Aspres

Ens aspreu, filles, com si fóssim mongeteres.

¿O és al revés?

Nosaltres, aspre; vosaltres, plantes.

Bartra esmena Espriu

Escriu Agustí Bartra, en una carta a Antoni Ribera: “Catalunya? Sempre. És el somni a tot dir. Un poble d’homes i dones lluminosos. Lluny de la histèria nacionalista dels inferiors, de les banderes ferotges i dels esclops idiotes, hem de voler el cant de les afirmacions vitals, la consciència solar, l’idioma envaït de ginesta, el sentit immortal de la terra, la sardana social, l’esperit apol·lini i la sang dionisíaca. Crec que ja és hora de deixar d’escoltar la veueta planyívola que fa: «Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra...». Aixo no té res a veure amb la consciència tràgica: és el rosegar d’ungles de les castracions, la llàgrima devorada per la lleganya, l’àguila convertida en gallina. Fins a cert punt és un testimoni. Però el que ens cal és que els millors forgin una consciència que acabi amb el prestigi del somiqueig estètic. Que hom llenci d’una vegada les balances que només pesen les figues seques de l’esperit afonat! Encara hi ha qui creu que el sol és un pòtol que aixeca les faldilles dels pallers.” (Mèxic, D.F., 21 de setembre de 1967)

Han passat quaranta-quatre anys i les paraules de Bartra no cessen de fer llum. Contra els enemics, els conformats i els somicons, el poeta sap què hem de fer: no plorar el que som, sinó anticipar el que serem; no doldre’ns de la feblesa, sinó dir-nos forts per trencar els límits que ens escanyen; ser, no pas  nocturns i melangiosos, sinó solars, joiosos; anar capdrets i veure-hi lluny; assumir la victòria abans d’obtenir-la. El vitalisme bartrià assenyala el camí, així en la literatura com en la política.

Gelosies

Hi ha la gelosia de veure i no ser vist. També hi ha la gelosia d'encegar i de porgar la llum podrida que vessem. Un sedàs nafrat que no sedassa bé.

Les veritats de Peces-Barba

És difícil no fer suca-mulla en les paraules gaditanes del senyor Peces-Barba. Servidor volia fer-ho, però Vicent Partal, que és més àgil i més intel·ligent que jo, se m'ha avençat: el que volia dir jo ho ha dit ell a l'editorial de Vilaweb. Partal només deixa dos platets per sucar. Que són aquests:

Peces-Barba es demana, amb aquell posat de milhomes, si no els hauria anat millor quedar-se Portugal i deixar anar Catalunya –i dóna entenent que sí. Doncs jo penso que no. Perquè, amb Portugal dins, els espanyols continuarien tenint una llengua per odiar; i, sobretot, perquè una Espanya castellanoportuguesa seria –cert i segur– un desastre econòmic: els espanyols haurien de treballar més, serien més pobres, i avui, amb tota probabilitat, el seu Estat estaria intervingut per la Unió Europea: seria una segona Grècia. Sort n’han tingut, doncs, dels catalans (i dissort n’hem tingut, nosaltres, de ser els elegits).

El segon platet és el de la broma. Diu el prohom que això ho diu, de vegades, en broma. Doncs mira com riem. Perquè la broma deu fer gràcia a Espanya, però no en fa gens a Catalunya, cosa que demostra que som dues nacions distintes. A més, tots sabem com va això de la broma. Rient rient, diem allò que altrament no gosaríem dir. Ens fem bufons per poder ser sincers. ¿Què és, l’humor, sinó una vàlvula d’escapament de la veritat?

[PD: ¿Us adoneu que les paraules del pare de la Constitución traspuen l’humor amarg de qui sap que ha perdut el tren de la història? Peces-Barba (i tanta gent com ell) sap que ja no poden fer-nos mal; i que nosaltres, en canvi, podem plantar-los quan vulguem. ¿Què esperem?]

Castanyes

Esclovelles castanyes,

n’estripes la pellofa

que et pinta en els dits

un paisatge de carbó.

Dedins hi ha el cervell,

acallolat, que ha pensat

llargament la composició.

Encara més endins

hi ha la pasta blanca,

farinosa de tant rumiar,

delerosa de barres i dents

que la deslliguin de l’espès

raciocini forestal i pugui ella,

també, pintar.

Marià Aguiló, la llengua, la fe i els Súpers

Tomàs Aguiló Forteza i Marià Aguiló Ferrer, cosins i mallorquins de Ciutat, van fer aportacions a la literatura catalana (aquell, les Poesies fantàstiques; aquest, molta poesia, recerca folklòrica i assaig), però l’esperit que els animava no podia ser més distint ni més distant.

Marià Aguiló creia en la Renaixença; Tomàs Aguiló no. Marià tenia fe en la llengua; Tomàs no. Per això aquell va arribar lluny (va aconseguir restablir, el 1859, els Jocs Florals de Barcelona), i aquest va guanyar una discreta glòria provincial escrivint sobretot en castellà. Costava molt, a mitjan segle XIX, imaginar que el català es podia redreçar com a llengua de cultura i nacional. Un home realista, com Tomàs, no hauria admès mai aquesta possibilitat; per pensar tal cosa s’havia de ser forassenyat: calia ser Marià Aguiló.

Però la Bíblia ho diu molt clar: la fe mou muntanyes. I ara tornem a ser en una cruïlla semblant: s’ha de tenir molta fe per pensar que el català pot esdevenir, de debò, la llengua comuna de tots els catalans, la llengua que cohesiona la nació. Cal tenir fe en l’enorme energia positiva que hi ha en la llengua catalana; si hi és, allò que semblava impossible es farà realitat.

La festa dels Súpers és una manifestació d’aquesta fe. La festa infantil més gran d’Europa és en català. El club infantil més nombrós d’Europa parla català. Quatre-centes mil persones de llengües i procedències vàries compartien aquest cap de setmana diversió, cultura, país i futur; i en català. Si Marià Aguiló hagués estat, ahir, a l'Estadi de Montjuïc, hauria plorat d’emoció. Perquè ell ho sabia: la fe salva llengües, aixeca cultures, fa nacions. Crea estats.

Hi ha pler d'ocells

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans és ple de misteris. Com ara la distinció ple/pler, heretada del Fabra; una distinció que acato, esclar, però que no em sembla feliç i que l'IEC, crec, hauria fet bé de revisar.

El Fabra i el DIEC diuen que ple és adjectiu i significa ‘que conté de quelcom tant com permet la seva capacitat’, i també ‘que no li manca res’. Res a dir-hi. Però és que tots dos diccionaris consignen la paraula pler, que és adverbi i significa ‘molt’, i aporten dos exemples d’ús: “M’agrada pler” i “Hi havia pler de noies”. I això sí que sobta, perquè pler és una variant de plaer i no altra cosa. El refranyer en va ple: “Del seu pler ve el meu dolor”, “Pler amb cua, no és pler”, “Feu plers a bèsties, i us tiraran coces”, i d’altres.

Aquest ús adverbial de ple(r) el coneixem només en el català oriental, i doncs mai no hem dit la erra. El DCVB aporta els exemples d’ús que segueixen: “Aquest any hem collit ple de taronges”, “Me’n comprareu ple, d’això?", i aquesta frase sentida a Menorca: “Per sa festa en solen venir ple, de ciutadellencs”.

Doncs bé, si la erra de ple(r) no se sent enlloc; si l’adverbi pler no té tradició escrita, i si el significat d’aquest mot és tan pròxim a l’adjectiu ple com allunyat del nom plaer, ¿com és que el Fabra i el Diccionari de l’IEC ens proposen la grafia pler? Arcans de la lexicografia.

Ser català és fer fills catalans

Déu n’hi do el paper d’estrassa que ha fet Gerard Quintana al programa de l’Albert Om, a TV3. Pobre noi, ara tothom sap que no és un home intel·ligent. Si ho era, se’n guardaria com de caure, d’ensenyar segons quins drapets de la família.

L’estampa que Quintana va mostrar em recorda una màxima d’en Josep Guia: “És català qui fa fills catalans”. La frase no és exacta –no és obligatori tenir fills per ser català–, però és bona: honora els milers de catalans nascuts a Andalusia, al Magrib, o més lluny encara, que han decidit educar els fills com a catalans (ço és, fer catalans).

Tenir fills i que no parlin català ni a casa és, per a un indígena d’aquí, abdicar-ho tot: la llengua, la cultura, el país i la dignitat. Si fas això –o et passa això–, tingues vergonya i almenys no ho ensenyis, home.

I havent-la vessada, Gerard, no s’hi valen excuses. ¿Què vol dir que cadascú parla com vol? Mentida. Ja veig que no fas llarg. Quines ganes de posar-te en evidència. Mentida, he dit. Els danesos no parlen danès perquè volen, sinó perquè són danesos. En Gabriel Bibiloni ho diu millor que jo: “la gent no parla així com vol, sinó així com toca”.

Expulsió i extermini del català a les illes Balears

Això que us contaré va passar l’any 1998. Servidor ensenyava llengua i literatura catalanes a l’institut que hi ha a Santa Eulàlia del Riu, a l’illa d’Eivissa. Un dia que tocava explicar sociolingüística se’m va acudir fer l’exercici que segueix: llistar les condicions que reuneix una llengua sana, i amb el futur garantit, a l’Europa de finals del segle XX, i comprovar si el català, a Eivissa, compleix poques o moltes d’aquestes condicions. La conclusió va ser que el català, a la Pitiüsa major, no compleix cap ni un dels requisits necessaris perquè una llengua sobrevisqui; que, aquí, el català es batega però ja és al sot, com si diguéssim. En enunciar això, tots els alumnes, en pes, es van alçar de les cadires en un esclat de joia, i cridaren: “¡El catalán se muere! !Viva!”.

Nihil novum sub solem. El nacionalisme espanyol és així: etnocida. Confon les fronteres de l’Estat amb les de la nació, i entén que tota identitat (llengua, cultura) que no sigui la seva és un tumor que ha d’ésser extirpat. És la cançó de sempre. El mal és quan hi ha una substitució demogràfica i els indígenes s’aprenen de cor la lletra de la cançó. Cagada pastoret, llavors.

Perquè llavors els ocupants imposen el seu discurs i els ocupats combreguen. Que és el que passa ara a les illes: el PP imposa un relat delirant que fa de coixí de la seva diguem-ne política lingüística. El relat és tal com sona: el català és una llengua forastera que ha vingut a trencar la mirífica convivència entre el mallorquí (i l’eivissenc, i el menorquí) i el castellà, i ha estat a punt de fer desaparèixer ses llengos vernacles. És un discurs fet d’odi (ètnic), d’ignorància (històrica) i de prejudici (lingüístic): els tres asos que asseguren els èxits electorals del PP. Una faula que només pot arrelar en una societat amb un nivell cultural baixíssim.

I ara el PP ha entrat en la fase final. El partit hegemònic els darrers trenta a les Balears ha aconseguit fer del català una llengua inútil, innecessària, desprestigiada, insegura, irrellevant i conflictiva. Quan una llengua es fa caure dins aquest sot, només falta el pas darrer: suprimir-ne l’oficialitat i deixar d’ensenyar-la a les escoles. Fins ara, el PP ha fet com fa el cocodril amb les seves preses: se les endú al fons del riu, reposa sobre el llim i espera la mort per asfíxia de la seva víctima abans de triturar-la.

Ara ha arribat l’hora de triturar. Ara que una majoria parlamentària avala el lingüicidi. Ara que també governaran l’Estat. Ara que saben que les protestes seran mínimes. Ara que han reduït a zero el valor de la llengua que eliminen.

Massa paciència

Tenim massa paciència. Fem l’error de convertir una virtut casolana en virtut política. Amb l’excusa que hem de prendre paciència ens prenen el pèl, els diners i la dignitat. Tenim la sang plena de paciència i per això semblem, o som, ases. No cal llegir el diari per adonar-se’n: n’hi ha prou de pujar al tren.

Abans-d’ahir ho vaig fer: pujar al tren. Vaig seure, vaig treure un llibre i li vaig dedicar la meva atenció. Però, ai las!, no sé d’on, van sortir un parell de jovenots, de faccions llatinoamericanes, armats amb un micròfon, una guitarra i una andròmina quadrada, de color de nit sinistra, que presagiava el pitjor. Com era previsible, aquell volcà decibèlic va entrar en erupció i el cuc que tinc dins l’orella va tenir un d’aquells baticors que precedeixen el rigor mortis. L’escàndol era insuportable. Jo volia llegir i aquells brètols no em deixaven. Vaig alçar els ulls i vaig reparar, al meu voltant, cares de disgust.

No vaig dubtar ni dos segons: em vaig incorporar i me’n vaig anar a un altre vagó. Abans de perdre de vista els farfants, però, em vaig girar i vaig constatar que tothom aguantava, pacient, resignat, submís, el cul clavat en el seient. ¿I les mostres de disgust? -vaig pensar-, ¿com és que no s’aixequen i deixen sols els agressors?

La condició humana és així de miseriosa: ens bevem la injustícia per mandra de moure’ns (entenent el moviment com a cosa alhora corporal i cerebral); aguantem el que no és aguantador perquè l’hàbit de la paciència ens paralitza.


(Però sembla que això està canviant.)

Viure amb Espanya

És com jugar als daus:

tu en tens un, i ella dos.

I si per un atzar

una jugada t’és favorable,

ella diu que no val

i tira contra tu,

i la seva jugada sí que val.

Plou molt poc

Els meus records d’infantesa són plujosos. Als anys setanta plovia sovint i de valent. L’impermeable (el txubasquero, que deia la mare) i les botes d’aigua eren extensions habituals de la meva persona. Del portal estant m’abellia contemplar les barrumbades i fer vaixells de paper, amollar-los i observar com s’allunyaven a tocar de vorada. Havent plogut, fèiem pastetes al carrer, aixecàvem parapets de fang i xalàvem quan passava un cotxe i el parafang s’empastifava. Sovint els records són traïdors; aquests no. 

Escriu la Patrícia Gabancho a A la intempèrie, la seva memòria cruel de la transició catalana (1976-1978), que “en el relat plou molt, infinitament més que ara”. Efectivament, aquelles notes de la Gabancho parlen de la molta pluja que queia en sortir de les reunions de l’Assemblea de Catalunya, i de les reunions que l’any 1978 feien els partits independentistes per explorar la possibilitat d’unir-se en una sola formació. A bots i barrals, plovia. 

Si mirem més enrere constatem el mateix. En els tres volums que Daniel Rangil ha escrit sobre la cultura oral del Montnegre, són multitud els informants que insisteixen la mateixa idea: “Abans hi havia més aigats que no pas ara” [Esteve Xamaní]; “Allavors no regàvem re i collíem de tot, plovia més” [Josep Andrés]; “Recordo que de petit feia més mal temps que ara” [Josep M. Pera]; “Abans hi havia aiga a molts puestos, però ara ja pots anar descalç per tot arreu que no et mullaràs els peus enlloc. Abans hi havia uns xorros d’aigua que corrien per les carreteres a l’hivern, que de vegades no sabies com passar” [Josep Boix].

A semalades, plovia. I, ves per on, la desertització del clima ha anat de bracet amb la desertització de la llengua. La poca aigua i l’excés de castellà posen en perill d’extinció moltes maneres catalanes de dir la pluja. Quan plou poc, ja no sento dir que repixa o espurneja, que cau una roina o fa un xim-xim, que fa un mullinet o cau brusquina, o un ramitxó. Quan plou fort i d’un plegat, no sento dir que cau un ram d’aigua o una ramassada, un grop, una tamborinada, una xarbotada, un bàtec d’aigua, una terrabastada o un espetec d’aigua. I a penes sento que tempira (la tempirada és la pluja que penetra i assaona la terra), que cau un desfet de pluja, que fa un dia rúfol si el cel s’empluja, que una rufagada o un bufarut se’ns ha endut la roba que teníem estesa –però això ja és cosa de vents: vet-ne aquí una altra.

Al capdavall hi ha això que diu la Gabancho a les memòries dites: “el canvi climàtic i la dialectalització de la llengua han avançat per les mateixes raons: perquè fem coses malament i ningú no hi posa remei”.

Sunsi Mora: "M'ha agradat moltíssim viure"

La Sunsi se n’ha anat, però no ens ha deixat. La seva personalitat era tan exuberant, vivia amb tanta passió, la seva flama cremava tant, que no pot deixar de fer-nos companyia.

La Sunsi estimava amb bogeria. Estimava la vida, la literatura, la bellesa, l’alegria, la gent. El cranc que se l’ha endut, i contra el qual ha lluitat els últims anys, no va erosionar ni un mil·lígram el seu fervor. Tenia un fill, una filla i milanta amics. Intuint que el temps se li acabava, va redactar unes paraules de comiat que ens ha fet arribar, a tots els qui avui preníem comiat d’ella: 

“No m’ha calgut un més enllà per trobar sentit a la vida. Trepitjant terra he conegut l’infern i el cel i aquest últim sempre ha guanyat la partida. He estimat molt i m’he sentit molt estimada. M’ha agradat moltíssim viure.”

La Sunsi va ser una de les meves professores de literatura a l’institut de Llavaneres, quan feia BUP. Amb ella vaig llegir Machado, Valle-Inclán, Unamuno, Baroja, Miguel Hernández, una colla espaterrant que no he deixat de freqüentar. La Sunsi era independentista, devota de la literatura castellana i de les corrides de toros; era culta i mortadèlica (gaudia posant-se en la pell dels altres i sent els altres); gastava un humor que era com un castell de focs, àcid i espurnejant. L’alegria de viure tenia en ella un portaestendard de luxe.

A més, la Sunsi sabia que les idees canvien el món i per això va estimar també les idees belles i justes, i les persones que saben lliurar-s’hi. No es limitava a ensenyar literatura: ensenyava justícia i llibertat, i a desemmascarar els miserables; ensenyava la dignitat. Era mestra de viure.

Avui la Sunsi (Llavaneres, 1958-2011, mare de la Mariona i en Tomàs) ens ha dit adéu amb una cerimònia que ella mateixa es va encarregar de dissenyar. La Sunsi ha fet, del seu comiat, una obra d’art, i la família i els amics han estat a l’altura. A reveure, Sunsi, una abraçada. Sàpigues, però, que això no s’acaba aquí.

A propòsit de propòsit

Els llibres i les pel·lícules en van plens, i no sabria dir si ho fan d’impensada o de propòsit. Quan algú causa un dany a posta, a gratcient, exprés o expressament, diuen que ho ha fet a propòsit. Ho diu en Balú en el canal Super3 (El llibre de la selva), i Ramon Monton ho posa en boca del protagonista d’El museu de la innocència, la novel·la d’Orhan Pamuk. I tants altres.

Passa que aquest ús no és reglamentari. A propòsit és una locució adjectiva que significa ‘apropiat’; l’exemple del DIEC és bo: “Una branca a propòsit per a fer un bastó”. També significa ‘oportunament’, i llavors és una locució adverbial; vegeu l’exemple del DIEC: “Véns a propòsit: necessitàvem algú que ens ajudés”.

La locució que pertoca només és adverbial: de propòsit (‘deliberadament’). I la família té encara un altre membre, la locució preposicional a propòsit de (‘en ocasió de, respecte a’); DIEC: “Vam tenir una escena desagradable a propòsit d’aquell desacord”. 

No em posaré pas les mans al cap. Déu me’n guard de ser purista. (Tots els nostres mals fossin com aquest.) Però no sé per què hem de renunciar a una distinció (de propòsit / a propòsit) que és útil, senzilla i clara. ¿No n’hem fetes ja prou, de renúncies?

La claraboia

De petit, quan em van posar a dormir sol –fins llavors compartia llit amb mon germà i amb els gats–, em van assignar un catre damunt el qual hi havia, molt enlaire, una claraboia. Això era un petit rectangle obert en el teulat i tapat amb un vidre gruixut i brut que deixava passar una claror espessa, però no permetia de veure-hi enfora.

Les nits llunades, l’astre hi posava un tel blanquinós, mòrbid, un punt fantasmal, que convidava a somiar despert. Aleshores la claraboia es convertia en una pantalla que mostrava el futur: hi sortia jo de jove, besant-me amb amb una noia de bellesa plàcida; i també de gran, treballant a l’oficina, corrent aventures, escudellant brou fumós en el plat de l’estimada. El rectangle de llum somorta era una televisió amb un únic canal: jo i l’esdevenidor.

A més, m’hi sentia observat. La claraboia assumia les funcions que abans feia una marededéu, que estava dreta sobre una petita lleixa clavada a la paret. Ara era Déu que, sense intermediació iconogràfica, em vetllava el son (un déu sense rostre, abstracte, semític). Van passar els anys i, un dia, la sensació que algú em sotjava va cessar. La finestra del cel es convertí en la finestra de la soledat. Havia deixat de ser un nen. Déu ja no hi era.

Literatura per què

De jove, la literatura t’estimula i et complementa. De gran, et salva. Un arriba a una edat en què comença a estar tip d'un mateix; però hi ha una porta que et permet sortir del teu jo: la literatura. Quan estàs cansat de ser tu, la literatura és un descans. Una novel·la et convida a ser un altre; un poemari et presenta algú que viu dins teu i no coneixies, i et renoves. Un dia et lleves i sents que la teva personalitat t’engavanya; cap problema: et capbusses en un llibre i te n’emproves una altra. I t'esponges: et deixes influir.

La literatura ens aliena temporalment i a fi de bé. Se’ns endú una estona i quan tornem a casa notem que hem millorat una mica. Som un xic diferents de com érem. Estem salvats.