La gran felicitat oculta d'Amikhai

He acabat de llegir la traducció al castellà del recull de poemes Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad (La Poesía, señor hidalgo, 2004) de Yehuda Amikhai (Amijai en les versions espanyoles). Els versos hebreus són del 1973. La traductora és Raquel García Lozano, és clar –dic és clar perquè aquesta noia és una de les millors especialistes del món hispà en literatura hebrea contemporània. Les seves versions castellanes d’Amikhai són esplèndides.

“Todo esto” és la mort en la guerra (sobretot en la guerra d’Independència del 1948). Observa Raquel García: “més de vuitanta vegades apareix la paraula mort en aquest llibre: el pare mort, els companys morts, l’amor mort, la infància morta, el jo poètic com a cap dels morts, l’amor mort, els morts sebollits a l’aire, la mort com un idioma més al costat de l’hebreu i l’àrab, Jerusalem, una ciutat morta i de mort...”

Emperò, tota aquesta mort és ja indirecta. El noi que veia morir els companys en el camps de batalla queda enrere, i el Deú que ha abandonat l’home, també. Qui ara parla és un pare que “ha perdido el peso de su hijo” o “camina por la calle / como una mujer con un feto muerto en el útero”. Aquells herois sacrificats per la nació són fills del tot morts, i la seva mort “significa el fin del triunfo del hombre sobre Dios” [RGL]. I aquell Déu indiferent és ara un Saturn que engoleix i devora els seus fills.

Amb el temps, el poeta ha aconseguit fer-se un úter amb els perills i moblar la gola i el barram del lleó. I intueix (de fet té la convicció) que hi ha una manera feliç d’estar en el món i en la vida, una gran felicitat amagada, com un enigma que no es deixa desentranyar fins a la recta final de la vida. El poeta ho expressava de manera corprenedora: “Quan érem infants teníem llibres de comptes molt lletjos, sense dibuixos. En l’última pàgina hi havia les solucions dels exercicis, però això no ajudava a solucionar-los. Tots els dies de la meva vida vaig estar ocupat a solucionar problemes, i ara he arribat a l’última pàgina on hi ha les respostes. I això és meravellós.”

Elisenda Paluzie a Llavaneres

Divendres passat, 4 d’abril, les JERC de Llavaneres van tenir el detall de convidar l’economista Elisenda Paluzie a fer una xerrada sobre dèficits, balances, finançament i aquestes coses. Poder escoltar la Paluzie de cos present, gratis i sense moure’m del poble és un luxe que valoro i agraeixo. Gràcies, JERC. Les dades que maneja són molt rellevants, perquè quatre comptes ben fets són més eloqüents que cent discursos polítics. Us ensenyo, doncs, un parell de números que ens va dir la Paluzie.

Proemi: l’economia catalana està en via d’internacionalització, cosa que redueix la nostra dependència del mercat espanyol i fa de la independència una opció com més va més viable. Vegeu l’evolució de les vendes de les empreses catalanes entre 1995 i 2005:

PERCENTATGE DE VENDES DE LES EMPRESES CATALANES EL 1995

A Catalunya ……………………………… 38%
A Espanya ……………………………….. 40%
A la resta del món …………………….. 22%

PERCENTATGE DE VENDES DE LES EMPRESES CATALANES EL 2005

A Catalunya ……………………………… 32%
A Espanya ……………………………….. 37%
A la resta del món …………………….. 31%

(El pas del 22% al 32% en deu anys és un salt notable en el procés d’adaptació de les empreses catalanes al mercat global.)

PERCENTATGE DE VENDES DE LES EMPRESES DELS PP.CC. EL 2005

Als Països Catalans …………………….. 40%
A Espanya ……………………………….... 29%
Al món …………………………………….... 31%

(Considerant el conjunt de la nació catalana, les xifes són contundents: el mercat majoritari és l’intern, en un context de pèrdua de pes del mercat espanyol i d’importància creixent del mercat mundial.)

No cal dir que aquest escenari econòmic és molt favorable a la independència de Catalunya, com també és favorable a la reunificació política de la nació, per tal com el País Valencià és avui el principal client de les empreses catalanes. Mai, en tres-cents anys, no havíem viscut una conjuntura econòmica tan favorable com aquesta. En el llibre Obertura catalana, Carles Bosch, catedràtic d’economia als Estats Units, argumenta que durant molt de temps el catalanisme no podia ser independentista perquè el mercat no li era favorable. Ara el mercat ens és favorable. Ja que les consideracions polítiques que podem fer conviden a la plorera, mirem números, que aixequen la moral.

Només l'Ahmed parlava català

El cas que us conto és verídic, però camuflaré els noms. A ell li direm Ahmed (un jove català d’origen magribí), i de l’empresa que l’ha contractat en direm Pey. Això va passar fa un mes llarg. Can Pey és una d’aquestes empreses mataronines de tota la vida, aixecada per diverses generacions d’una família amb paciència de senyor Esteve. A can Pey havien de menester algú que atengués els clients a l’oficina i endrecés els papers de la casa. Com que es tracta d’una empresa arrelada al país, a més de mecanografia, informàtica i un poc d’anglès demanaven també català. Doncs bé, dels quinze aspirants que es van interessar pel lloc de treball, només un parlava català: l’Ahmed. Els altres catorze eren nois i noies joves, nascuts i escolaritzats a Mataró en règim teòric d’immersió lingüística i d’ensenyament en català. Quines coses…

No cal dir que estic content per l’Ahmed, i a més proclamo a crits el desig que Catalunya s’ompli d’Ahmeds. Però… ¿com s’explica el cas dels altres catorze nois? Bé, aviat està explicat. A Catalunya la immersió és allò que fa poc deia en Sànchez Piñol: entre els molts que la postulen i els pocs que la bescanten, fa la impressió que existeixi. Cosa que és mentida: no existeix. De l’ensenyament en català –que no hem de confondre amb la immersió– en podem dir el mateix: n’hi ha a les zones de vasta majoria catalanoparlant, però fora d’aquests redols la llengua habitual (o única) de les aules de secundària és l’espanyol. Passa llavors que el poc català que els nens aprenen a les escoles el desaprenen als instituts, de tan poc que el senten i tan gens que el parlen i l’escriuen: analfabetisme de recaiguda, en diuen alguns entesos. Tots sabem que a l’àrea metropolitana de Barcelona les coses van així, però n’hi ha que es neguen a admetre que també passen a Mataró, Granollers, Sabadell, Tarragona, Lleida et caetera.

És la mateixa situació que vaig viure fa deu anys a Eivissa. A l’institut on estava confinat només fèiem les classes en català els professors d’ídem. Els altres no s’hi arriscaven pas; ni tan sols la vicepresidenta de l’Institut d’Estudis Eivissencs (una de les patums catalanistes de l’illa), que en aquell centre ensenyava francès… en espanyol –deia que havia de defensar la seva assignatura. Perquè us en feu una idea, l’IEE és com l’Òmnium al Principat. ¿Us imagineu en Vicent Sanchis perorant en espanyol en un IES? Doncs així anava l’Eivissa que vaig deixar enrere.

Trobo que el cas de can Pey, a Mataró, demana tres consideracions. En primer lloc, els professors de llengua catalana a secundària ens hem d’espavilar amb l’avaluació oral. No ho fem bé. Jo mateix he demostrat a bastament la meva incompetència: fa dues setmanes em vaig presentar a una prova per a fer d’avaluador oral en les proves de nivell C de la Junta Permanent de Català… i em van tombar -vull pensar que tinc remei, i que si hi fico la banya me’n sortiré. En segon lloc, aquests joves mataronins que no saben català encarnen el fracàs escolar ocult: surten, amb el títol d’ESO sota el braç, d’uns centres educatius que tenen com a objectiu capacitar els pupils per a l’ús correcte, oral i escrit, de les dues llengües oficials. Objectiu fallit. En tercer lloc, el fracàs del sistema trinxa la lògica segons la qual cal garantir la igualtat d’oportunitats entre els alumnes: l’Ahmed ha tingut i té més oportunitats laborals que els altres perquè, a pesar de l’ambient advers, s’ha pres seriosament el català. Trobo que podria escriure un llibre, de títol De Nador a Mataró, i anar pels instituts contant el seu cas. (Poca broma, que la Laila Karrouch cobra entre 200 i 700 euros per xerrada.)

Premis Serra d'Or

Els Premis de la Crítica Serra d’Or acaben de reconèixer, entre altres, la novel·la L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal; l’assaig El riure de la màscara, de Pere Ballart, i l'aplec de versos Diari d’un setembrista, de Jordi Llavina. Me n’alegro per tots: els premis fan justícia. Vaig a pams i en faig molta via.

No he llegit L’illa dels dòlmens, però sí la novel·la anterior d’ANTONI VIDAL FERRANDO, La mà del jardiner, i tinc el goig de conèixer personalment en Toni. Fèiem feina junts a l’institut de Santanyí (ell ensenyava història, i jo, llengua). L’hora més bona del matí era la del pati, quan sortíem a fora, exposàvem bocins de pell al sol i la fèiem petar amb en Toni. Quan ell parlava, el nostre silenci s’allargava més enllà de la seva veu. Amb quatre mots planers deia veritats de vertigen, veritats que ens somovíem per dins, de manera que ens calia callar per pair-les; paraules que dies i mesos més tard encara ens ballaven pel cap: “No es poden tenir dins la mateixa aula els alumnes que volen estudiar i els que no volen estudiar”, deia en Toni, i tots callàvem perquè ningú sabia dir-ho millor que ell. A banda d’això, La mà del jardiner és una novel·la esplèndida ambientada en un poble mallorquí que tots identifiquem amb Santanyí, per molt que en Toni es faci l’orni. Quan Sam Abrams va presentar la novel·la a Santanyí el teatre era ple de gom a gom, com si allí s’hi fes un concert de Bruce Springsteen. I és que a Santanyí se l’estimen, en Toni. Tots els qui l’hem conegut l’estimem. (De la seva poesia, si voleu, en parlarem un altre dia.)

El riure de la màscara és un assaig excel·lent de PERE BALLART sobre la ironia en la poesia. Ballart és un magnífic crític literari especialitzat en poesia. Un bon crític ha de saber detectar la qualitat que hi ha en modes poètics molt distints, ha d’orientar el lector i a més ha de donar-li eines per a educar el gust. En Ballart fa tot això i més. I no és gaire amic d’abstrusitats estelars: sap que la bona poesia viu ran de terra i ran de pell, i estima les paraules senzilles que impacten amb precisió de bisturí en els fondals de la condició humana. El riure… sí que l’he llegit: l’he devorat.

El Diari d’un setembrista, de JORDI LLAVINA (Premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2007) és una meravella que recomano a tothom. La poesia de Jordi Llavina és d’una sensualitat vibrant i exquisida que s’expandeix fins envair tots els racons del cos, de la casa i de la vida. I no és pas una sensualitat cuticular i llisquent –a la manera dels brasilers, com si diguéssim. No. És una poesia que va del porus al múscul i del múscul a l’os i de l’os a la vida sencera. A més, els versos de Llavina són per a ser escoltats primer i llegits després: experimentar primer el plaer i després la fondària. Llegir el Diari és com passejar descalç pel sostre de l’ànima. Jas un tastet:

“Però ella ja no hi és, i jo no hi veig.
Quina despulla, el cos, quan no s’estima!
Fa com la mà del cec,
que, en una plana llisa, ignora,
primer, i després
s’enyora.”

L’enhorabona, amics!

Iehuda Amikhai segons Forcano

He arribat a la poesia de Iehuda Amikhai (Würzburg, 1924 - Jerusalem, 2000) de la mà del seu principal traductor en català, Manuel Forcano. Clavats a la carn del món, és el títol del volum (Proa, 2001). M’ha impressionat. I he entès que Forcano se senti tan a prop del gran poeta israelià.

També he seguit el consell que l’Albert Benzekry i un savi anònim em feren en un meu post anterior sobre Forcano, i m’he procurat dues traduccions esplèndides de la Raquel García Lozano. Em deia Anònim: “Clavats a la carn del món és excel·lent. Però és que la poesia de Iehuda Amikhai és meravellosa. Jo us recomano a tots que us feu amb les traduccions que hi ha al castellà, degudes a Raquel García Lozano: Un idioma, un paisaje (Hiperión); Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad (La Poesía, señor hidalgo); i Gran tranquilidad: preguntas y respuestas (Cátedra). A mi personalment m’agraden una mica més les traduccions de la Raquel García Lozano”. Jo he trobat les dues primeres.

Suposo que a molts de vosaltres us deu passar com a mi, que fins ara no coneixia Amikhai, així que us el presentaré en quatre mots. El poeta va emigrar el 1935 a Palestina amb els pares i la germana: “Som una de les úniques famílies judeoalemanyes que no va patir en l’holocaust. Mon pare i ma mare tenien vuit germans i tots van emigrar a Palestina”. Amikhai participà en la Segona Guerra Mundial com a voluntari en la Brigada Anglesa, i durant la guerra de la Independència de 1948 va fer part del Palmaj (un cos d’elit que va combatre durant el mandat britànic i en la guerra de la Independència). Escriu Raquel García: “Amikhai publica els seus primers poemes després de la creació de l’Estat d’Israel, i les seves experiències en la guerra de 1948 seran el teló de fons de la major part de les seves obres”.

El poeta, que va deixar de creure en Déu als quinze anys, ha estat l’epígon de la modernitat pagana a l’Israel modern. Ningú de les generacions que li eren anteriors no hauria escrit un vers com aquest: “Veig com treus no sé què del frigorífic / que t’il·lumina des de dins com una llum d’un altre món”. És clar, qualsevol poeta anterior hauria dit “espelma” o “foguera” en lloc de “frigorífic”. No allargo més aquesta presentació. Vaig de dret a la traducció de Forcano.

L’antologia de Forcano abraça cinquanta anys de la poesia d’Amikhai (del 1948 al 1998). És una poesia poblada de referències als textos bíblics, a la litúrgia hebrea i a la cultura jueva en general, i a pesar d’això, el seu subjecte és un ésser humà reconeixible a qualsevol racó del món. Per això la seva poesia s’ha traduït a vint llengües: perquè s’entén a tot arreu. Són uns versos que camegen amb naturalitat, es mouen amb sensualitat i parlen amb senzillesa. És una poesia plena de claror i de carn; una poesia que fa llum en el gest i la sensació (en aparença innocus) perquè ells ens parlen lliurement de l’existència.

En la poesia d’Amikhai hi ha una veu que se sent maltractada per Déu i que contra Deú busca la unicitat del món perduda en l’acte creador de separar els elements i els éssers. Déu no és el Gran Creador, sinó el Gran Mutilador. I la poesia és un recurs –humil, sí– que pot contribuir a reparar una part de la destrossa. “Senyor, per què no m’has abandonat?”, fa un vers. És per això, diu Raquel García, que Amikhai reïx d’expressar l’existència simultània, en l’espai i en el temps, d’elements tan oposats com l’amor i la guerra, el naixement i la mort, la pedra i l’aigua, la víctima i el botxí, i el crit i el silenci”.

Els que coneixeu la poesia de Forcano endevinareu, en aquest intent de recompondre el món (amb l’ajut de metonímies, quiasmes, antítesis, oxímorons, antilogies, antístrofes, inversions, fal·làcies patètiques, oposicions semàntiques…) una de les fonts on s’abeura el nostre poeta (vull dir Forcano, no Amikhai, que ara també és nostre). La setmana que ve us parlaré de les traduccions de la Raquel García Lozano.

Una traducció inútil

L’altre dia em vaig quedar amb les ganes de comentar un dels llibres de Josep Benet. Ho faig ara. Catalunya sota el règim franquista (1973) s’assembla a La persecució política de la llengua catalana (1985), de l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès. Aquesta obra abraça un període més extens, que va del 1707 al 1985, però el capítol VII gairebé repeteix el llibre de Benet. Catalunya sota el règim franquista radiografia la situació de la llengua catalana durant la Segona República; analitza l’actitud del feixisme espanyol davant Catalunya abans de la guerra del 36-39 i també durant la guerra; documenta la repressió contra la llengua i la cultura catalanes a Barcelona durant el règim especial d’ocupació (gener-agost 1939) i, després d’aquest període, a tota Catalunya; l’informe acaba donant compte de la prohibició de l’ús del català a l’Església catòlica de Catalunya.

Emperò, entre els dos llibres hi ha una diferència important: el de Benet té traducció al castellà (a l’editorial Blume, de fa molts anys, exhaurit) i el de Ferrer i Gironès, no. Em demano si aquesta diferència és rellevant, i em responc que no, perquè la traducció castellana del llibre de Benet no ha tingut cap efecte perceptible. A pesar d’aquesta traducció (que deu ser localitzable a centenars de biblioteques espanyoles), el negacionisme impera arreu de les Espanyes: a les esferes més altes (“Nunca fue la nuestra una lengua de imposición…” [Juan Carlos I, 23/4/2001]) i a les més baixes. El conjunt de lleis, disposicions, actuacions, ordres i decrets perpetrats contra la llengua catalana té un gruix enciclopèdic. Ferrer i Gironès ja feia notar que, probablement, el català és la llengua europea contra la qual s’han dictat més papers oficials.

Però és com si res. Aquesta veritat és ignorada (i sovint combatuda) a Espanya. I ja sabem que quan un país sencer declara la guerra a una veritat, aquesta no té cap possibilitat de surar. Crec que no els passa només a ells. Tots els éssers humans vivim en lluita contra una veritat o altra, no se n’escapa ningú. Ells tenen aquesta, ves. I la tenen contra nosaltres, ves. És com si a Alemanya tothom negués l’intent de genocidi contra el poble jueu. Però allà la negació de l’Holocaust és delicte; a Espanya, en canvi, la negació del Genocidi Cultural no només és legal, sinó que és doctrina d’Estat. Els alemanys van afrontar la veritat i van aprendre la vergonya; els espanyols –en general– no.

Si la traducció al castellà de Catalunya sota el règim franquista no fos un fantasma oblidat a les biblioteques d’Espanya; si fos un llibre conegut, citat i freqüentat pels estudiosos a Sevilla, Madrid, Salamanca… els espanyols haurien d’admetre la veritat. Però si ho feien es veurien forçats a demanar perdó, com ha fet Alemanya davant l’Estat d’Israel; i haurien de modificar tan profundament la seva actitud envers Catalunya, la visió del seu passat, la seva manera d’estar en el món, que… ja es veu que això no pot ser. Deixem-ho estar.

Poesia i pensament

Al darrer suplement de cultura de l’Avui, Jaume Cabré em regala unes paraules de Heidegger que no coneixia: “Qui vulgui respostes, que calli; qui busqui preguntes, que llegeixi poesia”. La poesia entesa com a sala d’espera i estímul de la filosofia. La poesia com a frisança i emoció intel·ligent. Gran.

Tinc el goig d’aprendre –ensenyar no!– poesia contemporània amb uns pocs alumnes de batxillerat. Seria massa llarg de dir el profit que n’obtenim, perquè és molt, però un dels guanys evidents és aquest que proclama el filòsof: llegir poesia suscita un munt de preguntes que enriqueixen l’aire que respirem –ben al marge que hi hagi respostes o no. Quan la lectura de poesia és compartida (primer en veu alta i després en silenci), i hi ha temps per comentar la impressió que ens fa i les idees que hi suren, llavors pren cos l’inenarrable plaer didascàlic de què parla Cabré.

Emperò, poesia i filosofia no s’han de fondre ni confondre: són vagons distints d’un tren possible. Si un poeta en vol fer allioli, el més fàcil és que se li negui i el resultat sigui una pasterada. Un excés d’especulació malmet la poesia perquè l’allunya de la pell i de la terra. La poesia obsessivament meditativa s’exilia de la seva pàtria (que és el país de les emocions) i deixa de fer servei. Una demesia d’abstracció ens du a veritats tan remotes que no parlen de nosaltres i ens són, doncs, inútils. La poesia no ha de renunciar a les idees –clar que no!–, però ha de posar la carn on aquestes idees es puguin clavar. Talment com diu Iehuda Amikhai en el vers que dóna títol a l’última traducció catalana de la seva poesia: “clavats a la carn del món”. Aquesta setmana us en parlaré.