Posar fil a l’agulla d’un poemari és extasiant (el dèmon et parla). Pastar-lo és divertit (passes gust podant, empeltant, emprovant vestits). Acabar-lo és la desesperació (pertot veus descosits, bonys i forats; el vers que fa un mes et semblava acceptable, ara és horrorós; tots els defectes del món treuen ull i embruten el paper; el taller de reparacions no dóna l’abast).
No acabes mai: el poema que és veritat, no és bell; el que és bell, no és veritat. El més difícil de tot és la veritat (en poesia la veritat és obligada: sense ella, no val la pena posar-s’hi). Costa molt perquè la veritat poètica té poc a veure amb la veritat comuna. La veritat que hi ha en els versos ha de ser impersonal –si és massa personal, fa llufa–: no ha de parlar del poeta, sinó de la condició humana, o de la inhumana. Ha de ser intemporal –ha de ser veritat sempre, perquè la poesia és una manera de conversar amb els morts i amb els qui encara no han nascut (els vius que la llegeixen són poca cosa més que uns manefles i no se n’ha de fer gaire cas). I a més a més ha de tenir la consistència del basalt –que, per molt que la reboteixis contra la paret, la veritat no es trenqui.
El tòpic diu que els versos han de transportar veritats profundes. No és cert. No cal. Bé poden traginar veritats superficials, amb la condició que la llengua i les imatges que hi surten vibrin i traslladin el fimbreig al lector o oïdor. Que emocionin. Que la mirada no sigui la de sempre. I que no ens aixequin la camisa.
El termini per lliurar el poemari es tanca. Reviso el recull i davant els meus ulls hi ha un desastre que creix com un suflé: un vers que espatlla un poema, un poema que fa malbé el conjunt. Les tisores i les peces de recanvi van amunt i avall, però el suflé no para de créixer. Allò que deia: la desesperació.
