Llavaneres: foc a ca l'alcalde

Han calat foc a casa de l’alcalde de Llavaneres, en Bernat Graupera (CiU). El foc ha cremat la porta d’entrada i ha fumat l’escala. Va passar abans-d’ahir, a quarts de set del matí. El batle no hi era, però la parella d’avis que viuen damunt sí: dormien. Hauria pogut passar una desgràcia.

No és la primera vegada que li fan la guitza a Bernat Graupera. Al llarg d’aquest any ha suportat que li ratllin el cotxe i li punxin les rodes. Alguns regidors també han rebut. Però l’agressió d’aquesta setmana passa de taca d’oli. És greu. Graupera interpreta l’endemesa com una represàlia dels traficants de droga de la comarca. Pot ser. Però jo ho dubto. Més que res, perquè aquesta mena d’actuacions no forma part del modus operandi habitual dels camells del Maresme; quan en un municipi se senten assetjats, canvien de lloc i avall. La mobilitat no és problema, per a ells.

Servidor m’ensumo, en canvi, que l’agressió té a veure amb les restriccions que el nou Ajuntament ha imposat en matèria urbanística. Hi ha algunes persones que feien comptes fer negocis fabulosos a Llavaneres, i ara veuen que els guanys no seran els que preveien -persones que tenen llevat posat en altres operacions urbanístiques. No m’estranyaria gens que l’intent d’incendi fos un missatge intimidatori adreçat a tot el govern municipal; un missatge del tipus: “No aneu més enllà per aquest camí o prendreu mal”.

Aprofito aquestes ratlles per solidaritzar-me amb Bernat Graupera i encoratjar-lo perquè ni ell ni l’equip de govern de Llavaneres no es deixin intimidar.

Pare

La meva filla no fa part de mi; sóc jo que faig part d’ella –en sóc la part més rovellada, innoble i caduca. Un dia se n’adonarà i ja no faré part de ningú –tampoc de mi.

¿No deu ser per això que tenim un segon i, de vegades, un tercer fill? La paternitat és un impuls desesperat. La maternitat és el frèndol mateix de la vida.

La llengua de la Renfe

Dijous 27 de novembre. Són tres quarts de nou del matí i espero el tren a l’estació de Llavaneres. Una veu mascla em recorda, fent ús de la megafonia i només en espanyol, que “en compliment de la legalitat vigent està prohibit fumar en el recinte de l’estació.” Servidor, com que no fumo, poc la vulnero, la legalitat.

El mateix dia, de tornada. Són les dues del migdia i espero el tren a l’estació d’Arenys de Mar. Es repeteix la mateixa comunicació megafònica, igual que a Llavaneres. Jo continuo resistint la temptació de cremar tabac, tant dins com fora del recinte de l’estació. No seré jo qui desafiarà la legalitat vigent.

Però els senyors de la megafonia sí que la desafien. Perquè l’article 31.1 de la Llei de Política Lingüística –legalitat vigent– estableix que “les empreses i les entitats públiques o privades que ofereixen serveis públics, com ara les de transport, de subministraments, de comunicacions i d'altres, han d'emprar, almenys, el català en la retolació i en les comunicacions megafòniques.”

Vet aquí què passa quan un estat s’afaiçona en una llengua i contra les altres llengües. Que la legalitat que va a favor de la seva llengua té força de llei, i la que va a favor de la nostra, no.

L'original perdut de 'La Celestina'

Aquest és el títol de la conferència que Jordi Bilbeny farà aquest dissabte 29 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’edifici Calisay d’Arenys de Mar, en un acte organitzat pel Centre d’Estudis Josep Baralt. Us faig cinc cèntims del contingut de l’exposició:

1) A parer dels entesos, hi va haver una edició anterior a l’edició castellana de La Celestina de 1499, avui desapareguda, l’autor de la qual no va ser Fernando de Rojas.

2) Bilbeny presentarà documentació del segle XVII que prova que l’autor era “aragonès” (de la Corona d’Aragó) i que el van “encobrir” o esborrar. Així mateix, l’arenyenc aportarà la còpia d’un llibre de Joan Lluís Vives, segons les quatre edicions del segle XVI i l’edició del XVIII, en què es diu explícitament que l’autor de La Celestina la “va escriure en la nostra llengua”. Ergo, com que la llengua del filòsof i teòleg valencià era només el català, cal admetre que l’edició perduda de La (tragi)comedia de Calisto y Melibea -ensenya de l’humanisme europeu- era escrita en català. Cosa que explica el gran nombre de catalanades i catalanismes que hi apareixen, i els errors de traducció que només tenen sentit si la llengua en què es va compondre era el català.

3) Les notes geogràfiques que descriuen el lloc on es desenvolupa l’acció és una gran ciutat que es troba al costat d’un riu, que té drassanes, i unes naus que es poden veure fàcilment des de la torre de la casa de Melibea, la qual ciutat no concorda en absolut ni amb Salamanca, ni amb Toledo, ni amb Sevilla, com asseguren la major part dels que hi entenen.

4) Per reblar el clau, Bilbeny ha localitzat una edició anglesa del segle XVIII que esmenta València en referència a la ciutat on viuen els protagonistes.

De la qual cosa es desprèn que la ficció de La Celestina està situada a València i que va ser escrita en català per un autor que la censura espanyola va esborrar. (Agraeixo a la Fundació Nova Història que m’hagi avançat alguns dels continguts de la conferència.)

Potser us demanareu quina repercussió tindrà això a les universitats. Ja us ho dic jo ara: zero. Josep Guia ja va demostrar –o quasi– que l’autor del Tirant fou Corella i li han fet el buit com si fos un empestat. Cosa normal, per cert. Perquè les universitats no busquen la veritat. Ca. Com tampoc sotmeten a revisió crítica el saber heretat. On vas a parar. El que fan les universitats és reproduir la cultura dominant, amb totes les crosses fòssils que la suporten.

I Premi Helena Jubany

Dimarts que ve, 2 de desembre, es lliurarà a Mataró el 1r Premi Helena Jubany de narrativa o recull de contes, en un acte públic que es farà a les 8 del vespre a la sala d’actes de Can Palauet. En aquesta primera edició del premi s’han presentat cent dotze obres. El guanyador rebrà 3.000 euros i la seva obra serà publicada al febrer per l’editorial Tantàgora. Es tracta de l’únic guardó literari en llengua catalana que premia narracions destinades a ser dites -i que demanen, doncs, joglars que les interpretin. El meu amic Joan Jubany ho explica millor que jo en el seu bloc.

Llegir i escriure

Llegir és rebre pensament i bellesa. Beure tinta de pensar i vessar-la dins la sang. Entomar bellor en blanc i negre que dins nostre torna de colors. Omplir el dipòsit de combustible de l’ànima. Civilitzadament i humil. L’alè del demiürg. La diàstole.

Escriure és mitjançar entre la foscor de la terra i la claror del paper. Donar llum i donar a llum. Com un arbust que brota i ens explica què ha vist a sota. Donar una segona florida a les plantes que dormen dins el grafit. Ser el llapis del món i obeir sobre el paper les seves ordres. Visceralment. El mèdium de Palau i Fabre. La sístole.

L'"encubierto aragonés" autor de La Celestina

Ja fa temps que La Celestina està sota sospita. La relació entre l’autor suposat, Fernando de Rojas, i la (Tragi)comedia de Calisto y Melibea (1499) està agafada amb pinces: ell mateix, segons diuen, va afegir capítols a un text anònim; i el seu testament –va morir el 1541– no fa cap al·lusió a la seva presumpta única obra. A més, la ciutat de Calisto i Melibea està a la vora de la mar, cosa que l’allunya tant de Toledo (Rojas hi va néixer prop) com de Salamanca (on va estudiar lleis). Això a banda, hom afirma, amb aquella alegria, que la Comedia o Tragicomedia sembla inspirar-se en la comèdia humanística, però s'obvia que aquest gènere estava prou arrelat a València i ben poc a Castella. I resulta que La Celestina no té antecedents ni continuadors en la literatura castellana: en el context castellà, és una illa; en el context català, no. També es diu que la primera escena, en què Calisto s’enamora de Melibea quan la veu a l’hort, és la primera dramatització de la naturalesa en la literatura castellana. Cosa que no es pot dir de la catalana, car aquesta escena s’assembla a la farsa que Carmesina i Lauseta protagonitzen, en el Tirant, a l’hort del palau.

Doncs bé, dissabte en Jordi Bilbeny, en el decurs del Simposi, ens va fer a mans un document que avala aquestes sospites. Baltasar Gracián, al llibre Agudeza y arte de ingenio (segona edició, 1642), cita diversos escriptors, entre els quals “el encubierto aragonés en su ingeniosísima tragicomedia de Calixto y Melibea”. Val a dir que aragonés, als segles XVI i XVII té el significat extens de ‘natural d’algun dels regnes de la Corona d’Aragó’. I tres línies més avall, advertint-nos clarament que n’està passant una de grossa, Gracián sosté que “son las verdades mercadería vedada, no las dejan pasar los puertos de la noticia y desengaño, y así han menester tanto disfraz para poder hallar entrada a la razón, que tanto la estima.”

Als censors, que devien estar pendents d’altres perills, els va passar per malla la denúncia. (Gràcies, Jordi.)