Els submarinistes del safareig

Quan era un nen, passava moltes hores a l’hort, repenjat en el pedrís del safareig. De vegades mirava i prou: observava els esdeveniments de tota mena que tenien lloc en aquell tros de món (el llisquent ballador de la llum, les esgarrifances a la sobrefaç líquida, els batecs subtils de la vida subaquàtica).

Altres vegades era part activa de la vida local: sucava la mà, submergia cucs, salvava insectes del naufragi imminent... La meva ambició era amistar amb els pobladors principals, la classe dominant del llogaret: els submarinistes. Eren ells els qui manaven, i doncs els qui tenien autoritat per donar-me entrada, o no, en el reialme.

Els submarinistes del safareig semblaven mòpies d’un altre món, alienígenes subdesenvolupats, sense mans ni peus ni ulls, fantasmes en remull. Només aquell cap i aquella cua, que si hagués tingut més món hauria relacionat amb l’exèrcit genital dels mascles. Però tampoc era tan ignorant que no sabés que els submarinistes, de grans, es farien granotes.

Les meves incursions eren barroeres. Ficava la mà dins l’aigua i la grapa gegantina espantava els cadells d’anur, que corrien a amagar-se en els enfonys i en els fondos obacs, a la verdesca que entapissava les parets de la caixa. I ja no els veia. Llavors em retirava i esperava, pacient, el moment en què sortirien dels seus amagatalls i em brindarien de nou l’espectacle dels caparrots i les cues nervioses fendint l'espai aquàtic que jo sentia, també, meu.

Mallorca estranya

El president del govern balear, José Ramon Bauzá, ha trobat la frase que sintetitza la política lingüística del PP illenc: “El castellà és el nostre idioma i el català és una llengua cooficial”. Frase que, traduïda a les modalitats del Principat, vol dir: ‘La llengua pròpia de les illes Balears és el castellà, i el català és una nosa molt desagradable que arraconarem fins a extirpar-la’. A ca una puta l’equitat, i la igualtat vos la menjareu amb pebres. El bilingüisme dels uns engreixarà per llei el monolingüisme dels altres. S’ha acabat la comèdia. Solució final i foris.

Des de la Catalunya estricta costa entendre que la majoria de mallorquins i d’eivissencs l’hagin envelat cap al roquissar. ¿Com és que se’ls ha encomanat l’odi visigòtic a la llengua i a la cultura catalanes? ¿Què fan en braços de la FAES? La resposta és complexa, no cap en un apunt. Però em plau contar-vos un fet viscut que us darà pistes. 

Fa uns quants anys em vaig instal·lar a Campos, un poble que adoro. La feina la tenia a Santanyí. I vet aquí que un dia em vaig apuntar a una caminada que organitzava una colla excursionista del poble d’en Blai Bonet. Vam anar a fer un tomb per la serra de Tramuntana; tothom de la colla era gent de la terra, tots parlaven català. I en arribant a l’embassament del Gorg Blau, els comentaris: “Sort ne vam tenir de Franco, que mos va fer s’embassament”. “Sí, gràcies a Franco van arribar es doblers”. “Si no fos per en Franco, es mallorquins encara estaríem en sa misèria”. Jo no sabia si tornar-m’hi o anar-me’n. M’hi vaig tornar. Vaig procurar que la discussió no fos agra i ells ho van fer planer. Cadascú es va fer fort en la seva posició i vam acabar l’excursió en pau. Però mai més vaig sortir a caminar amb ells. 

Jo l’havia sentit a dir, el franquisme sociològic. Al Principat en parlàvem sovint, al·ludint els conformismes heretats, les pors mesquines, la rècula d’automatismes que juguen a favor dels poderosos. No sabíem el que ens dèiem. El franquisme sociològic és això que vaig topar a Mallorca, i tots els subproductes ideològics que se’n deriven. Traslladeu aquesta mentalitat a la cosa de la llengua i trobareu en Bauzá, la seva frase, el seu menyspreu i els seus votants.

Marxa de torxes per la independència a Mataró

Comprendre és més que entendre

Comprendre és més que entendre. És copsar les raons del sentiment i els sentiments de la raó. És una empatia real, una pau compartida, una acceptació de l’altre.

Ells, ni ens entenen ni ens comprenen, ni fan comptes posar-s’hi. Fer-ho implicaria replantejar-se de dalt a baix, tornar a explicar-ho tot d’una altra manera, admetre que no han crescut bé i demanar perdó. No ho faran mai, això. La seva genètica es descodificaria: farien l'ull, rebentarien en una implosió nuclear i es desintegrarien.

Des de tots els punts de vista, l’autisme els surt més a compte. És una sordesa que neix del fons de l’ànima i mor contra nosaltres, com un terrorista suïcida que sobreviu i hi torna un pic i un altre, amb aquella fe. Vosaltres no ho sé, però jo em decanto i me’n vaig.

Estellés en els ulls de M. Àngels Anglada

Si hagués aguantat, ahir Vicent Andrés Estellés hauria fet vuitanta-set anys. No hi va arribar. Però els seus poemes sí: sense envellir. Els versos de l’Estellés viuen una joventut eterna i encomanadissa –¿no ho heu notat, que llegint-los us sentiu més joves? El poeta de Burjassot va fer el miracle de derrotar el temps, fins i tot quan es declarava vençut per ell. La M. Àngels Anglada ja ho va fer notar, això, en un article del 1972 publicat a Canigó (núm. 261). Vegeu-ne un fragment:

“El sentit del temps i de la història és constant en els poemes de Vicent Andrés. A mi em recorda –i vull dir simplement això, perquè no hi ha ni l’ombra d’una imitació– alguns poetes italians posteriors a Montale, per exemple Pasolini, Betochi, Mario Luzo i Gatto. Tots diversos i originals, però, com Estellés, «inserits per a sempre en la història». Alguns dels seus procediments: les enumeracions, la narració de fets quotidians amb una humil claror que els transfigura sense trair-los, les descripcions del paisatge urbà o marítim, agermanen aquests poetes. I també la punyent emoció i la tristesa amb què veu en com el pas del temps apaga la claror de les persones, el descobriment que els homes neixen de vegades a través de la mort dels infants purs que han estat: 

e l’uomo nasce del bambino morto...

bambini della terra, strage antica.”

Espanya s'embala. ¿I nosaltres?

2014. El primer a dir la data, en un atac de lucidesa, va ser Josep-Lluís Carod-Rovira. Ja ens agradava, sentir-ho, però vist el rànquing d’encerts dels nostres profetes, ens ho agafàvem com qui mira una llàgrima de Sant Llorenç. Després la data va prendre cos, perquè la creativitat d’Arenys de Munt ens feia saltar cap endavant i ho accelerava tot; 2014 començava a ser el desllorigador d’un càlcul factible. I en acabades les consultes, immergits en la Conferència Nacional per l’Estat Propi, 2014 ha passat a ser la fita (el calendari hi convida, tot hi conflueix). Tres anys de feina intensa, evolució previsible de CiU, construcció de la majoria social i, pam, saltar el mur.

Però sempre surt l’esgarriacries que t’estripa el full de ruta. En aquest cas, Espanya, l’Espanya tota, l’Espanya política i la judicial, que s’han conjurat perquè la independència de Catalunya sigui una mica abans, el 2012 o el 2013. Perquè el que va passar ahir és molt gros i engreixa una bola que ja ho era, grossa. Que Convergència i Unió hagin estat expulsades del consens constitucional no és cap anècdota: és històric, i ho accelera tot. Que el Tribunal Superior de Justícia (!) de Catalunya (?) dicti un ultimàtum contra la immersió lingüística i l’escola catalana és definitiu. El seu estat es dreça, en pes i sense manies, contra Catalunya. ¿Qui té espera fins al 2014?

El poema dolent

El poema dolent té una trajectòria –una versografia?– quasi humana: neix d’un impuls visceral (és un tros de carn que demana la paraula); viu en els dits i en els ulls de qui l’ha gestat, i mor en forma de decepció.

No els hauríem de menysprear, els poemes dolents, perquè són els que més s’assemblen a nosaltres. Només que en el punt final ells tenen una oportunitat que nosaltres no tenim: poden ressuscitar. El poema dolent pot ser rescatat del fracàs i de l’oblit: la idea vella es pot vestir amb una forma nova, o a l’inrevés. Pot passar de la provatura malreeixida al succés líric, perdurar en el record, esdevenir un bocí d’eternitat commovedora. Els versos són reciclables. Tenen aquest do.

No, no arribem a l'altura d'un mal poema.