L'arremesa d'Air Berlin

El prejudici contra les llengües sense estat no és una prerrogativa espanyola i francesa: és una llatzèria comuna a tot el món diguem-ne “occidental”, el món que només fa quatre dies dividia la humanitat en races superiors i inferiors, en pobles civilitzats i incivilitzats. D’aquella trista divisió del món en resta, sòlidament assentat, el racisme lingüístic: la noció segons la qual hi ha unes llengües que són dignes de respecte i unes altres que no ho són. El director general d’Air Berlin/Air Berlin Magazine, Joachim Hunold, busseja tot ell dins aquesta ideologia. Les seves paraules són un allioli d’ignorància i mala fe contra la llengua catalana, i l’agermanen –sí– amb l’extrema dreta espanyola.

Bo i així, no em sembla prudent atacar la imatge d’Air Berlin amb esvàstiques. No ho trobo just, més que res perquè el racisme lingüístic és una ideologia transversal, és una xacra que –malauradament– va molt més enllà del nazisme. Per això m’adhereixo a la proposta que fa Gabriel Bibiloni. Es tracta d’entrar al web d’Air Berlin, clicar damunt contacte i deixar-hi aquest missatge: “If you want to do business in places where Catalan is an official language and where, usually, people speak this thousand years-old language, you must respect, use and talk this language. As long as you don’t modify your attitude, I shall not fly with Air Berlin. Neither my friends nor family.”

¿Què us sembla?

Infantesa

La infantesa és una llarga agonia, un nen podrit que ens acompanya sempre i al llarg dels anys ens ajuda a jugar i a somriure. ¿Què faríem, sense ell?

Energúmens contra Franki

Aquesta tarda hi ha hagut ple a l’Ajuntament de Mataró. La CUP i ERC han presentat una moció conjunta per reclamar la llibertat d’en Franki, tancat a la presó pel medieval delicte d’ultraje a la bandera (espanyola, of course: quina sinó?). CiU i Iniciativa han donat suport a la moció, però el duet espanyolista PSC-PP s’ha encarregat de tombar-la.

El d’avui ha estat un ple vistós. La gent de la CUP s’ha concentrat davant de l’Ajuntament per reclamar la llibertat de Franki, i un grup de militants ha donat suport al seu regidor exhibint a la sala una pancarta proFranki. No estaven sols. El diputat Albert Ribera i la seva claca de Ciudadanos han comparegut en el ple per molestar el regidor de la CUP, en Xevi Safont-Tria: l’han insultat, l’han amenaçat i han clavat empentes i un cop de puny als nois de la CUP que sostenien la pancarta. L’excusa per a tot plegat era una moció, promoguda pel PSC-PSOE, per condemnar l’últim atemptat d’ETA. Els ciudadanos han aprofitat l’avinentesa per muntar un espectacle, acompanyats d’un equip mòbil de TV3, que els ha pres unes declaracions i en canvi s’ha negat a parlar amb el portaveu de la CUP –significatiu, oi? Els sociates els han servit el quadre en safata perquè tenen un objectiu comú: incordiar en Xevi, castigar la CUP. Déu els cria i ells s’apleguen.

Ciudadanos té dret d’acudir al ple i mostrar cartells per expressar les seves idees (el mateix dret que tenim nosaltres); també tenen dret d’aprofitar l’oportunitat que el PSC-PSOE els brinda; i tenen dret d’alçar la veu si ho troben convenient. Jo vull que aquests drets no decaiguin mai. Però quan fan el pas a l’amenaça i a l’agressió física superen un límit, a partir del qual deixen de ser activistes polítics i passen a ser energúmens.

M'estimo més...

Dissabte passat hi havia exàmens de la Junta Permanent de Català a diverses localitats de Catalunya. La prova escrita, al matí; l’oral, a la tarda. A les proves orals es copsava clarament un fenomen que és molt general: l’avenç del catanyol en parlants nadius del català amb fonètica genuïna. Em va cridar l’atenció sobretot l’ús massiu del verb prefereixo, que ha desplaçat el nostrat m’estimo més. Dissabte no vaig sentir ningú –ningú!– que s’estimés més començar per la lectura o per l’exposició, o que de les dues opcions de la tasca s’estimés una més que no l’altra. Tothom preferia això o allò altre.

De casos com aquest en podria adduir centenars. I parlo de parlants adults –els adolescents, val més no sentir-los. En citaré deu, només. Desapareix el sintagma tots dos a favor d'els dos. Quan en passa una de grossa -veieu?: una altra-, només sento que fort! en lloc de que gros! S’evaporen els res, mai, ningú, cap, enlloc amb sentit positiu: ja no sento “Si mai passes pel poble, vine’m a veure”). La concordança del participi ha passat a la història (¿sentiu que ningú “n’hagi trobades dues”, de monedes?). I avui ningú no s’amoïna: tothom es preocupa. Poca gent desa o endreça les coses, sinó que les guarda. I n’hi ha que la saben molt llarga però no ho diuen mai. Ja no hi és, aquella mena de persones que deia allò: ara és aquella classe o tipus de persones. Les parelles ja no festegen, sinó que surten. I la gent ja no s’empaita, sinó que es persegueix.

Totes les paraules amb arrel distinta a la castellana són bandejades a favor dels mots que tenen un bessó espanyol. Els girs genuïns es fonen, la fraseologia catalana és abandonada. ¿Qui és que avui arriba a misses dites, o a quarts de quinze? ¿Qui, en un restaurant, s’aixeca per anar a can Felip? ¿Què en resta, del català escumejant i platxeriós de la nostra infantesa? ¿Només el podrem salvar a través de la literatura? És trist.

El PP de Llavaneres va de víctima

La setmana passada, el Partit Popular de Llavaneres ens va delectar amb un comunicat imprès que fou distribuït per les cases del poble. Els populars de Llavaneres es queixen, en el paper, que SOS Llavaneres distorsiona la realitat en parlar de la nova zona esportiva del poble, es declaren innocents de les acusacions que el fiscal anticorrupció ha pres en consideració, denuncien una campanya de desprestigi i difamació contra ells, i fan professió de fe en la justícia. Anem a pams.

UN. En la denúncia admesa a la Fiscalia Anticorrupció, SOS Llavaneres parla de números i de caps que no lliguen; en el pamflet que m’ha arribat a casa, el PP no desmenteix els números –senyal que són irrefutables- ni aclareix per on lliguen els caps que pengen. De distorsió, doncs, gens ni mica; de fum i de foscor per la banda del PP, força.

DOS. És lògic que els peperos es declarin innocents: si ells no s’ho diuen, ¿qui ho farà?

TRES. Fa riure sentir parlar de campanyes de desprestigi i difamació quan el fiscal antibrutor ha acollit els arguments de SOS Llavaneres i es confirma, doncs, que hi ha indicis de delicte. Perquè, abans de ser delictuosa, una operació urbanística és immoral. No sé si m’explico. Quan dues operacions urbanístiques presenten indicis de forfet, vol dir que n’hi ha d’altres que són èticament dubtoses i per tant políticament qüestionables. Com és el cas. No debades el binomi PP-PSC ha perdut vots i regidors, les eleccions i el govern municipal. Quan un queda en evidència, el millor que pot fer és ser discret (com fa, prudentment, el PSC).

QUATRE. És lògic que els populars confiïn plenament en la justícia –què han de dir? La de Justícia és l’administració que menys ha canviat del 1975 ençà, és l’oxímoron (justícia espanyola) més roent de la península ibèrica, el tocom més antidemocràtic i anticatalà de l’Estat. És normal que s’hi emmirallin. Però fins i tot en aquest àmbit hi ha claps de vida democràtica, i pot ser que la Fiscalia Anticorrupció en sigui un.

Tirant a Sicília

Control de la tercera avaluació. Tercer d’ESO. Una de les preguntes de l’examen és Tirant a Sicília -un tema per desenvolupar. Avui l’he corregit. Vegeu la resposta d’una alumna (amb l’ortografia i la puntuació reparades):

“Sicília és una dona viuda que no té fills i decideix fer una novel·la.”

La funció docent és una font d’amenitats sens fi, una bóta de sant Ferriol plena de diverticions. Ensenyament recreatiu. No sé pas de què ens queixem.

Llavaneres sac-i-arpelles

Quan els malnoms municipals s’estilaven, a Llavaneres érem “sac-i-arpelles” (a saber, una gent que no sortíem de casa si no era amb un sarró a l’esquena i unes bones arpelles a la mà, disposats a enforquillar una rampoina de tomàquet o una fulla podrida d’enciam, i cap al sac s’és dit, que l’aviram ha d'engreixar!).

Però els temps han canviat, i els llavanerencs (i similars) que volen acréixer portentosament el seu patrimoni han mudat l’estratègia. Bàsicament, s’han fet promotors immobiliaris (eufemisme per ‘especuladors’) i han aprofitat la conjuntura política (o sia, el fet de tenir el PP i el PSC manant uns anys a l’Ajuntament) que els facilitava la “feina”.

Tot plegat ha generat, fins ara, dues causes obertes a la Fiscalia Anticorrupció. I n’haurien pogut ser més, perquè els convenis de col·laboració urbanística amb NIESMA (en relació amb Can Riviere) i amb CORTIJOSA –quin nom!– (en relació amb La Bodega), fan una pudoreta de caca no precisament infantil. La Fiscalia Anticorrupció no ha admès les denúncies presentades en aquests casos per SOS Llavaneres; no hi ha proves d’il·legalitats manifestes… però l’estil, el modus operandi, ens parla de manifasseries i martingales al servei dels especuladors. Us faré cinc cèntims del cas de Can Riviere, perquè us en feu una idea.

Can Riviere és una finca extensa, molt cèntrica (situada al costat del Casal de la Gent Gran), que fins fa poc era propietat dels germans Riviere i Bernades. Doncs bé, el 2001 aquests germans venen la finca a PROMOTORS ASSOCIATS del MARESME SA per 1.262.125 euros, empresa que segrega la finca i en fa cinc penques registrals diferents, que revendrà poc després (2003) a NIESMA CORPORACIÓ SL per 3.272.530 euros. Gran negoci, no? Resulta, però, que NIESMA és una empresa fantasmagòrica que fa la compra gràcies a una hipoteca que contracta amb la Caixa d’Estalvis Laietana, la qual –ves per on!- és propietària del 50% de les accions de PROYECTO INMOBILIARIO VALIANT SL, que és l’empresa que compra a NIESMA les finques de Can Riviere per la suma de 9.736.402 euros. És a la fi d’aquest procés (2005) que l’Ajuntament signa un conveni pel qual compra dues de les finques a NIESMA per fer-hi equipaments i una zona verda, i permet, després de requalificar-la, la urbanització de les finques restants.

Doncs això, que la CAIXA d’ESTALVIS LAIETANA ha controlat d’amagat tot el procés i s’ha anat apropiant totes les plusvàlues generades… per arribar a on? A la requalificació esperada -¿qui els n’havia informat?- i a la subsegüent urbanització salvatge del sector. La franciscaníssima Caixa (amb seu a Llavaneres) es farà d’or amb els beneficis derivats de l’augment de l’edificabilitat neta del sector (que ha incrementat un 189% el sostre edificable), del canvi de tipologia de l’habitatge (d’unifamiliar a plurifamiliar), i de l’augment de la densitat d’edificació (que ha passat de 12 habitatges permesos a 83).

Conclusió: els llavanerencs tindrem una petita zona verda a Can Riviere, sí, però envoltada d'una aglomeració urbana. I qui hi surt guanyant de debò és l’esbart d’especuladors que graponegen el municipi sota el paraigua de la CAIXA D’ESTALVIS LAIETANA ‘la seva’. Si això és legal, que el fiscal anticorrupció ens agafi confessats.