De la llengua i de la responsabilitat

El lipdub per la llengua ha quedat molt bé: dóna gust veure’l i sentir-lo, a ritme de Gossos. La major part de les persones que hi han participat són nouvingudes. Això és bo. Però hi ha una lectura possible que no ho és, bona. M’explicaré.

L’any passat va aparèixer en el meu tros una professora d’anglès, discreta, menuda i plantosa, que devia trentejar de feia poc. Substituïa algú. Un dia vaig tenir ocasió de conversar-hi, a soles. Em va dir que era de Màlaga i que feia dos anys que estava a Catalunya. Vaig quedar parat. Jo l’havia pres per una indígena de la Selva, pel cap baix, de tan rebé que parlava el català. La vaig felicitar. Llavors em va contar la seva diguem-ne història sociolingüística, que us resumiré tot seguit perquè és instructiva i té una moralitat d’allò més útil.

Aquesta noia –no en recordo el nom, ai– passava un dia per Catalunya i Cupido la va ferir amb la fletxa. Va buscar la manera de trobar feina per aquí, va veure una via possible com a professora de secundària i es va posar a estudiar el nivell C de català amb moltes ganes. Va passar les proves, obtingué el certificat i de seguida la van requerir com a professora substituta d’anglès. Amb el seu xicot s’havien conegut en castellà, i doncs aquesta era la llengua de la parella.

Però s’esqueia que, ultra la bellesa, els déus havien ornat la malaguenya amb una gran intel·ligència. La noia aviat va entendre quina mena de país és el nostre i què li han fet a la nostra llengua. I va fer un cop de cap. Li va ordenar al seu galindoi que fes el favor de parlar-li en català, que així ella també s’hi posaria. La relació va fer el tomb a favor del català. I ja no van saber emparaular-se en cap altra llengua. Quan eren a cals sogres de Màlaga, aquests es feien creus de sentir la filla parlant ara i adés com en Patufet a Riudellots. No ho haurien dit mai.

¿Oi que és bonica, la història? Doncs ara ve la part niala. I és ella qui se’n queixava: “Jo he fet els deures”, digué, “però no som els de fora els que hem de venir a salvar la llengua”. No li vaig donar la raó perquè la tenia tota, i sencera. La responsabilitat de salvar la llengua és dels aborígens, dels catalans que ho som per naixença. Som nosaltres que hem de donar la llengua als nouvinguts, no ells els que l’han d’anar a cercar. No pot ser que malaguenys, equatorians i marroquins ens l’hagin d’estirar amb unes tenalles. Ells ja se’n fan o se’n faran el càrrec, i empenyeran el carro perquè és just i normal que sigui així. Però els bous que suen, estiren i emmenen han de ser els nascuts aquí.

Jordi Llavina escriu a La Vanguardia sobre un inèdit meu

Gairebé me n’havia oblidat, d’Escriptures. Això és un poemari que vaig enviar als Premis Octubre de València el 2009, si no em falla la memòria. No vaig guanyar. I no vaig insistir. Escriptures va quedar desat en un prestatge, en espera d’una nova oportunitat o en espera de no-res. Acabava de néixer la meva segona filla i no estava per versos ni per romanços: no tenia temps, ni esma, ni energia. Però en Jordi Llavina em va demanar de llegir el recull i jo no el vaig pas amagar. Diu que li va fer el pes. Jo no sabria què dir-vos. A mi em fa goig visitar de nou aquests textos estranys, cosa que no em passa amb cap altra de les meves temptatives poètiques. De tota la poca matèria poètica que he produït, em sembla que aquesta és la que s’aguanta millor. Digueu-me tòpic, però Escriptures és fill d’una ratxa d’inspiració, d’un vent que va bufar no sé com ni per què. Si us fa gràcia llegir el que avui en diu Jordi Llavina -a qui no sé com agrair-li la deferència- aquí ho teniu:

"Moltes de les novetats presumptament literàries que han triomfat aquest últim Sant Jordi envelliran al cap de pocs dies o, fins i tot, hores. Sol passar. Amb prou feines tenen recorregut, que es diu ara. ¡Em recorden tant aquelles carreteres que de la nit al dia deixen d’estar actives perquè, uns quants metres enllà, han obert una via nova, més ràpida, més segura! Llavors, a tocar, veus el que ahir era l’asfalt tan transitat, ara esquerdat i 

brut de brossa. Novetats literàries com carreteres en desús…

Per això, avui els vull parlar d’un llibre que, ara como ara, no envelleix. Un llibre de poemes, bell i ple d’inspiració, escrit amb un domini absolut de la llengua catalana. Es titula Escriptures i és obra del mataroní Joan Calsapeu. Hi ha una raresa encara més gran que la d’escriure sobre un minoritari llibre de poesia: la 

d’escriure sobre un minoritari llibre de poesia inèdit. És el que em disposo a fer ara mateix.

La moralitat de l’obra, escrita en uns versicles pròxims a l’aforisme, és que tot el que ens envolta es pot resumir en feixos d’escriptures significatives. “La vida ens escriu fent mescladissa d’alfabets”, afirma Calsapeu, que sembla auscultar, armat de paciència i dotat d’una oïda privilegiada, el batec més secret del món. Més enllà de la superfície de les coses, els seus versos ens introdueixen en l’estructura profunda de la realitat. El recurs a l’analogia resulta d’una productivitat que no adverteixo en altres llibres de poemes.

En el pròleg, una peça literària rodona, l’autor es refereix a l’home primitiu, que sabia llegir “la inflor de la saba dins els arbres o el rastre de les bèsties”. I així “el xim-xim que conta com si no contés o el ram espès que ho diu tot de bursada” conviuen amb les més variades escriptures, la de les garbes de blat o la rovellada dels tramvies de Lisboa, la d’uns “pètals de llum en el safareig” o la del “desfet d’aigua prima [de pluja] sobre la líquida espessor [del mar]”. És un llibre extraordinari, d’una potència estremidora, que explora les connexions entre l’ésser íntim i el món. No sé si desitjo que es publiqui mai. Inèdit, no envelleix. Però, com en la novel·la de Pairolí El manuscrit de Virgili, ves quina poca gràcia el llibre que no pot ser compartit ni gaudit per tothom!"        

      

Pla i la passió dominant de l'home

El temps, la fe dels editors i sobretot la lleialtat dels lectors, demostren que les proses de Josep Pla no són passavolants. Al contrari, són una literatura que perdura, que s’ha instal·lat en les nostres vides com una calaixera que no envelleix i que sempre fa servei. S’ha especulat molt –amb encert– sobre les raons d’una tan inusitada persistència.

Però n’hi ha una, de raó -de virtut-, que a mi em sembla cabdal i que viu en el cor de la gràcia planiana: la capacitat de fer-ho anar tot a terra, com qui res (una operació molt idiosincràtica dels catalans, per cert). Amb un cop de ploma viu i fresc, el de Palafrugell deixa en ridícul totes les temptatives metafísiques dels annals, redueix a l’absurd milanta abstraccions fonamentals, fa risibles les ínfules d’una llarga rastellera de filòsofs i ens acara, ai, amb la nostra insignificança. Vegeu, si no, aquest passatge de La vida amarga, que representa la conversa d’Albert Santaniol (presumpte amic de Pla) amb un japonès:

“Quina és, al vostre entendre –vaig demanar un dia a Berlín a un japonès–, la passió dominant de l’home?” “No ho sé pas –em respongué–. La meva passió dominant és la cria d’ocellets en gàbia.”

 Vet aquí la intel·ligència múrria, acídula, estrepitosa, que tant ens sedueix.

Farem un àngel

Avui esquinçaré la cortina

i la llum solar serà l’esperma.

Et miraré i dins les pupil·les

cavalcaràs sense brides un silè.

Et bufaré el cony amb frenesia

i engendrarem un àngel,

talment va fer el colom

amb la mare de Déu.

'Parets', de Laia Noguera

Com peixos vermells que neden en el safareig de dins. Així es mouen els poemes de Parets (Edicions 96, 2011), de Laia Noguera. Un aplec de composicions breus ajocades en un llibret escarit, gairebé una plaquette. Les parets del títol no són sinó les parets de la intimitat, que són primes, poroses, i no estalvien els corrents d’aire. La casa que Laia Noguera dibuixa té envans per fora i cortines per dins; les parets sòlides que un voldria tenir, i sentir, no hi són.

El poemari és quasi narratiu: parla de la relació amb un home, de la dificultat de compartir la casa i del deure de servar la identitat (“Aquesta sospita de ser / al lloc equivocat, / com si em digués el nom / amb accent estranger”). Llegir Parets és com passar un rosari, les denes del qual diuen el color de les emocions i la textura dels sentiments, tradueixen els tràngols en imatges (“Hi ha dolors que són un autobús a l’autopista”); i, al costat d’això, d’un plegat una dena destil·la de nou el cordial i eleva el discurs, sense abandonar mai la poderosa sensualitat que ho entranya tot:

“Amb tanta nit a sobre,

acabaré

per confondre el meu cos

amb el desig de tu,

que se m’enfila amunt,

com la malesa.”

El bisturí poètic de la calellenca sembla, en les pàgines de Parets, una vareta màgica. I és que la Laia Noguera és una maga de la intimitat.

La falç

Anys ha, quan jo encara no era nascut, la mare feia de segadora. Ella i els seus germans feien la colla de sega més feinera de Llavaneres. Es llogaven a preu fet, a tant per quarterada, i segaven el blat de nits, per evitar les calorades de juny. Les cendres de la guerra encara eren calentes, la terra estava assaonada de sang i de tristesa. L’esclopet a la mà esquerra, la falç a la dreta, als peus unes espardenyes velles; ells faixats i espitregats; elles amb el cambuix tapat, els pits coberts amb bruses balderes. Tots pencant com atzembles, suant suc de braó. La mare va néixer envoltada de falçs i les falçs l’han acompanyada tota la vida.

Quan era temps de bolets, la mare no anava a estudi. Agafava la falç, es carregava un parell de cistells i passava el dia rondant pel bosc, fent la ruta dels claps coneguts. Hi anava amb ses germanes i quan trobaven una serp la lapidaven; això els divertia pler. Amb la punta de la falç esmotxaven la tofa de molsa, obrien espiells en el fullac, descalçaven els bolets (rovellons, pinetells, rossinyols, carlets...). Sempre tornaven a casa amb el cistell ple. El dissabte duien el botí a plaça, per vendre'l.

Un dia la mare es va casar i després tingué fills i la falç va ser un interrogant de ferro amb mànec de fusta, sense punt, perquè els punts serveixen per acabar una història i ella no sabia sinó aguantar i empènyer. Però el signe la interpel·lava: “¿Vols dir que no t’has equivocat, Carme?”. I quan semblava que sí, que efectivament havia comès un error, llavors empunyava la falç, la recollia en el cistell i se n’anava al bosc amb el gos; hi passava moltes hores i allí retrobava l’alegria i tornava a casa amb un somriure estampat en els llavis.

Quan el gos veia el cistell al costat de la porta, amb la falç que treia el nas, el mocador i la peça de fruita, tot a punt de marxa, es tornava boig: feia bots, se li disparava la cua, saltava a la falda de la mare, giscava de content. Si el pare hi era, feia morros: “¿Avui també has de sortir? ¿Que no en tens prou?”. La mare no li tornava contesta.

Abans-d’ahir vam anar a dinar a ca la mare. Al costat del safareig, a terra, hi havia un cistell de vímet i la falç a dins, ajaguda. L’interrogant, que no fuig mai, que ens acompanya sempre i termina en punxa.

Adéu a la intel·ligència

Escriu Jordi Llovet a Adéu a la universitat: “En principi, quan un agafa l’exemple del que van ser la democràcia atenenca o la República romana i l’extrapola a les democràcies contemporànies, pensa que els savis i els homes de Lletres i de seny sempre han fet un gran favor a les formes ancestrals de la democràcia o als sistemes democràtics d’avui dia. Però quan un s’hi fixa de més a la vora [...], llavors s’adona que, paradoxalment, el sistema polític que ha estat menys favorable a la proliferació de la intel·lectualitat, almenys als dos últims segles, ha estat justament la democràcia.”

Llovet no és pas el primer a dir aquesta veritat incòmoda. Un segle i mig enrere, Flaubert també ho advertia, fent ais i uis i serrant el verb: “L’única cosa raonable [en matèria de política] és un govern de mandarins, sempre que els mandarins sàpiguen alguna cosa i, si és possible, moltes. El poble és un etern menor d’edat i sempre es trobarà, en la jerarquia dels elements socials, en el nivell més baix, perquè és nombre, massa, il·limitat.” En les quals paraules regalima Plató, esclar.

Veges la nafra, veges el dit. La ferida és tan antiga, i té tant de pus, que no és pertinent tractar-la en un apunt com aquest. I bo i així em permetré una observació. Al llarg de la història la Cultura, i en concret les humanitats, han crescut perquè la classe dominant en feia bandera, se’n servia per blasonar, en feia objecte de desig, es distingia a través d’ella. ¿On és, avui, aquesta classe que s’enalteix o s’autoafirma, i esperona els altres, per mitjà de la Cultura? Enlloc. Ni se l’espera. Vivim en la llacor de la democràcia espectacular, inculta i tecnològica, sota la fèrula dels espavilats i sense horitzó civilitzatori.