Vall de Bianya II

Si Guerau de Liost veia ametistes en el Montseny, jo hi veig a Bianya un tupí de malaquites –ho dic pels arbres, clar, que són els grans protagonistes de la vall. Bianya presenta una diversitat arbòria extraordinària. Alzines, aranyoners, salzes, caquiers, oms, plàtans, desmais, nogueres, avets, àlbers, castanyers, grèvols, roures, avellaners, pollancres, ginjolers, etcètera, fan una heterogènia assemblea arbòria que sembla haver pres una determinació rotunda: la de la pervivència. I és que, com a les rondalles, els arbres de Bianya tenen veu i parlen clar, es fan escoltar i exhalen una amable autoritat. Talment fossin els alcaldes de la vall.

Bianya és una de les zones erògenes de Catalunya –l’abundor d’aigua i la proximitat dels volcans hi deuen tenir a veure. És feta d’una carn porosa, tendra, eloqüent. Què diu, és cosa que ha de descobrir el visitant -arreu, la terra parla a qui l’escolta, però només qui l’estima l’entén. A Bianya els pujols són coixins verds que s’alcen damunt matalassos de blat i d’herba, i a les encletxes del paisatge brolla la intensitat: les roselles hi són més vermelles; les margarides, més grogues, i el sol reverbera en el fullam tardorenc com ho fa en el mar en dies de molta claror.

La vall de Bianya i les viles dels encontorns (com Sant Joan les Fonts) també reben immigrants, però els integren sense descatalanitzar-se. Potser que n’aprenguem, tots plegats.

Vall de Bianya I

La vall de Bianya, al ponent de la Garrotxa, és una donzella nua ajaguda panxa enlaire. És l’efecte que m’ha fet aquest cap de setmana, que hi hem sojornat. Enmig, el fondal del ventre, i tot al voltant una desfilada de turons esmussats (i qualque piràmide de forest), com una anatomia de pits i de còccixs, de clavícules, muscles i genolls, tot d’una verdor atapeïda i clapada ça i lla dels colors de la tardor. Sí, els turons de la vall de Bianya són com les sines d’una noieta, el paroxisme d’un paisatge de sensualitat apol·línia.

La vall de Bianya és un espai net i diàfan. Allà on viatgen, els ulls troben un recer on reposar. És un lloc on la naturalesa s’assossega i es celebra alhora. Els bladars (ara verds, adés pallencs), els boscos que s’enfilen compactes pels pujols, les carenes com onades que banderegen sota el cel, els masos superbs de planta quadrada, s’apleguen com si fossin un miratge clos dins una bombolla. Perquè tanta bellesa costa de creure. Avesats com estem a l’amuntegament de lletjor i a l’estridor de tota mena (urbana, viària, industrial…), el bell equilibri de la vall de Bianya sembla que no pugui ser. La relació tràgica que tenim amb el territori muda aquí en cordial empara uterina, car la terra ens agombola i ens afilla.

Penso que aquest espai devia ser molt del gust dels noucentistes, per tal com tot sembla posat aprimoradament al seu lloc i la vall sencera alena amb serenitat i placidesa, instal·lada tota ella en un recés de classicisme vegetal. Hom diria que la vall batega amb el ritme cardíac d’un atleta, sense voler però competir amb ningú. Com si Bianya fos una prolongació de l’Empordà i en qualsevol moment hagués d’aparèixer el vell Asclepi en un revolt de carretera, fent autoestop.

El suïcida involuntari

Sabem que morirem, i això ens converteix en suïcides involuntaris –cosa que és (penso) tan incongruent com certa. Vet aquí –intueixo– la mare de totes les perplexitats, la deu de totes les neurosis, la pedra a la sabata que ens burxa en vida, baldament ens pensem anar descalços.

Pla i els mestres

La troballa no és meva, sinó d’un inconegut (o inconeguda) col·lega que l’ha clavada en el suro de la sala de professors. Gràcies. És un fragment de Josep Pla extret del volum núm. 23 (de títol Àlbum de Fontclara) de l'Obra Completa, publicat el 1972. Parla de dos oficis sofrents:

“En el nostre país hi ha dos oficis que, quan són practicats seriosament, esgoten les persones que els realitzen. Els cuiners professionals acaben gairebé tots rebentats com cigales […] L’ambient del seu treball fa que sempre tinguin set i que a la curta o a la llarga l’alcohol els destrueixi. La pedagogia popular produeix els mateixos resultats, i la nerviositat que provoca el contacte amb eixams de criatures desenfrenades fa que els mestres quedin desfets i arrasats. El desori d’aquests organismes, el permanent contacte amb éssers de reaccions purament sensuals –la criatura és un organisme pansensual–, també produeix set, una set que els mestres no solen apagar amb l’absorció de líquids, perquè generalment són abstemis, però que els aprima i asseca fins a graus d’eixarreïment literalment coriaci.” (p. 418)

Aquest curs m’he decidit a fer només mitja jornada a l’institut. L’altra mitja l’omplo amb els cursos de llengua catalana (per a adults) a l’Òmnium de Mataró. No vull acabar desfet i arrasat, ni tornar prim, sec, eixarreït i coriaci.

Amb veu pròpia

La millor escola d’escriptura de què tinc notícia, a Catalunya, és la de l’Ateneu Barcelonès. Seixanta professors (escriptors, crítics, professionals de l’edició, catedràtics universitaris) impartiran, d’aquest octubre al juny de l’any que ve, vint-i-nou cursos d’escriptura (poesia, conte, novel·la, llargmetratge, teatre, estilística, etc.); sis cursos sobre l’edició; catorze cursos de literatura i humanitats, i quatre d’oralitat. A més, l’Ateneu ha programat un cicle de conferències-col·loqui (Amb veu pròpia) amb escriptors per fer un repàs de la seva trajectòria literària. Us en dic els noms i les dates:

QUIM MONZÓ: 29 d’octubre de 2008
NAJAT EL HACHMI: 5 de novembre de 2008
JUAN JOSÉ MILLÁS: 19 de novembre de 2008
ISABEL-CLARA SIMÓ: 17 de desembre de 2008
JOSÉ MARIA MERINO: 28 de gener de 2009
BERNARDO ATXAGA: 18 de febrer de 2009
ALICIA GIMÉNEZ BARTLETT: 11 de març de 2009
PEREJAUME: 1 d’abril de 2009
MANUEL VICENT: 29 d’abril de 2009
PERE GIMFERRER: 20 de maig de 2009

Tots aquests dies cauen en dimecres. Les trobades es faran de 19 a 21 h. Si voleu assistir-hi, us heu d’inscriure a l’Ateneu (c. Canuda, 6) i fer el pagament (una sessió val 25 euros; un bloc de cinc, 110 euros, i totes deu, 190 euros). Si voleu saber-ne més, truqueu a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu: 93 317 49 08.

Som inimaginables

Imaginem el món des d’un jo que és, al seu torn, un producte impossible de la nostra imaginació. Enfilats dalt d’un mirador, escombrem el món amb els ulls i trobem que tot i tothom és al seu lloc… menys el jo que mira i pensa. No ens veiem i tampoc som capaços d’imaginar-nos. Els altres tenen una imatge de nosaltres; nosaltres no en tenim cap, perquè no ens percebem en tant que cos, sinó en tant que consciència –que és, per definició, inimaginable. Per això som, quan mentalment ens singularitzem, l’objecte d’una elucubració enfebrada –una neurosi, en deia Fuster.

¿La imatge que ens torna el mirall? No ens la creiem, o hi veiem un estrany. Per això l’estona que passem davant el nostre igual, en afaitar-nos, és profundament torbadora. Si ens afanyem, d’arrebossar-nos la cara amb el núvol blanc d’escuma!...

80 anys de la Constitució de l'Havana

El novembre de 1927, Francesc Macià, acompanyat de Ventura i Gassol, es va embarcar cap a Amèrica per visitar els catalans que hi vivien. Els governs d’Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van posar-hi tota mena de traves. Finalment, l’agost de 1928 van arribar a Cuba, on van ser acollits amb calidesa, i sovint amb entusiasme, per les entitats catalanes i les associacions patriòtiques cubanes. L’estada dels dos líders a l’illa es va allargar fins al 13 d’octubre. I van aprofitar el temps.

Josep M. Ferran –investigador cubà d’origen català– ens recorda, en un article recent, que “Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a l’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no se n’aprovés una de definitiva per mitjà d’un plebiscit.

L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a l’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà. La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte, però expressa l’ànsia independentista dels catalans.”

La nova Constitució –resumeix Ferran– “adopta com a única llengua oficial el català i com a bandera la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al benestar dels ancians i els discapacitats. Autoritza els consells comarcals i l'Estat a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent-hi el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat –i també la boxa i les corregudes de bous.”

Avui la dita Constitució de l’Havana fa vuitanta anys. I tan jove que sembla!

(PS: Podeu trobar el text íntegre del projecte de Constitució en el llibre Textos per la llibertat de Catalunya, que el Departament de Presidència de la Generalitat de dalt tingué el detall de publicar el 2004.)