Sóc a la cuina, arreglant el sopar de la menuda, i sento la seva veu, del menjador estant, que fa: “Rateta, rateta, que et vols casar amb mi? A veure quina veu que fas? Hi aaaaaaah! Hi aaaaaaaah! Ai, no no no no no!”. I tornem-hi, ara estrafent la veu del porc, del gall, del gos... Faig cap al menjador i em trobo la Joana asseguda al sofà amb un llibre d’Heròdot, de la Bernat Metge, a les mans.
-Què llegeixes? -li demano.
-El conte de la rateta presumida.
-Ah. I d’on l’has tret, el llibre?
-D’allà –assenyala la llibreria del rebedor.
-Molt bé. Quan acabis, pensa de tornar-lo al seu lloc, eh?
I ella que s’alça, travessa el menjador i endreça el volum. Després sóc jo que l’agafo i l'escombro amb els ulls. Història, llibre I, Heròdot, segle V abans de Crist. La rateta va salvar la pell a l'últim moment i els grecs van contenir els perses. La providència -qui sap si els déus- els emparava. Però les ratetes gregues d'avui estan deixades de la mà dels déus.
