Condons que fan bona olor

Avui he comprat condons. No ho consigno perquè sigui un fet extraordinari –sortosament no ho és–, sinó perquè m’he adonat, cop en sec, que he perdut el tren del glamour sexual. I és que els preservatius que he comprat cheiram melhor (i huelen mejor, perquè el missatge és bilingüe). Tants anys consumint “Natural Plus”, tantes nits demanant-me què cosa deu ser aquest “Plus”, i vet aquí que ara xoco tristament amb la realitat.

Ça enrere havia sentit parlar de condons virolats, fins i tot de fosforescents. No me’n vaig calçar cap, però mai vaig discutir les gràcies de la prestació. Quin efecte devien fer aquells semalers de color butà o fúcsia, aquells atributs amb la bandera francesa en espiral, com anunciant una barberia! I sobretot, quin ambient de festa major, aquella eina fosforescent, talment una cuca de llum amb ínfules de zepelí!

Després van venir els condons de sabors, un reialme, aquest, on senyorejaven les fruites. Els o les golafres podien triar entre la corda tropical i l’autòctona. No sabria dir quina és la tendència que es va imposar, ni si els gustos eren convincents. Només diré que en aquest punt vaig començar a desorientar-me, perquè, segons el meu humil criteri, una fel·lació com Déu mana s’ha de fer a pèl. Que en els bordells aquests serveis es facin amb el condó calat, ho entenc, però en el sexe recreatiu i conjugal no hi sé veure el què.

Però és ara, que m’he perdut del tot. Perquè mai se m’ha acudit ensumar un condó. I es veu que si no ho fas no estàs à la page. Ves per on, el coit ha d’anar precedit per un gest exigent de sommelier, una passadeta de la cosa per sota el nas. I jo, al Jesús de les beceroles. Molt bé. Però si la pituïtària d’ella desaprova la flaire… què he de fer?

Els combats pòstums de Tirant lo Blanc

L’inefable PP valencià exigeix al conseller de Cultura de la Generalitat de dalt, Ferran Mascarell, que retiri del web Culturcat.cat la referència al Tirant lo Blanc. L’obsessió de sempre: forçar els altres a formar dins el mapa mental dels populars, que com tohom sap és l’únic acceptable. Un mapa al llevant del qual, manu militari, no hi ha hagut mai catalans ni literatura catalana –¿i la que hi ha com l’expliquen? Un mapa en virtut del qual els catalans de la Sénia en amunt no tenim dret a sentir com a nostra la novel·la de Roís de Corella o Joanot Martorell.

El Tirant és una mena de catalitzador de la mala bava anticatalana, i això ve d’enrere. De tan enrere com el 1511, any en què l’edició castellana del Tirant de Valladolid el feia anònim, en un intent d’apropiació que no va reeixir. I quan, encetat el segle XX, els catalanistes cultes redescobreixen la novel·la, llavors salten espurnes.

Eugeni Xammar conta, a Seixanta anys d’anar pel món, que a la Garriga hi va trobar un cercle intel·lectual molt interessat en les coses de Catalunya, “prou interessant, segons sembla, per atreure l’atenció i la visita, un dia, dels policies de Granollers mentre en les converses nocturnes d’aquella setmana o d’aquell mes es llegia i comentava Tirant lo Blanc. Res d’important i de perillós no va trobar la policia durant l’escorcoll fet a la casa del secretari fora del llibre que els intel·lectuals de la Garriga estudiaven i criticaven aleshores. «De manera que tirando al blanco… Esto habrá que investigarlo más de cerca», diu que va murmurar un policia.”

¿Què té el Tirant, que molesta o inquieta els espanyolistes? Els treu del solc que una gran novel·la catalana sigui escrita i editada a València, esclar, perquè això els embruta el mapa. Però diria que la insídia va més enllà que això. Vés a saber si el subconscient espanyol no veu en la força de Tirant una energia que s’ha de neutralitzar perquè hi ha el perill que s’encomani al poble català.

No cal dir que tal perill és quimèric. En canvi, jo en veig un de cert, perquè un senyor, Ferran Mascarell, capaç de sostenir que la literatura en castellà feta a Catalunya és literatura catalana, és igualment capaç de concedir que la literatura en català feta al sud de la Sénia no és literatura catalana. Ja saben amb qui se les heuen, els homes de don Francisco Camps.

Mimologismes

Mimologismes, sí. Trobo la paraula al llibret El llenguatge de les bèsties i de les coses (1933), de Joan Amades. No la coneixia. Amades usa el mot per a significar la ‘interpretació en termes de llenguatge verbal dels crits dels animals i del soroll que fan les coses’. Així, el nostre folklorista constata que la merla fa “joca’t, joca’t, joca’t”, i que les esquelles del bestiar fan “set, set, set”.

Busco el mot en el DIEC i no hi és. Consulto altres diccionaris catalans, i tampoc. Faig una cerca a Google i trobo la paraula (i la branca de la lingüística que fa al cas: mimologia) en anglès, francès, romanès, italià, portuguès i espanyol. ¿Què ho fa que en català no hi és? Faig la consulta al Termcat i obtinc la resposta que segueix: “Considerem adequades en català les formes mimologia i mimologisme. Tanmateix, el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans no recull aquestes formes perquè es tracta de termes molt especialitzats i l'IEC ha considerat que no eren pertinents en un diccionari de llengua general.”

Ah, molt bé. Però el Termcat no em diu què signifiquen les paraules de marres. Perquè resulta que no hi ha acord entre les llengües que les acullen. En francès, un mimologisme és una “analogie entre les mots et les objets qu’ils désignent”; en portuguès no és sinó una onomatopeia; i un diccionari espanyol diu que és l’’acción de imitar en la creación de las palabras el ruído, el sonido de los objetos que designan’. Les mimologies de l’Amades s'acosten a aquesta última definició.

¿Quina ens quedem? Vista la defecció dels nostres diccionaris, i vist el paper de met que fa el Termcat, servidor em penjo de l’Amades i surto a fora vila a demanar el parer dels amics de ploma. I trobo la cadernera que clama: “rostit, rostit, rostit!”. El corb diu que vol “carn, carn, carn”. El cucut diu que no pot: “no puc, no puc, no puc”. El duc, que frisa de partir: “Besalú, Besalú, camí de Besalú”. I la guatlla que m’enfloca, profètica: “blat florit, blat florit, blat florit!”. I quedo més descansat.

I a vosaltres, ¿què us conten els ocells? Sempre tenen un tema de conversa o altre i busquen algú amb qui parlamentar. Altrament, voldria dir que se’ns apaga una part de la llengua. Una altra.

Del càlid encís de les mitges gruixudes de niló

Les mitges gruixudes han tornat. Per al bé d’elles i per al goig d’ells. Unes mitges de niló espesses, sofertes de color (surenc, nocturn, marró foscant), que s’arrapen a les cames i les fan boniques. Dins aquest embolcall, les extremitats de les dones adquireixen un relleu amabilíssim, una esveltesa consistent i sòbria, d’aire romàntic, que realça, per contrast, el capitell de nacre que mira i somriu, la flor dels llavis.

Elles ja no es constipen, abrigades així; i ells acullen la proferta amb alegria carnal, perquè l’efecte és el d’una descàrrega elèctrica que interpel·la la libido. Queden enrere els hiverns orfes de cuixes femenines, les formes amagades sota els camals dels pantalons o els vestits de caient llarg. El fred ja no és excusa per celar els contorns suggerents, les càlides siluetes que de cintura en avall ens envesquen. Els hiverns, ara, són tota una altra cosa.

Ser educat cansa

Escriu Céline: “La gran fatiga de l’existència potser és, de fet, aquesta feinada que tens de romandre raonable vint anys, quaranta anys o més, per no ser simplement, profundament tu mateix, és a dir, immund, atroç, absurd. El malson d’haver de presentar sempre com un ideal universal, superhome del matí a la nit, el subhome claudicant que se’ns ha donat.”

És vera. Ser educat i fer semblant de ser-ho són la mateixa cosa. Burxar el nostre fons incivil cansa. Domesticar la bèstia no és sinó subjectar-la. Ens manyuclem l’ànima i suem per dins, com un almogàver que el posessin a llaurar amb l’espasa.

Heròdot i la rateta presumida

Sóc a la cuina, arreglant el sopar de la menuda, i sento la seva veu, del menjador estant, que fa: “Rateta, rateta, que et vols casar amb mi? A veure quina veu que fas? Hi aaaaaaah! Hi aaaaaaaah! Ai, no no no no no!”. I tornem-hi, ara estrafent la veu del porc, del gall, del gos... Faig cap al menjador i em trobo la Joana asseguda al sofà amb un llibre d’Heròdot, de la Bernat Metge, a les mans.

-Què llegeixes? -li demano.

-El conte de la rateta presumida.

-Ah. I d’on l’has tret, el llibre?

-D’allà –assenyala la llibreria del rebedor.

-Molt bé. Quan acabis, pensa de tornar-lo al seu lloc, eh?

I ella que s’alça, travessa el menjador i endreça el volum. Després sóc jo que l’agafo i l'escombro amb els ulls. Història, llibre I, Heròdot, segle V abans de Crist. La rateta va salvar la pell a l'últim moment i els grecs van contenir els perses. La providència -qui sap si els déus- els emparava. Però les ratetes gregues d'avui estan deixades de la mà dels déus.

Es gira vent

Aquest vespre s'ha girat vent. Es deu haver penjat alguna bruixa. Això és el que se sol dir els dies que fa molt de vent. És el que feien les bruixes que s’aplegaven a la Pedra Gentil, al terme de Vallgorguina; en penjaven una que, segons el parer del conclave, no s’havia captingut prou bé. I, perquè cap intrús no pogués acostar-s’hi i veure què s’hi coïa, desfermaven vents en totes direccions que feien impossible l’accés al megalit.

Però a Vallgorguina fa temps que no hi ha sàbats. Ha de ser en un altre lloc, que l’han penjada. Tal vegada a València. I la bruixa malastruga deu ser la de TV3, perquè és catalana. Un temps les cremaven. Ara n’apaguen el senyal.

Coloms a dojo

Tot revisant papers de Joan Amades, ensopego dos Coloms descobridors d’Amèrica, l’un de Mataró i l’altre de Sant Andreu de la Barca. Transcric la referència: “Segons la tradició catalana, el descobridor del nou continent, el que fins ara la història ha anomenat Cristòfol Colom, era català. Per als pescadors i la vella gent de mar, era fill de Mataró i, segons el dir d’alguns terrassans, havia nascut a Sant Andreu de la Barca, on encara avui la gent del poble assenyala la casa on va néixer” (Tradicions patriòtiques, “La descoberta d’Amèrica”, 1933).

L’Amades era així: pescava brou de llengua i el catalogava una mica a la babalà, sense buscar documentació que avalés una tesi. La història no era el seu fort. Evacuada consulta a en Jordi Bilbeny, que sap quantes potes té un poll, obtinc que “no hi ha cap Colom noble a Mataró al darrer terç del segle XV; això és segur”. I, tocant al Colom de la Barca, no sembla que el coneguin ni a ca seva. Enraonies. Basades segurament en la presència ocasional o duradora d’un membre de la família Colom a tal o tal lloc. A Felanitx, per exemple. O a Lleida.

El periodista Vidal Vidal es fa ressò, a La ciutat de l’oblit (p. 758), de la tradició que fa Colom lleidatà. El d’Arbeca diu que “la família Colom devia ser de les pioneres de la Lleida reconquerida”; recorda Ferrer Colom, el bisbe lleidatà que al segle XIV va fer construir la capella de la Concepció a la Seu, i cita l’historiador Querol Clavís, segons el qual “Cristòfol Colom va néixer a Lleida, va ser batejat a la Seu Vella, va residir a la ciutat fins als setze o disset anys i, abans de fer-se a la mar, encara va freqüentar les aules de l’Estudi General”. Vidal encara esmenta una altra hipòtesi ponentina que fa néixer el descobridor a Tarroja de Segarra.

Vaja, que trobem el descobridor empadronat tot a l’ample de la nació catalana. Ço és, trasmudat en mite. Cosa que és rellevant. Perquè, quan la veritat és esborrada violentament, aquesta perviu en forma de mite, en la clandestinitat de la cultura popular. El mite és una forma de resistència nacional. I aquí sí que l’encerta l’Amades, que veu en la tradició oral una defensa eficaç contra la desmemòria imposada i la manipulació històrica:

“Sortosament, hi ha un llibre immens obert a tot vent i sempre a disposició dels que posseeixen l’art i el do de saber-lo llegir, que és el llibre de la sagrada tradició, el qual no pogué destruir ni el poder dels reis, ni les armes dels exèrcits, ni el foc dels botxins, puix que la seva agudesa és tan subtil, que contra ella s’estrellen [sic] tots els poders humans.” (Tradicions patriòtiques, “Tradicions de la guerra de Successió")

Censura i guerra

El vídeo que recull un fragment d’una conferència del professor Juan Carlos Moreno ha desaparegut de Youtube. La raó, no la sé. Imagino que qui el va penjar ha rebut pressions per treure’l. Aquestes coses s’acaben sabent. Si un les vol saber. Sigui com sigui, la supressió és significativa. El web de la Plataforma per la Llengua també va desaparèixer de Facebook, ¿us en recordeu? L’empresa va rebre un raig de mentides procedents d’Espanya, a can Facebook se les van empassar i el senyal català es va fondre. Com s’ha fos el senyal de Flaixbac a la Catalunya Nord. Com s’ha fos TV3 al País Valencià.

Espanya està en guerra contra la llengua catalana i França li fa costat (a Espanya). Fa molt de temps que el front audiovisual està actiu, i despús-ahir vam perdre-hi una batalla. Però ara hi ha un nou escenari bèl·lic: internet, l’entorn digital, les xarxes socials. En aquest territori, l’espanyolisme practica la guerra ideològica: esborra webs, elimina vídeos, censura els discursos que el posen en evidència.

En la finestra que s’ha esvaït, Moreno titlla la ideologia lingüística dominant a Espanya d’irracional, xenòfoba i etnocida; diu que el nacionalisme espanyol persegueix la desaparició del gallec, el basc i el català en els terrers respectius, i que per justificar aquest objectiu ha bastit una ideologia supremacista basada en falsedats històriques, com la que parla d’una llengua castellana medieval “madura i sòlida” que creix al costat de les “balbuceantes” llengües que li eren veïnes. Això, proferit per una eminència de nom Ramon Menéndez Pidal.

En fi. Per compensar la pèrdua del vídeo, us mostro una entrevista al professor Juan Carlos Moreno, que manllevo a en Pere de Provisionals.

De dol

L’odi encega, pertorba i confon. L’odi al feble, a més, envileix. I si, endemés, el malvoler es projecta sobre una llengua i una cultura, llavors és una forma de demència. Una follia que arrela en la ignorància i es desplega contra la intel·ligència. Perquè l’odi a una cultura no s’exerceix pas des d’una altra cultura, sinó des de la incultura.

Céline va escriure que “un boig no és més que les idees ordinàries d’un home però ben tancades en un cap”. La definició escau als manaies i als votants del PP valencià, a tots els qui pensen –¿pensen?– que cap valencià no té dret a veure TV3, ni a estudiar, créixer i viure en la llengua del seu país. El cap, ben tancat dins les parets de les televisions espanyoles, públiques i privades; i el crani, blindat, no fos cas que hi entrés qualque noció de dignitat o un rajolinet de raó.

És desolador assistir, des de la impotència, a l’extermini d’una llengua, una cultura i un país –sobretot si són els teus. És desolador constatar que el PP, en pocs anys i amb els vots de la majoria de valencians, ha fet més destrossa que el franquisme (amb l’ajut connivent del PSOE, que tira la llei i amaga la mà). És desolador saber del cert que Francisco Camps guanyarà de nou les eleccions a les Corts valencianes si és candidat, precisament perquè és l’etnocida campió.

Al sud de la Sénia hi ha un país que s’ha perdut en una identitat que no és la seva i només troba consol en l’autodestrucció; un país que es remou amb violència contra el que queda d’ell mateix; un país ocupat que només tolera els ulls de l’invasor. Una societat que ha perdut, sembla, la capacitat de construir-se en democràcia.

Han tornat les orenetes

Ahir vaig veure orenetes. Han tornat abans d’hora, perquè l’hivern encara és viu. Algú els deu haver dit que ja fa bo i no s’han fet pregar. De sempre, l’arribada d’aquests migrants ens ha fet tremolar les ales del cor. Cada any les acollim amb una emoció antiga. Són ocells amics.

Les orenetes són portadores d’una joia neotestamentària. Són els àngels anunciadors de la primavera. Fan uns nius que són talment capelletes de sants i un diria que consagren les cases que els acullen. Les seves volades dibuixen la gràcia divina. Són animals teofànics.

Conta la tradició que Déu i el Dimoni van fer juguesca per veure qui dels dos faria un ocell més bonic i volador. Déu al cel va fer l’oreneta, i el Diable a l’infern va fer el ratpenat, i és per això que aquest mamífer busca la fosca, perquè a la fosca fou fet. No cal dir res més.

O sí. Cal dir que l’oreneta matina com a bona cristiana; de tots els ocells, és el més matinador. A Barcelona interpretaven el cant de l’oreneta de la manera següent:

“Hem pastat i hem cuinat,
hem anat a Montserrat,
i tu encara ets al llit,
lleva’t, lleva’t de matí.”

A la Plana de Vic senten això:

“Hem anat a Montserrat,
hem menjat i hem begut,
hem pagat el que hem degut,
i tu encara ets al llit.
Iiiiiiiiiiiiiiiii !”

I al Rosselló els senten –sentien?– dir:

“Fadrí, fadrí,
lleva’t de matí;
som anat a Montagut,
som menjat i som begut,
som pagat el que som degut,
som restat quiiiitis.”

Benvingudes, orenetes.

Trasbals

Comença així, un poema de la Montserrat Abelló:

“Som nosaltres
que trasbalsem les paraules.
De sobte,
ens semblen buides,

com si sols els sentits
manessin i ja no poguéssim
plasmar cap gest,
sinó en el gest mateix.”

No sé vosaltres, però a mi també em passa. Em fa l’efecte que produïm les paraules amb tanta lleugeresa que no pesen; que han tornat tan primes que no abriguen; que van tan de pressa que no encerten a dir el que volen dir. El gest sí, esclar, que en una dècima de segon queda imprès a la retina. La paraula no, que el flux vertiginós de la informació no la sosté, i ella no té temps de sostenir el pensament. Qui s’hi aferra queda al marge del corrent. Antanyasses, la paraula era un pont. Ara sembla una illa.

Creativitat lingüística O.O

“–¿Qui es menja el gall de la Passió?”, fa l’endevinalla. La resposta és “–El rovell”, perquè el gall de la Passió era de ferro. Si apliquem la pregunta a la llengua catalana, la resposta és la mateixa: “Se la menja el rovell” (i els dos o tres depredadors que coneixem de sobra, esclar). Hi ha mala peça al teler.

Perquè una llengua que no és objecte de joc i esca de creativitat, és un trasto. Una persiana enferritjada. Els calçons encartronats d’en Pepitu va de curt. Servidor, que faig anar l’arada en un institut de secundària, m’enfronto cada dia a la manca de creativitat lingüística dels meus clients. Són joves, direu. Sí, però quan es fan grans són allà mateix, masegant el ninot.

Us situo. Un ensenya llengua a dos grups de tercer d’ESO, suara tocava parlar dels ritmes en poesia i he explicat el iambe (at), el troqueu (ta), el dàctil (taa), l’amfíbrac (ata) i l’anapest (aat), i jo que els poso deures. Un dels exercicis consisteix a posar de costat dues paraules que continguin aquests ritmes. Fàcil, no? Una cosa que podria anar així:

IAMBE: calaix obert
TROQUEU: bassa fonda
DÀCTIL: música rítmica
AMFÍBRAC: oliva pansida
ANAPEST: homenet enganxós

Doncs bé. No se n’ha sortit –o no s’hi ha posat– ningú. Diuen que és massa difícil. Que no troben les paraules. La peresa, direu, que no li vaga de moure’s. D'acord. Però també la falta d’imaginació i de creativitat, la ignorància de la tradició, l’encongiment i l'eixorquia de la llengua. Només cal sentir-los: a ells, que tenen catorze anys, i als que en tenen cinquanta. Toquen el català com un que ballés amb un espantaocells. Per aquest pendís anem de dret a la cassola. La llengua és un plaer, un joc i una festa, o no és. Ara com ara, el català no és.

Arpitans a Barcelona

Dijous passat, una colla d’arpitans va fer cap a Barcelona per explicar-nos el seu país. Eren set persones de la Val d’Aosta, el redol arpità d’Itàlia. Això va ser a la sala d’actes de l’immoble que acull el CAOC i altres entitats. Es van expressar en arpità, en italià, i un d’ells, Floran Corradin, en català. Ens vam entendre la mar de bé.

Els qui hem seguit el blog Amics d’Arpitània ja en sabem les beceroles, del país francoprovençal. Però el comú de la gent no en sap res. Arpitània és un país que s’ha d’explicar des del començament, també a la gent que hi viu. Jo no ho faré, ara. Si de cas, us emmeno a aquest web –el blog dels Amics l’han cancel·lat, quin greu. Però sí que us explicaré quatre coses que he après escoltant els valdostans.

Arpitània és el país que envolta la muntanya del Montblanc, que vessa dins França, Suïssa i Itàlia, i que té com a llengua pròpia el francoprovençal o arpità. El corònim Arpitània està format sobre la base preromana arp, que significa ‘muntanya’. Una etimologia que també ulla, a casa nostra, a Alp (Cerdanya) i a Calp (Marina Alta) -topònim, aquest, que deu voler dir ‘sota la muntanya’.

L’antic ducat de Savoia, que va ser un estat independent fins fa cent cinquanta anys, és a la banda francesa del territori arpità. Fou al 1537 que, per complaure un dinasta de llengua francesa que passava per allí, el ducat instituí el francès com a llengua administrativa, i d’aquelles noces vénen aquests confits. (¿Us sona de res, això, amics de València?)

A la fi de la segona guerra mundial, la teòricament vencedora França imposà a Itàlia l’ensenyament obligatori del francès a la Val d’Aosta; avui, el francès hi té més parlants i més vitalitat que l’arpità. I, com si una llosa no fos prou, la Unió Valdostana, el partit regionalista que governa la vall des de fa quaranta anys, no ha volgut o no ha pogut evitar la quasi completa italianització del territori. Cosa que ha passat mentre era vigent un Estatut d’autonomia. (¿Us sona de res, això, amics de Ciutat de Mallorca i de Barcelona?)

I és que la política, allà com aquí, castiga els ulls de poll i envinagra el dia a dia. “La política és necessària –diu Corradin–: la llengua, la cultura, la tradició, no tiren endavant sense lluita política.” Però el poc fer i sobretot el no fer de la Unió Valdostana posa molta frustració a l’olla. Per això Corradin s’estima més actuar des de la cultura: “Allò que s’escriu, resta –fraseja Floran–; per això un poeta és més important que un polític.”

I a pesar de tot. A pesar de la molta gent que encara pensa que el seu avi parlava francès. A pesar de la poca implicació dels joves. A pesar de la mala memòria col·lectiva i del poc ús de la llengua, els nostres amics es mouen i fan envant. A Aosta, l’École Populaire de Patois escolaritza en arpità tres-cents cinquanta alumnes i la immersió lingüística dóna fruits, com el de la Patrizia Lino, que a casa parla italià i acaba de publicar un volum de poesia preciós, en arpità. O el d’en Luca Tillier, que és el primer estudiant de la Universitat de Torí que s’ha doctorat amb una tesi escrita en arpità.

La millor inversió de futur

Llegeixo a El cervell masculí (La Magrana, 2010), de la neuropsiquiatra nord-americana Louann Brizendine, el que segueix:

“En un altre estudi, a Alemanya, els científics van fer un seguiment d’un grup d’infants durant quinze anys. Van començar observant els pares interactuant amb els seus fills quan tenien dos anys. Van descobrir que els infants que havien jugat amb els seus pares esvalotadament, com en Tim amb en Blake, eren els que tenien més seguretat en si mateixos quan arribaven a l’adolescència” (p. 112)

I tot seguit llegeixo això altre:

“Les bromes físiques i verbals són la manera que tenen els pares de connectar amb els seus fills. [...] Els pares sempre fan bromes als fills i a les filles, tot i que sovint les filles no se les prenen tan bé com els fills. [...] Als nens, d’altra banda, els encanten les bromes i sovint animen el pare a fer-ne, i ho intenten gairebé tot per molestar-lo fins a treure’l de polleguera. Els investigadors han descobert que aquest tipus de joc pare-fill millora la capacitat de l’infant per endevinar què està pensant l’altra persona i per reconèixer els trucs i els enganys mentals.” (p. 112-113)

Així que ja ho sabeu, homes que sou pares de fills petarrells: jugueu, estripeu-vos, sigueu carallots; feu teatre, rebenteu de ximpleria. És la millor inversió de futur.

El nacionalisme lingüístic espanyol

¿Quin és l’imperi que, al llarg de la història, ha matat més llengües? ¿El romà, el francès, l’anglès o l’espanyol? ¿Quin és el rànquing? Ho he demanat als filòlegs que tinc a mà i a un parell d’historiadors, i ja me’ls veus amb cara de peix i fent rodonetes amb la boca. En Miquel Colomer diu que no dorm. Treure el compte de les llengües que el llatí va esborrar deu ser una empresa impossible. I no sé si és possible saber si s’han fos més llengües de Mèxic amunt o de Mèxic en avall. Entén-t’hi, Pere. Una cosa és segura, però: que Espanya forma a les primeres posicions del rànquing. El currículum etnocida dels espanyols és esfereïdor. Cosa que imprimeix caràcter i es cargola a l’adeena.

Curiosament, l’experiència històrica dels catalans és exactament la contrària. En els segles de la nostra expansió imperial, del XIII al XV, els invasors catalans no van perpetrar –que jo sàpiga– cap lingüicidi (Sicília, Sardenya, Còrsega, Nàpols, Malta, Grècia, no van veure amenaçades les seves llengües). Això (sumat a la persecució rabiosa, obsessiva, de la nostra llengua) també conforma un tarannà.

D’aquí el xoc cultural, nacional i polític entre Catalunya i Espanya. La part catalana es demana com ho hem de fer per donar vida a les llengües. La part espanyola es demana com s’ho han de fer per matar les llengües que els fan nosa. Els designis són incompatibles, i l’única manera d’evitar el patac, i el desastre, és posar una frontera d’estat entre les dues concepcions. Si el monstre se’t menja, fuig. Tan senzill com això. En aquest vídeo el professor Juan Carlos Moreno, de la Universidad Autónoma de Madrid, explica molt bé el monstre, com es produeix i es reprodueix:

Caravana d'aforismes

Camell 1: Si sembla que ens entenem, és que hi ha un malentès.

Camell 2: Sortir de tu mateix és necessari. I entrar dins algú altre és fer de la necessitat virtut.

Camell 3: En la bona poesia no és el poeta, sinó les coses, que pensen. El pensament brolla dels objectes. El poeta no és sinó un intermediari.

Camell 4: Una sensació és una suposició.

Camell 5: Un engorjat on els crits es multipliquen en silenci: vet aquí l’home.

Camell 6: Els homes intel·ligents tenen vocació de desertors.

Camell 7: La poesia és un exorcisme.

Camell 8: Ens cal sempre el criteri d’algú altre: som deficients morals.

Camell 9: Déu fa el seu fet sense necessitat d’existir.

Camell 10: Hissar una vela per dins i buscar el vent. Escriure és això, per a mi.

'La maleta', de Sergei Dovlàtov

L’hàbit de lectura genera lleialtats insospitades. El més habitual, per a un lector, és voler escurar l’obra completa dels escriptors preferits. Però hi ha vegades que les coses no van així. De vegades l’obscur objecte del desig no és un autor, sinó una col·lecció, baldament sigui un calaix de sastre de creadors ben distints. A mi això em passa amb les novel·les del Cercle de Viena, amb les de Minúscula i amb la col·lecció “La intrusa” de Labreu.

“La intrusa” és una col·lecció molt jove que de moment ha tret quatre títols: La zona, de Sergei Doblàtov; Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert; El cobrador, de Rubem Fonseca, i La maleta, tornem-hi amb Dovlàtov. M’ho he llegit tot i em sento destinat a engolir tot el que surti d’aquest forn. Coses així passen molt de tard en tard, i llavors un ha de reprimir l’impuls d’anar a trobar els membres del consell editorial i abraçar-los.

Ara fa uns dies que he llegit el segon Dovlàtov de la col·lecció, La maleta. L’autor va abandonar l’URSS sols amb una maleta i es va instal·lar a Nova York. Gairebé deu anys després retroba el bagatge, intacte, amb vuit objectes a dins, cadascun dels quals actuarà com un ressort que activa la memòria. Darrere cada objecte hi ha una història, i Dovlàtov ens la conta.

L’he gaudida enormement, la lectura. I la ploma del rus em sembla magistral. Dovlàtov escriu sense que se li noti l’esforç d’escriure, talment un que amolla una corda i sembla que es descabdella tota sola, arrossegada pel pes de la vida. Amb frases breus i paraules netes, el rus s’observa a ell mateix com si fos un ninot de fira impertèrrit i de flegma marsupial, dotat de sentiments només per accident. I un es penja al braç del ninot i té, en paraules inspirades de Pere Calonge, “la sensació que se l’emporten a l’infern sense pràcticament haver-ne estat conscient”. Gran Dovlàtov.

I si fos al revés?

La Núria Amat és una senyora que al seu dia va signar el Manifiesto por la lengua común de Savater i companyia, i es va encendre i va proferir insults ditiràmbics contra el conseller de Cultura de la Generalitat perquè a Frankfurt, essent convidada la literatura catalana, hi va anar la literatura catalana. I ara aquesta donzella rep el Premi Ramon Llull per una novel·la que s’ha dignat escriure en català. Si la novel·la és bona, em sembla molt bé. Vol dir coses, això. Vol dir, per exemple, que els mentors de la cultura catalana no són viscerals ni es deixen endur pel ressentiment.

Molt bé. I ara jo em demano: Si fos al revés, ¿les coses també anirien així? Imagineu-vos que en Víctor Alexandre fa una novel·la estupenda, en castellà i de mentalitat espanyola -en Víctor és capaç d’això i més-, i la presenta a un premi prestigiós de les lletres castellanes, a cara descoberta, i que la seva obra és, literàriament, superior a totes les altres que s’hi han presentat. ¿Guanyarà el premi?

Moralitat: els catalans gastem moltes contemplacions i molts escrúpols, i els espanyols no en gasten cap ni un. Cosa que els fa forts a ells i febles a nosaltres.

L'esteranyinador

Quan era petit, a casa hi havia un esteranyinador. Això era una canya molt llarga amb un peu d’escombra lligat a una punta i embolicat amb un drap. Com que les parets de casa s’enfilaven molt amunt i les cantonades del sostre eren un viver d’aranyes, el fòtil era indispensable. El dia de fer-lo anar era el dissabte, esclar. I l’oficial que el manejava era la mare; la mestressa es calava un drap en el cambuix, s’engiponava una bata vella i, ala, a desenteranyinar, que sembla paraula d’embarbussament.

Sembla mentida l’aranyum que es feia a les cases velles. Sempre aquells artròpodes anèmics, les cames de pluja fina i la clepsa diminuta, que colonitzaven a la callada les altures. Les xarxes mínimes filades amb saliva. La invasió subtil de les aranyes. ¿D’on sortien?, ¿on amagaven els ous? Misteri. ¿Què menjaven? Feram minúscula que no sé identificar. Amb poca cosa tiraven. I no emprenyaven. Eren amicals.

Ara ens estem en un pis, passem sense esteranyinador i no el trobem a faltar. Les aranyes ja no volen viure amb nosaltres, no sé ben bé per què. Potser ho fa que el sòtil és baix; el pinso d’aranya, escàs; la calefacció, molesta. Per ventura ens troben massa salubres: massa delicats, molt tocats i posats, carregats de punyetes. I no s’hi troben bé. Si poguessin parlar, em sembla que ens dirien de senyorets en amunt.

Un espanyol a la jungla

Llegeixo Viatge al fons de la nit, de Céline, i trobo això. El protagonista ha abandonat el seu diguem-ne lloc de treball, s’ha endinsat a la selva, i al cap d’uns dies troba un militar espanyol que feia tres anys que vivia sol en aquell racó de món, on Cristo va fer els tres crits:

“A fi de curar-me el deliri, vaig demanar, a aquell espanyol, si tal vegada coneixia alguna bona medicina indígena que pogués posar-me bo. El cap em treballava abominablement. Però ell no volia ni sentir-ne a parlar, d’aquelles potingues. Per ser un espanyol colonitzador era fins estranyament africanòfob, fins al punt que refusava de fer servir, a les latrines, quan hi anava, fulles de bananer i tenia a la seva disposició, tallats per a aquest ús, tota una pila de fulls del Boletín de Asturias, expressament.” (p. 186)

M’estic de fer cap comentari.

Céline i Vargas Llosa

En el cinquantè aniversari de la mort de Louis-Ferdinand Céline, el ministre francès de Cultura ha decidit retirar el seu nom de les Celebracions Nacionals de França 2011. La polèmica encara dura. Els pamflets antisemites de Céline eren execrables, és cert. La seva adhesió al nazisme també és cosa certa. Però el senyor Destouches –es deia així– va ser un escriptor gegantí, i la petja que deixà en la literatura europea és enorme.

En un cas així, faig el millor que es pot fer: llegir Viatge al fons de la nit, en l’estupenda traducció catalana d’Estanislau Vidal-Folch (Proa, 2007). No, encara no l’havia llegit: renyeu-me. Fa tres anys que el volum sospirava a la lleixa d’espera. I ara, bufa!, estic enganxat a la novel·la com un drogata al cavall. És un relat duríssim, magistral, excels. Una gran obra d’art. Penso que, només per aquesta novel·la, Céline ja mereix ser celebrat literàriament. Cívicament no, esclar.

Però és que els catalans ja estem acostumats a això. Bé que Josep Pla va assumir la direcció de La Vanguardia el 1939 i no renunciem al plaer de llegir-lo, i el celebrem. Bé que Sagarra va ingressar a la sala de màquines de la Sociedad General de Autores quan la censura franquista escanyava els escriptors, i el llegim amb goig, i el celebrem.

I bé que l’acadèmia sueca ha concedit el Nobel de literatura a Mario Vargas Llosa a pesar de ser un paio supremacista, espanyolista i racista. Un premi discutible, per cert. A mi no em sembla coherent que França es negui a celebrar la literatura de Céline i que, al costat d’això, tots els media del món mundial corrin a llepar el cul, acríticament, al peruà.

Els ous s'assemblen als caragols, però només de lluny. Perquè per una banda hi ha la celebració de la literatura (cosa que concerneix tant Céline com Vargas Llosa). I per altra banda hi ha això mateix amb un plus que juga a favor de la dignitat humana (cosa que els desqualifica tots dos). Els premis, les alimares literàries i les commemoracions pertanyen al primer àmbit. El Nobel de literatura pertany al segon, em sembla. Vist així, crec que el govern francès s’equivoca bandejant Céline, i que l’acadèmia sueca es va equivocar adjudicant el Nobel a Vargas Llosa. Per raons radicalment oposades, ves.

Us recomano els apunts que sobre aquesta qüestió han publicat Josep Porcar i Toni Cucarella.