El poema dolent té una trajectòria –una versografia?– quasi humana: neix d’un impuls visceral (és un tros de carn que demana la paraula); viu en els dits i en els ulls de qui l’ha gestat, i mor en forma de decepció.
No els hauríem de menysprear, els poemes dolents, perquè són els que més s’assemblen a nosaltres. Només que en el punt final ells tenen una oportunitat que nosaltres no tenim: poden ressuscitar. El poema dolent pot ser rescatat del fracàs i de l’oblit: la idea vella es pot vestir amb una forma nova, o a l’inrevés. Pot passar de la provatura malreeixida al succés líric, perdurar en el record, esdevenir un bocí d’eternitat commovedora. Els versos són reciclables. Tenen aquest do.
No, no arribem a l'altura d'un mal poema.
2 comentaris:
Les idees tenen la facultat de nodrir-se quasi soletes, però nosaltres, ja veus, ni tan sols per menjar sopes.
Tot és reciclable, però sempre manquen prou contenidors.
Publica un comentari a l'entrada