Llegendes de Menorca

En Jaume Viladric és de Valldoreix i passa l’estona i la vida entre romanços. Fins ara ho feia per als marrecs, escenificant contes amb ninots i trastum, amb aquella polifonia de veus que sap treure. Pel Correllengua de l’any passat el vam reclutar a la biblioteca de Llavaneres, amb l’espectacle BENEITS, i la canalla estava embadocada. Ara en Jaume ha fet un bot d’aquells que en diuen qualitatitus i dóna a conèixer un espectacle per a adults sobre les Llegendes de Menorca. El presenta el dissabte 21 de març, a les 7 de la tarda, a l'espai gastronòmic i cultural Terra Dolça, de Sant Cugat del Vallès.

El muntatge combina la narració oral amb la projecció d’imatges dels llocs de les llegendes. Tot plegat, cent cinquanta imatges i vuit llegendes de la Menorca màgica, de la Menorca de la cutura talaiòtica i de la Menorca fustigada pels pirates [a la foto, la cova d'en Xoroi]. Una hora de viatge que mescla so, imatge i pomada. L'entrada és lliure -només cal demanar un refresc al Guim. A la pomada, convida en Jaume.

De Brussel·les a casa

Cansats i satisfets. Així ens sentim els que hem tornat de Brussel·les en autobús. Disset hores d’anada i setze de tornada, fins a Barcelona. Es diu aviat, que hem aplegat 10.000 catalans a Brussel·les per reclamar reconeixement i respecte davant la creació de l’Estat lliure de Catalunya. ¿Quin altre moviment social, a casa nostra, és capaç de mobilitzar, tan lluny, tanta gent? Cap ni un. 10.000 a Brussel·les ens parla d’una societat civil viva, d’un poble que encara és capaç d’emancipar-se –a pesar que la nostra classe política s’esforci cada dia per demostrar el contrari.

Em trec la barretina, sobretot, per les moltes persones grans que han fet l’esforç de ser dissabte a Brussel·les: l’esforç de gastar-se força diners quan n’hi ha pocs, l’esforç de suportar moltes hores d’autobús o de cotxe quan les energies flaquegen. Els joves no tenen tant de mèrit, però gràcies igualment per ser-hi. La mobilització va ser una festa intergeneracional i un èxit sense precedents. Prou que ens convenia, una injecció de moral.

La de dissabte va ser una jornada històrica, entre altres coses, perquè ha servit per canviar de paradigma: d’avui endavant, el nostre plet nacional es dirimirà entre Barcelona i Brussel·les. ¿Madrid? La capital de Sri Lanka, si la memòria no em falla... D’entrada, la premsa i la televisió pública de Brussel·les s’han fet ressò de la mobilització. Avui hi ha més europeus que saben que Catalunya encara no és un vegetal –l’objectiu del PSC–, sinó un país que frisa i que bull, que reclama respecte i llibertat.

A manera d’epitafi, recullo unes paraules de l’Enric Larreula –també hi era– que sintetitzen molt bé l’esperit de la trobada: “Anem contra la història, i això em fa molt, molt feliç”. Una frase que consona amb el vers famós d’Amikhai: “Darrere de tot això s’amaga una gran felicitat”.

Nifs amb la lletra E

El meu NIF (allò que abans se’n deia DNI) acaba amb la lletra E. E d’engrunar, E d’esglai, E d’ensarronar. Quan, al telèfon, he de declamar la tirallonga de números i la lletra, l’aclareixo amb un mot neutre a manera d’exemple; si no estic de gaire bon humor, dic “amb E d’estúpid”, o “d’energumen” –ho faig poques vegades, que a l’altre cap del fil es poden ofendre.

Al Diccionari de la llengua catalana (el de l'IEC) hi ha 7.351 paraules que comencen amb la lletra E. N’hi ha per parar un tren. Però tothom tria sempre la mateixa: “¿amb E d’Espanya, oi?”. “Sí”, faig amb la boca petita, perquè no és qüestió de discutir-m’hi. El nacionalisme banal és així: bades un microsegon i et sorprens amb la pàtria oficial a la boca, i vulgues no vulgues te l’empasses.

N’hi ha que no se’n saben estar. El seu desfici té un nom: hispanoaddicció. És una malaltia, però es pot curar. El remei es diu dignitat i s’administra sense prescripció mèdica; no té efectes secundaris, els nens i les prenyades poden prendre’n sense por i no hi ha sobredosis conegudes: com més se’n pren, millor.

Quan un hom es cura, llavors se li aclareix la vista i sent l’impuls irrefrenable de tirar pel dret. Com ha fet l’hoquei català femení, que ha abandonat la lliga espanyola per jugar una lliga europea privada. Aquest és el camí. Un camí que no és de futur, sinó de present. És ara. ¿Què espera el Barça per abandonar la lliga espanyola? ¿I tots nosaltres?

(PD: El masover d'aquesta barraca se'n va cap a Brussel·les i torna diumenge. Bon cap de setmana.)

Llavaneres i el bicarbonat a la butxaca

Expulsar en Nani Mora (ERC) del govern municipal de Llavaneres ha sigut un error greu. Que en Joan Rubal (GL) hagi abandonat el govern per decisió unànime del seu grup dóna la mesura de la gravetat del fet. Mora i Rubal són uns regidors excel·lents: dinàmics, assertius, emprenedors i eficaços. Tenir-los a l’equip de govern era una xamba -que CiU no ha sabut valorar. Que quatre sagals s’hagin excedit en fer uns grafits en una paret autoritzada és una excusa que fa riure. El que passa és que hi ha algunes discrepàncies de fons –com és lògic i inevitable: no hi ha pacte sense friccions. Però això cal assumir-ho sense fer-se mala sang. A les penes, bicarbonat. I a pair, que no ha estat res.

Quan un grup polític té un sol regidor a l’equip de govern, s'ha de dur sempre bicarbonat a la butxaca. I si té cinc regidors, l’han de tenir a l'abast i quan convé se n’han d’enviar una tímbola coll avall. Mora i Rubal s’han empassat la dosi alíquota de bicarbonat que els pertoca. A CiU, es veu que no. S’ho repensin, per favor. Queden dos anys de legislatura: un per refer ponts i el següent per anar de collita. A can CiU de Llavaneres algú potser hauria de fer un poc de contrició –no sé veure en Bernat Graupera prenent aquestes decisions en solitari– i decantar-se una mica perquè els ponts amb ERC i GL es puguin adobar.

Perdre el temps i la llavor equival a regalar els trumfos a qui ja sabem. I això sí que no. Que ja n’hi ha prou d’aquell color.

Ausiàs March, 550 anys

Avui fa cinc-cents cinquanta anys de la mort d’Ausiàs March. El poeta va morir el 3 de març de 1459 a la ciutat de València i fou soterrat a la catedral d’aquesta ciutat, on encara es pot veure la seva llosa sepulcral, prop de la Porta de l’Almoina.

Martí de Riquer va qualificar March com el poeta “més profund, impressionant i permanent” de la literatura catalana. Profund, per la càrrega de personalitat que posseeixen els seus poemes. Impressionant, per l’exactitud i la pruïja amb què el jo del poeta arriba al lector. Permanent, perquè els seus versos influïren en tota la poesia posterior catalana i castellana. Trobo que és bo recordar aquestes paraules.

Servidor només vull puntualitzar que la poesia d’Ausiàs March conté elements que anticipen la modernitat poètica que segles més tard encetarà Baudelaire: el sentiment d’orgull, la voluntat antiretòrica, la tensió turmentosa amb el món, l’alta exigència moral i l’apel·lació a la complicitat del lector. “Be.m maravell com l’ayre no s’altera / e com lo foch per fexuch pes no cau”, fa un vers del poeta. Un batec ansiós, una ànima malalta d’intel·ligència, uns versos que es fan mal. Pura modernitat endolorida.

Per commemorar-la, avui a les 19:30h es presenta al Centre de Cultura Contemporània de València una nova antologia de poesia marquiana, de nom Per haver d’amor vida, enrengada per Josep Pujol i Francesc J.Gómez.

Els poemes inacabats de Kavafis

L’octubre del 1932, sis mesos abans de morir, Konstandinos P. Kavafis deia, a qui anava a visitar-lo : “Encara he d’escriure vint-i-cinc poesies!”. En van ser trenta-quatre (sumant-hi alguns esbossos escrits entre 1918 i 1932), però no va tenir temps de fixar-ne la versió definitiva. Aquells poemes inacabats es van publicar per primera vegada, en grec, el 1994, en una documentada edició a cura de Renata Lavagnini.

L’enyorat Alexis Eudald Solà ja havia traduït al català seixanta-sis poemes de Kavafis, publicats l’any 1975 per Curial i reeditats posteriorment. Més tard el neohel·lenista s’atreví amb els inacabats, però la seva mort prematura, el 2001, li privà de fer el pròleg –que hauria estat, sens dubte, un dels millors assajos mai escrits sobre Kavafis. La història es repetia. Ara El cercle de Viena publica la versió catalana d’aquests poemes sota el títol Una simfonia inacabada (desembre 2008).

El volum conté no només els poemes, sinó un comentari acurat sobre cada una de les peces. La feina de triar la versió a publicar a partir dels diferents apunts i esbossos és àrdua i el resultat insegur, per la qual cosa Solà (i abans Lavagnini) es veieren obligats a considerar i comentar també variants i fragments esparsos. Tot plegat ens aboca a una dimensió estimulant i rara de la poesia: la del poema com a edifici en construcció, com a obra en procés, l’aterratge difícil i lent del pensament en el paper.

Els escolis i l’estudi de les fonts són imprescindibles en el cas dels poemes històrics, ja que qui més qui menys va coix en història de l’Imperi bizantí. Això a banda, els temes són els clàssics en Kavafis: la religiositat del poeta, la figura “tràgica” de Julià l’Apòstata, l'erotisme, la llengua grega com a vehicle portador de l’hel·lenisme, l’obsessiva recerca formal… Diu Lavagnini en el pròleg que “Kavafis conservava les poesies que preparava de manera força original: per a cadascuna d’elles formava una mena de sobre artesanal, consistent en un full doblegat (i encara més sovint una tira de paper o un trosset de cartró), que contenia en els seu interior fulls també doblegats amb esbossos, apunts, variants, primeres i segones versions”.

Imprescindible –de debò.

'El silenci', a Vilafranca

La roda de presentacions d'El silenci (Premi Josep Pla 2009), la primera novel·la de Gaspar Hernàndez, va començar ahir a Vilafranca del Penedès. La cosa va ser en el MerCat, un dels dos restaurants de l’Oriol Llavina, investit suara com a Cuiner de l’Any a Catalunya. Hi vam ser.

Primer acte: petita ruta turística pel centre de Vilafranca de la mà d’un cicerone de luxe, en Jordi Llavina –germà del jove cuiner, sí. El nucli antic de la vila traspua noblesa, ufana i frescor. Els edificis gòtics estan molt ben conservats i la basílica de Santa Maria es dreça com un gran somriure de pedra.

Segon acte: la presentació. No s’hi cap: quina gentada! (sobretot femenina). En Jordi conta que l’acció passa en una nit, a Formentera. L’Umiko, una japonesa malalta a qui oficialment li resta una setmana de vida, demana a un locutor de ràdio -alter ego d’en Gaspar- que, bo i adormida, li parli tota la nit. Si les emocions l’han feta emmalaltir, confia que les paraules la curaran. El ressò de La casa de les belles adormides, de Kawabata, hi és evident. Allò que troba més meritori en la novel·la, diu Llavina, és “l’aliatge entre la literatura japonesa i l’anglosaxona de literatura psicològica i moral”.

És el torn d’en Gaspar. L’autor diu que estem saturats de ficció i ha arribat un moment en què explicar una història és cada cop més difícil. La de l’Umiko és insòlita en la literatura catalana, perquè la crítica de la medicina tradicional i l’aposta per les teràpies alternatives és un tema fins ara absent a les nostres novel·les. La veu narradora ens parla d’ell, cosa que és rellevant, car, diu Hernàndez, “quan una novel·la és en tercera persona sempre hi detectem més ítems de l’autor que no si és redactada en primera persona.” És una observació aguda. Qui vulgui safareig, doncs, en podrà fer una mica.

Tercer acte: Coneixem personalment el poeta Ricard Garcia; la seva dona, Maria, i la Laura Dalmau, afectada també de poesia. Però han badat i no han pogut reservar taula. Llàstima, perquè hem teixit moltes complicitats virtuals i ens venia de gust entaular-nos junts. En Gaspar ens signa dos exemplars de la novel·la –té una feinada!... El sopar, per llepar-se’n els dits (i el preu, assequible): amanida de ventresca de tonyina i tomàquets menuts, arròs amb llagostins i carreretes, garrinet amb puré de moniatos i salsa de mel, compota de carbassa amb gelat de taronja àcida i gelat de maduixa amb sopa de vainilla. Un poc de sobretaula i cap a casa.

Un vespre rodó.