Busco el mot en el DIEC i no hi és. Consulto altres diccionaris catalans, i tampoc. Faig una cerca a Google i trobo la paraula (i la branca de la lingüística que fa al cas: mimologia) en anglès, francès, romanès, italià, portuguès i espanyol. ¿Què ho fa que en català no hi és? Faig la consulta al Termcat i obtinc la resposta que segueix: “Considerem adequades en català les formes mimologia i mimologisme. Tanmateix, el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans no recull aquestes formes perquè es tracta de termes molt especialitzats i l'IEC ha considerat que no eren pertinents en un diccionari de llengua general.”
Ah, molt bé. Però el Termcat no em diu què signifiquen les paraules de marres. Perquè resulta que no hi ha acord entre les llengües que les acullen. En francès, un mimologisme és una “analogie entre les mots et les objets qu’ils désignent”; en portuguès no és sinó una onomatopeia; i un diccionari espanyol diu que és l’’acción de imitar en la creación de las palabras el ruído, el sonido de los objetos que designan’. Les mimologies de l’Amades s'acosten a aquesta última definició.
¿Quina ens quedem? Vista la defecció dels nostres diccionaris, i vist el paper de met que fa el Termcat, servidor em penjo de l’Amades i surto a fora vila a demanar el parer dels amics de ploma. I trobo la cadernera que clama: “rostit, rostit, rostit!”. El corb diu que vol “carn, carn, carn”. El cucut diu que no pot: “no puc, no puc, no puc”. El duc, que frisa de partir: “Besalú, Besalú, camí de Besalú”. I la guatlla que m’enfloca, profètica: “blat florit, blat florit, blat florit!”. I quedo més descansat.
I a vosaltres, ¿què us conten els ocells? Sempre tenen un tema de conversa o altre i busquen algú amb qui parlamentar. Altrament, voldria dir que se’ns apaga una part de la llengua. Una altra.
