Massa paciència

Tenim massa paciència. Fem l’error de convertir una virtut casolana en virtut política. Amb l’excusa que hem de prendre paciència ens prenen el pèl, els diners i la dignitat. Tenim la sang plena de paciència i per això semblem, o som, ases. No cal llegir el diari per adonar-se’n: n’hi ha prou de pujar al tren.

Abans-d’ahir ho vaig fer: pujar al tren. Vaig seure, vaig treure un llibre i li vaig dedicar la meva atenció. Però, ai las!, no sé d’on, van sortir un parell de jovenots, de faccions llatinoamericanes, armats amb un micròfon, una guitarra i una andròmina quadrada, de color de nit sinistra, que presagiava el pitjor. Com era previsible, aquell volcà decibèlic va entrar en erupció i el cuc que tinc dins l’orella va tenir un d’aquells baticors que precedeixen el rigor mortis. L’escàndol era insuportable. Jo volia llegir i aquells brètols no em deixaven. Vaig alçar els ulls i vaig reparar, al meu voltant, cares de disgust.

No vaig dubtar ni dos segons: em vaig incorporar i me’n vaig anar a un altre vagó. Abans de perdre de vista els farfants, però, em vaig girar i vaig constatar que tothom aguantava, pacient, resignat, submís, el cul clavat en el seient. ¿I les mostres de disgust? -vaig pensar-, ¿com és que no s’aixequen i deixen sols els agressors?

La condició humana és així de miseriosa: ens bevem la injustícia per mandra de moure’ns (entenent el moviment com a cosa alhora corporal i cerebral); aguantem el que no és aguantador perquè l’hàbit de la paciència ens paralitza.


(Però sembla que això està canviant.)

Viure amb Espanya

És com jugar als daus:

tu en tens un, i ella dos.

I si per un atzar

una jugada t’és favorable,

ella diu que no val

i tira contra tu,

i la seva jugada sí que val.

Plou molt poc

Els meus records d’infantesa són plujosos. Als anys setanta plovia sovint i de valent. L’impermeable (el txubasquero, que deia la mare) i les botes d’aigua eren extensions habituals de la meva persona. Del portal estant m’abellia contemplar les barrumbades i fer vaixells de paper, amollar-los i observar com s’allunyaven a tocar de vorada. Havent plogut, fèiem pastetes al carrer, aixecàvem parapets de fang i xalàvem quan passava un cotxe i el parafang s’empastifava. Sovint els records són traïdors; aquests no. 

Escriu la Patrícia Gabancho a A la intempèrie, la seva memòria cruel de la transició catalana (1976-1978), que “en el relat plou molt, infinitament més que ara”. Efectivament, aquelles notes de la Gabancho parlen de la molta pluja que queia en sortir de les reunions de l’Assemblea de Catalunya, i de les reunions que l’any 1978 feien els partits independentistes per explorar la possibilitat d’unir-se en una sola formació. A bots i barrals, plovia. 

Si mirem més enrere constatem el mateix. En els tres volums que Daniel Rangil ha escrit sobre la cultura oral del Montnegre, són multitud els informants que insisteixen la mateixa idea: “Abans hi havia més aigats que no pas ara” [Esteve Xamaní]; “Allavors no regàvem re i collíem de tot, plovia més” [Josep Andrés]; “Recordo que de petit feia més mal temps que ara” [Josep M. Pera]; “Abans hi havia aiga a molts puestos, però ara ja pots anar descalç per tot arreu que no et mullaràs els peus enlloc. Abans hi havia uns xorros d’aigua que corrien per les carreteres a l’hivern, que de vegades no sabies com passar” [Josep Boix].

A semalades, plovia. I, ves per on, la desertització del clima ha anat de bracet amb la desertització de la llengua. La poca aigua i l’excés de castellà posen en perill d’extinció moltes maneres catalanes de dir la pluja. Quan plou poc, ja no sento dir que repixa o espurneja, que cau una roina o fa un xim-xim, que fa un mullinet o cau brusquina, o un ramitxó. Quan plou fort i d’un plegat, no sento dir que cau un ram d’aigua o una ramassada, un grop, una tamborinada, una xarbotada, un bàtec d’aigua, una terrabastada o un espetec d’aigua. I a penes sento que tempira (la tempirada és la pluja que penetra i assaona la terra), que cau un desfet de pluja, que fa un dia rúfol si el cel s’empluja, que una rufagada o un bufarut se’ns ha endut la roba que teníem estesa –però això ja és cosa de vents: vet-ne aquí una altra.

Al capdavall hi ha això que diu la Gabancho a les memòries dites: “el canvi climàtic i la dialectalització de la llengua han avançat per les mateixes raons: perquè fem coses malament i ningú no hi posa remei”.

Sunsi Mora: "M'ha agradat moltíssim viure"

La Sunsi se n’ha anat, però no ens ha deixat. La seva personalitat era tan exuberant, vivia amb tanta passió, la seva flama cremava tant, que no pot deixar de fer-nos companyia.

La Sunsi estimava amb bogeria. Estimava la vida, la literatura, la bellesa, l’alegria, la gent. El cranc que se l’ha endut, i contra el qual ha lluitat els últims anys, no va erosionar ni un mil·lígram el seu fervor. Tenia un fill, una filla i milanta amics. Intuint que el temps se li acabava, va redactar unes paraules de comiat que ens ha fet arribar, a tots els qui avui preníem comiat d’ella: 

“No m’ha calgut un més enllà per trobar sentit a la vida. Trepitjant terra he conegut l’infern i el cel i aquest últim sempre ha guanyat la partida. He estimat molt i m’he sentit molt estimada. M’ha agradat moltíssim viure.”

La Sunsi va ser una de les meves professores de literatura a l’institut de Llavaneres, quan feia BUP. Amb ella vaig llegir Machado, Valle-Inclán, Unamuno, Baroja, Miguel Hernández, una colla espaterrant que no he deixat de freqüentar. La Sunsi era independentista, devota de la literatura castellana i de les corrides de toros; era culta i mortadèlica (gaudia posant-se en la pell dels altres i sent els altres); gastava un humor que era com un castell de focs, àcid i espurnejant. L’alegria de viure tenia en ella un portaestendard de luxe.

A més, la Sunsi sabia que les idees canvien el món i per això va estimar també les idees belles i justes, i les persones que saben lliurar-s’hi. No es limitava a ensenyar literatura: ensenyava justícia i llibertat, i a desemmascarar els miserables; ensenyava la dignitat. Era mestra de viure.

Avui la Sunsi (Llavaneres, 1958-2011, mare de la Mariona i en Tomàs) ens ha dit adéu amb una cerimònia que ella mateixa es va encarregar de dissenyar. La Sunsi ha fet, del seu comiat, una obra d’art, i la família i els amics han estat a l’altura. A reveure, Sunsi, una abraçada. Sàpigues, però, que això no s’acaba aquí.

A propòsit de propòsit

Els llibres i les pel·lícules en van plens, i no sabria dir si ho fan d’impensada o de propòsit. Quan algú causa un dany a posta, a gratcient, exprés o expressament, diuen que ho ha fet a propòsit. Ho diu en Balú en el canal Super3 (El llibre de la selva), i Ramon Monton ho posa en boca del protagonista d’El museu de la innocència, la novel·la d’Orhan Pamuk. I tants altres.

Passa que aquest ús no és reglamentari. A propòsit és una locució adjectiva que significa ‘apropiat’; l’exemple del DIEC és bo: “Una branca a propòsit per a fer un bastó”. També significa ‘oportunament’, i llavors és una locució adverbial; vegeu l’exemple del DIEC: “Véns a propòsit: necessitàvem algú que ens ajudés”.

La locució que pertoca només és adverbial: de propòsit (‘deliberadament’). I la família té encara un altre membre, la locució preposicional a propòsit de (‘en ocasió de, respecte a’); DIEC: “Vam tenir una escena desagradable a propòsit d’aquell desacord”. 

No em posaré pas les mans al cap. Déu me’n guard de ser purista. (Tots els nostres mals fossin com aquest.) Però no sé per què hem de renunciar a una distinció (de propòsit / a propòsit) que és útil, senzilla i clara. ¿No n’hem fetes ja prou, de renúncies?

La claraboia

De petit, quan em van posar a dormir sol –fins llavors compartia llit amb mon germà i amb els gats–, em van assignar un catre damunt el qual hi havia, molt enlaire, una claraboia. Això era un petit rectangle obert en el teulat i tapat amb un vidre gruixut i brut que deixava passar una claror espessa, però no permetia de veure-hi enfora.

Les nits llunades, l’astre hi posava un tel blanquinós, mòrbid, un punt fantasmal, que convidava a somiar despert. Aleshores la claraboia es convertia en una pantalla que mostrava el futur: hi sortia jo de jove, besant-me amb amb una noia de bellesa plàcida; i també de gran, treballant a l’oficina, corrent aventures, escudellant brou fumós en el plat de l’estimada. El rectangle de llum somorta era una televisió amb un únic canal: jo i l’esdevenidor.

A més, m’hi sentia observat. La claraboia assumia les funcions que abans feia una marededéu, que estava dreta sobre una petita lleixa clavada a la paret. Ara era Déu que, sense intermediació iconogràfica, em vetllava el son (un déu sense rostre, abstracte, semític). Van passar els anys i, un dia, la sensació que algú em sotjava va cessar. La finestra del cel es convertí en la finestra de la soledat. Havia deixat de ser un nen. Déu ja no hi era.

Literatura per què

De jove, la literatura t’estimula i et complementa. De gran, et salva. Un arriba a una edat en què comença a estar tip d'un mateix; però hi ha una porta que et permet sortir del teu jo: la literatura. Quan estàs cansat de ser tu, la literatura és un descans. Una novel·la et convida a ser un altre; un poemari et presenta algú que viu dins teu i no coneixies, i et renoves. Un dia et lleves i sents que la teva personalitat t’engavanya; cap problema: et capbusses en un llibre i te n’emproves una altra. I t'esponges: et deixes influir.

La literatura ens aliena temporalment i a fi de bé. Se’ns endú una estona i quan tornem a casa notem que hem millorat una mica. Som un xic diferents de com érem. Estem salvats.