Si Guerau de Liost veia ametistes en el Montseny, jo hi veig a Bianya un tupí de malaquites –ho dic pels arbres, clar, que són els grans protagonistes de la vall. Bianya presenta una diversitat arbòria extraordinària. Alzines, aranyoners, salzes, caquiers, oms, plàtans, desmais, nogueres, avets, àlbers, castanyers, grèvols, roures, avellaners, pollancres, ginjolers, etcètera, fan una heterogènia assemblea arbòria que sembla haver pres una determinació rotunda: la de la pervivència. I és que, com a les rondalles, els arbres de Bianya tenen veu i parlen clar, es fan escoltar i exhalen una amable autoritat. Talment fossin els alcaldes de la vall.Bianya és una de les zones erògenes de Catalunya –l’abundor d’aigua i la proximitat dels volcans hi deuen tenir a veure. És feta d’una carn porosa, tendra, eloqüent. Què diu, és cosa que ha de descobrir el visitant -arreu, la terra parla a qui l’escolta, però només qui l’estima l’entén. A Bianya els pujols són coixins verds que s’alcen damunt matalassos de blat i d’herba, i a les encletxes del paisatge brolla la intensitat: les roselles hi són més vermelles; les margarides, més grogues, i el sol reverbera en el fullam tardorenc com ho fa en el mar en dies de molta claror.
La vall de Bianya i les viles dels encontorns (com Sant Joan les Fonts) també reben immigrants, però els integren sense descatalanitzar-se. Potser que n’aprenguem, tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada