La
Núria Amat és una senyora que al seu dia va signar el
Manifiesto por la lengua común de Savater i companyia, i es va encendre i va proferir insults ditiràmbics contra el conseller de Cultura de la Generalitat perquè a Frankfurt, essent convidada la literatura catalana, hi va anar la literatura catalana. I ara aquesta donzella rep el Premi Ramon Llull per una novel·la que s’ha dignat escriure en català. Si la novel·la és bona, em sembla molt bé. Vol dir coses, això. Vol dir, per exemple, que els mentors de la cultura catalana no són viscerals ni es deixen endur pel ressentiment.
Molt bé. I ara jo em demano: Si fos al revés, ¿les coses també anirien així? Imagineu-vos que en
Víctor Alexandre fa una novel·la estupenda, en castellà i de mentalitat espanyola -en Víctor és capaç d’això i més-, i la presenta a un premi prestigiós de les lletres castellanes, a cara descoberta, i que la seva obra és, literàriament, superior a totes les altres que s’hi han presentat. ¿Guanyarà el premi?
Moralitat: els catalans gastem moltes contemplacions i molts escrúpols, i els espanyols no en gasten cap ni un. Cosa que els fa forts a ells i febles a nosaltres.
