. Com? Amb uns cursets (sense prova final, que no garanteixen res ni obliguen a res). Per acabar-ho d’adobar, l’article 100 de l’esborrany considera el valencià un “mèrit” extraordinari, equivalent als idiomes comunitaris (uns mèrits que “se podrán valorar”: o sia, que no caldrà valorar). Així doncs, “conocer el valenciano” –el paper està en espanyol y cierra España–, “queda equiparat a conèixer l’alemany, el txec o el maltès”, com escriu Esteve. ¿Què se n’ha fet del Compromís pel valencià i del Manifest pel Requisit Lingüístic que els dits sindicats van signar no fa gaire?

Doncs això: de valencià, a l’administració valenciana, bona nit, cresol! -bacinada que contrasta amb l’exigència del domini del gallec i del català en els governs, també populars, de Manuel Fraga a Galícia i de Gabriel Cañellas a les Balears. En el cas del PP valencià, l’atzagaiada no sorprèn gota –fa setanta anys que els coneixem–, però en el cas d’UGT i CCOO… tuo quoque, Brutus?, que va dir Cèsar en grec, no pas en llatí.

I és que a la Roma antiga el grec no era requisit, però la cultura inspirava un respecte.

Carles I es retirà a Badalona, no a Yuste

En Manel Capdevila, que és de l'acadèmia dels desconfiats i sap llegir amb els ulls molt oberts, ha localitzat un document que posa en evidència la falòrnia de Yuste. Ja sabeu que, segons la historiografia espanyola, l’emperador Carles I, molt malalt, es retirà a morir al monestir extremeny. Passa però que hi ha vuits i nous que no lliguen -i que, altrament, apunten que l’emperador va fer l’estaria al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Es tracta del llibre intitulat Crisi de Cataluña, hecha por las naciones estrangeras, obra del religiós olotí Manuel Marcillo, imprès a Barcelona l’any 1685. El volum està disponible, digitalitzat, a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Doncs bé, Marcillo escriu que Carles I “se retiró a la Soledad de San Yuste”, quan del Yuste mai no se n'ha dit “San” (i en canvi, de Sant Jeroni, sí). Vet aquí la traça d'una mà censora. Sobretot, el d'Olot escriu que el fill de l’emperador “avia determinado pasar lo restante de su vida entre los Hermitaños de Monserrate […] siguiendo las huellas de su Padre.” Vet aquí que el censor va badar i ens va deixar una pista decisiva. Perquè és sabut que els monjos de Montserrat freqüentaven Sant Jeroni de la Murtra (i a l'inrevés), que les relacions entre ambdós monestirs eren intenses, i que el de Badalona ja havia acollit altres monarques i grans prohoms, que no es volien distanciar del centre de poder que era Barcelona.

Podeu consultar el paper aquí. (I el llibre sencer, si voleu.)

Tertulià i el nacionalisme espanyol

La tracamanya és més vella que el pixar. Tertulià ja la va observar al segle III de la nostra era: “Els romans prenen els cristians com a causa de tots els desastres de l’Estat, de totes les tribulacions del poble. Si el Tíber inunda el seu llit, si el Nil inunda els camps, si el cel roman immòbil o la terra es belluga, si hi ha fam, o una pesta, de seguida el crit és :'Els cristians, als lleons!'”.

Trobo la cita no pas a Tertulià, sinó a l’assaig L’opinió pública (1968), de Ninyoles, que comenta un mecanisme psicològic que Freud ja havia detectat, el de la projecció: “la resposta instintiva a la frustració és una autoafirmació agressiva; aleshores, hom dirigeix l’agressivitat no contra els objectes lògics sinó contra els objectes disponibles”. Idea que el sociòleg desenvoluparà l’any següent a Conflicte lingüístic valencià, i que donarà raó de l’autoodi fervent i de l’anticatalanisme al País Valencià. I que també explica, ja que hi som, la febre anticatalana que remou les Espanyes.

La cosa ve de lluny, ja ho veieu. Quan un grup humà poderós no reïx de consolidar el seu domini sobre el territori, tria un boc expiatori i l’hostilitza (cosa que li permet, si més no, de cohesionar-se). Així els cristians en temps de Tertulià; els jueus a la baixa edat mitjana; els catalans a l’Espanya moderna i contemporània; i els cristians un altre pic, ara a l’Orient mitjà.

L’ardit que Tertulià descrivia és del tot operatiu a l’Estat que ens toca suportar. ¿Que la crisi escanya? La culpa és dels catalans, que acaparen i malbaraten els recursos de l’Estat. ¿Que els espanyols no són feliços? La culpa és nostra, que els donem malviure amb tota mena d’imposicions. El nacionalisme espanyol viu de la irritació anticatalana: si nosaltres no hi fóssim, ells amb ells arribarien a les mans i prendrien mal.