Hi duc poca fe, jo, en el sarró de viure. El motoret de fer cap envant sempre ha curtejat d’aquesta dolça benzina, que –no en dubteu– és la benzina. Havent perdut la fe en Déu, en els homes i en les dones, i tenint vedada la companyia d’animals de pèl, ¿què em queda? Podria comprar-me un peix o un canari... però no ho sé, em sembla que no m’ompliria.
I tanmateix un s’ha d’inventar una fe o altra. La Sandra Buxaderas m’escrivia l’altra diassa que no es creia que servidor fos tan descregut, afirmava que jo tinc fe en la llengua i que això m’aguanta dret. No sabria pas què dir-li. Un s’ha d’aferrar a alguna cosa, ni que sigui a un ferro roent, perquè si no passa per ull.
Ara em fa gràcia retrobar aquesta idea en un dels poemes en prosa d’El gobelet dels daus, de Max Jacob (surrealista abans del surrealisme), que l’Enric Casasses ha traduït magistralment. El poema titulat “La cristometria americana a 3,50” tracta d’una senyora que es considera la inventora de la Fe desmuntable, un “article en venda a tots els països, còmode pel transport i sobretot per Satanàs i la seva seqüela”. (p. 114)
Doncs mira que bé, perquè és l’invent que jo gasto: la fe desmuntable. Això és un fòtil que s’entatxona dins l’ànima (com un by pass) i et manté viu. És com un moble d’Ikea de disseny abstracte: l’armes tu sol –just quatre caragols que l’aguantin– i quan ja no et fa servei el llences i en muntes un altre. Tot molt provisional, per anar tirant.
Max Jacob no la va fer servir, aquesta fe, perquè es va fer cristià –Picasso va ser el seu padrí de bateig. Però a mi em va la mar de bé. Que no me la treguin!
1 comentari:
"Hi duc poca fe, jo, en el sarró de viure". Sensacional!
Publica un comentari a l'entrada