Els meus records d’infantesa són plujosos. Als anys setanta plovia sovint i de valent. L’impermeable (el txubasquero, que deia la mare) i les botes d’aigua eren extensions habituals de la meva persona. Del portal estant m’abellia contemplar les barrumbades i fer vaixells de paper, amollar-los i observar com s’allunyaven a tocar de vorada. Havent plogut, fèiem pastetes al carrer, aixecàvem parapets de fang i xalàvem quan passava un cotxe i el parafang s’empastifava. Sovint els records són traïdors; aquests no.
Escriu la Patrícia Gabancho a A la intempèrie, la seva memòria cruel de la transició catalana (1976-1978), que “en el relat plou molt, infinitament més que ara”. Efectivament, aquelles notes de la Gabancho parlen de la molta pluja que queia en sortir de les reunions de l’Assemblea de Catalunya, i de les reunions que l’any 1978 feien els partits independentistes per explorar la possibilitat d’unir-se en una sola formació. A bots i barrals, plovia.
Si mirem més enrere constatem el mateix. En els tres volums que Daniel Rangil ha escrit sobre la cultura oral del Montnegre, són multitud els informants que insisteixen la mateixa idea: “Abans hi havia més aigats que no pas ara” [Esteve Xamaní]; “Allavors no regàvem re i collíem de tot, plovia més” [Josep Andrés]; “Recordo que de petit feia més mal temps que ara” [Josep M. Pera]; “Abans hi havia aiga a molts puestos, però ara ja pots anar descalç per tot arreu que no et mullaràs els peus enlloc. Abans hi havia uns xorros d’aigua que corrien per les carreteres a l’hivern, que de vegades no sabies com passar” [Josep Boix].
A semalades, plovia. I, ves per on, la desertització del clima ha anat de bracet amb la desertització de la llengua. La poca aigua i l’excés de castellà posen en perill d’extinció moltes maneres catalanes de dir la pluja. Quan plou poc, ja no sento dir que repixa o espurneja, que cau una roina o fa un xim-xim, que fa un mullinet o cau brusquina, o un ramitxó. Quan plou fort i d’un plegat, no sento dir que cau un ram d’aigua o una ramassada, un grop, una tamborinada, una xarbotada, un bàtec d’aigua, una terrabastada o un espetec d’aigua. I a penes sento que tempira (la tempirada és la pluja que penetra i assaona la terra), que cau un desfet de pluja, que fa un dia rúfol si el cel s’empluja, que una rufagada o un bufarut se’ns ha endut la roba que teníem estesa –però això ja és cosa de vents: vet-ne aquí una altra.
Al capdavall hi ha això que diu la Gabancho a les memòries dites: “el canvi climàtic i la dialectalització de la llengua han avançat per les mateixes raons: perquè fem coses malament i ningú no hi posa remei”.
